Català i ciència

Avui al diari Expansión hi ha un article sobre "La ciencia no entiende el español". Altres diaris es fan ressò del mateix. Es queixen que el castellà serveix molt per a la cultura i poc per a la ciència, que tot es publica en anglès. I l'article acaba parlant del perill que el castellà és converteixi en una "lengua de andar por casa".

O sigui que s'esquincen les vestidures perquè no hi ha prou ciència i recerca escrites en castellà? Per què s'estranyen, doncs, que els catalans reclamem més ciència, recerca i producció universitària escrita en català? És evident que la comunicació mundial desafia la qüestió de les llengües i que no és fàcil la comunicació ràpida en l'àmbit científic internacional, però si parlem --com parlen ells-- de l'explicació científica en l'àmbit més proper, per què no podem fer servir la nostra llengua (la nostra!) i en canvi sí que hem de donar per sobreentès que el castellà serveix per a comunicar la ciència? el català sí que ha de ser una llengua d'anar per casa?

Volem ciència i recerca en català! a més d'anglès, alemany, francès, italià i totes les llengües que calgui segons cada àmbit científic. No és excloent comunicar en llengües comprensibles en altres àmbits i ser fidels a la societat que tenim més a prop. Però les mesures han de ser les mateixes per a tots.

O sigui que ciència en català, també a totes les agències avaluadores de la qualitat universitària del país (començant per la catalana, és clar).

Amb iva o sense?

Començo a estar tipa d’aquesta pregunta com a exemple de corrupció personal. Surt sempre que es parla dels polítics corruptes o dels grans fraus. Resulta que tots som igual de corruptes, si no paguem l'iva al llauner.

Com ho farem? aquesta és la pregunta que fan ara els operaris després de la feina de desembussar una canonada. Molt bé. És un frau, d’acord. Els impostos serveixen per pagar els serveis públics de què gaudim tots, tots en som igualment receptors i hem de ser corresponsables, però...

Però se m’ha acudit que en un món de desconfiança, de burocràcia, d’administració i d’ordinadors, aquesta pràctica fraudulenta ha recuperat, espontàniament, el valor de la paraula i la confiança entre parts. Sense iva, si la reparació està mal feta, no pots reclamar res, no pots denunciar res. Per tant, no fer factura implica una confiança cega en el valor professional de l’altre i sobretot en la seva capacitat de resoldre un problema si se’n produeix cap després. La factura se substitueix per una encaixada de mans. Val la paraula i cap paper. Igual com fa més de cent anys. Es genera una complicitat confiada entre dues persones normals, que es coneixen prou per fer-ho, no prou per ser íntims. Quantes agències de recursos humans no munten (cobrant) estranys jocs de rol per aconseguir això mateix?

No defenso el pagament sense factura. Però em pregunto: les companyies telefòniques, d’internet, d’electricitat, d’energies variades, de mòbils, que fan factures (amb iva) per lectures no comprovades i sovint equivocades, que facturen (amb iva) un servei d’internet contractat que no donen de debò, que continuen cobrant després de donar-se de baixa l’usuari, que amaguen els canals de reclamació o no els atenen i que es constitueixen en gegants impunes davant múltiples denúncies, generen aquesta confiança en les persones normals?

Més que perplexitat, és una paradoxa.