Consultes i enquestes

Em truquen a qualsevol hora del migdia, al vespre, al matí. A casa, en la meva intimitat privada. Em destorben, em fan aixecar, em fan contestar, són números que no puc saber, encara que pagui el que la Telefònica em diu que haig de pagar per saber qui em truca. Em pregunten coses que no m'interessen, són companyies i empreses que no conec o que si conec no vull conèixer. Telèfons, internet, consum, enquestes de costums, propaganda vària, calefaccions, gas, electricitat. Em pregunten dades, referències, opinions. I no em puc queixar. Em puc negar a contestar, però m'han obligat a agafar el telèfon, sóc a casa meva i no sé qui truca. Encara que pengi, ja m'han destorbat, he deixat el que feia, el sopar, la nena, la migdiada, la feina que m'he emportat a casa, la meva sèrie televisiva preferida... Sóc a casa meva i me l'han envaïda, sense preguntar-me si ho permetia o no.

En canvi, no puc, no em deixen, decidir si vaig lliurement, sense que ningú m'atabali, a contestar una pregunta que també em fan lliurement, en un altre espai que no és casa meva, sobre la independència del meu país, pregunta que no tinc cap obligació de contestar ni de saber tan sols que existeix. La contesto si vull i no em destorba gens que ho preguntin.

No ho acabo d'entendre.

L'impost de successions i la gent normal

Paguem impostos dels diners que cobrem cada mes pel nostre treball. Amb aquests diners, comprem un pis (modest, normalet, de vegades, una residència secundària, diuen) que ens han venut amb un crèdit de trenta anys. Dues terceres parts de la quota mensual d’aquest crèdit són interessos que cobra el banc. Per obrir el crèdit, per registrar el pis, s’han hagut de pagar comissions i impostos. Cada any es paga un impost municipal sobre aquell pis. I quan ens morim, els fills paguen un altre impost sobre el pis comprat amb diners rendiment del nostre treball que ja han pagat impostos..., per a pagar el qual necessiten gastar els diners del seu rendiment de treball que ja ha pagat impostos o bé vendre’s el pis per pagar l’impost del pis pagat amb diners que han pagat impostos....

I els interessos que hem pagat al banc (amb dues terceres parts dels diners del nostre rendiment de treball que ja han pagat impostos...)?
Em faig un cert embolic.

La nostra ètica depèn del públic?

Vostè robaria si tingués l’absoluta seguretat que ningú no ho sabria?
Van fer aquesta pregunta en un programa de televisió a què em van convidar. L’enquesta va donar un 87% de respostes negatives. El mal d’aquestes preguntes és que ja se sap quina és la resposta bona, i la resposta autèntica, la de la realitat si es donés la condició, no la pot saber ningú, en primer lloc, perquè una cosa és la teoria de la pregunta i l’altra la realitat i els seus condicionants i, en segon lloc, perquè, pel mateix fet de fer la pregunta, ja hi ha dues persones que ho saben, el que ho pregunta i el que respon.

L’ètica de les nostres actuacions depèn del públic?

A mi se m’acut una altra pregunta.

Vostè faria un favor a algú, encara que li costés un esforç, si tingués l’absoluta seguretat que mai ningú no ho sabria, tampoc l’interessat?
segurament la resposta també seria afirmativa, amb els mateixos condicionants que en el cas anterior. I segurament seria igualment discutible.

SMS i pèrdua de temps

La política general del país deu ser molt complicada si convé distreure l’atenció de la ciutadania amb els sms de dos diputats al Parlament. Els periodistes saben jugar bé amb la frivolitat del públic. Si es parla de política de debò, de crisi, d’impostos, d’educació, de feina a fer d’aquella que no agrada a ningú, no se’n farà cas. Si s’excita la morbositat i la frivolitat amb una anècdota sense importància, se’n fa un escàndol nacional. Jutjaran el conseller per aquest sms i no per les decisions valentes, per bé que discutides algunes, que ha pres durant el seu mandat. Ni tan sols se’l jutjarà pels seus errors polítics, que també en fa, com tots els polítics. El que compta és un moment d’avorriment en una sessió de la qual devia conèixer tots els detalls per endavant (i si no els coneixia, malament, perquè és membre del govern!). No compten les hores de feina prèvies, les discussions, el consens, les propostes, (per cert, hi ha cap discurs, de cap president, conseller, diputat o secretari de partit, que no sigui avorrit, per molt contingut que tingui?, i no és pas una falta de respecte dir-ho).
I el mateix va per l’altre diputat, que no compta amb les meves simpaties. Si està o no ressentit amb el seu partit, no importa a ningú. El que importa és el que fa el seu partit i ell mateix per al bé públic.

Si aquests sms haguessin estat proves d’una incitació al delicte, a un assassinat, per exemple, seria comprensible, fins i tot exigible, que es fessin públics i que aixequessin un escàndol. Però comentaris subjectius? De persones que dediquen tot el seu temps (de manera diferent i amb resultats diferents, que no em mereixen els dos la mateixa simpatia!) a la res publica? Que enviïn els sms que vulguin, a mi m’importa el contigut del debat de política general.

Del qual, gràcies a aquests missatges, al carrer se n’ha parlat ben poc.

Google i Educació Primària

La meva filla de deu anys ha vingut a casa més d’un cop dient-me que ha de buscar informació sobre això o allò a google. Sense més ni més. Mai no li han dit de fullejar una enciclopèdia, ni de buscar en una biblioteca. Li han dit que ho busqui a google.

Diuen que cal introduir-se en les noves tecnologies (que ja no són tan noves, vist el temps que fa que van pel món) des de molt aviat i prometen ordinadors a les escoles i als nens de primària. No està malament. Però amb els ordinadors ja n’hi ha prou? O també cal ensenyar de quina informació ens podem fiar i de quina no?

No em refereixo als problemes de pederàstia de la xarxa o als continguts eufemísticament designats com d’adults. Això es pot filtrar amb un bon antivirus amb control patern, a més d'educar els fills. Em refereixo a la falta de rigor científic. A google hi és tot, la veritat i la mentida, el comprovat científicament i l’invent de la xarlataneria més recargolada. Quina capacitat té un nen o una nena de deu anys de discernir entre una cosa i l’altra quan busca dades sobre un riu, un ocell o la reproducció de les balenes? O sobre la població de Lituània, per exemple? O sobre la llengua dels valencians?

Allò que s’ensenya a l’escola té pretensió de veritat, d’autoritat. Si es fa bé, l’escola ha d’inspirar confiança i demanem als nens que hi confiïn. Per tant, si la mestra diu a nens de nou i deu anys que ho busquin a google, sense més ni més, vol dir que google és bo. Que el que s’hi trobarà (la primera entrada, sense anar més lluny), és la veritat.

Hi ha un acudit d’un pagès que es mirava passar embadalit els avions i, brandant el cap amb escepticisme, deia: “és impossible que això ho hagin inventat els homes; segur que ho han trobat als llibres”. Això és el que passa amb google: té un estatut sobrehumà. Però és un text. Tan hipertext com es vulgui, però un text fabricat per persones, que s’ha de saber llegir.

Potser abans d’enviar els nens a google convindria fer-los passar per una bona enciclopèdia, ensenyar-los a manejar àgilment l’ordenació alfabètica i a resumir el que una colla d’especialistes han redactat abans. Això, per internet o en paper, que no passa res si es té una enciclopèdia a casa, no mossega.
O bé ensenyar a retriar google, quines webs són fiables i quines no tant, donar-los recursos. En definitiva, fomentar l’esperit científic. No tot és vàlid. Els llibres de text estan adaptats, en la seva redacció, les lectures són aptes per a la seva edat, per discutible que sigui aquesta frase, i se’ls envia a google indiscriminadament a buscar el que sigui? Per molt que els pares hagin de ser al seu costat (i penso que cal ser-hi, quan fan els deures), els pares no poden, no han d’assumir, la responsabilitat del criteri científic, acadèmic, rigorós. Google és útil, però primer s’ha d’haver configurat –educat-- l’esperit que analitza i destria el gra de la palla.

No vaig gaire al metge, però si hi vaig, espero que hagi estudiat amb professors, llibres, experiments i documents científics, digitals o no, i que no vagi directament a buscar els meus símptomes a google...

L'orgue del Palau

Jo també vaig contribuir a restaurar l'orgue del Palau, comprant-ne dos tubs. Aquesta mena de subscripcions populars són enginyoses, s'han fet en altres llocs del món, jo mateixa he participat en la restauració de dos orgues més, un a Anglaterra, un altre a Catalunya. Així, tots tenim una sensació de pertinença, de col·laboració en l'instrument col·lectiu. L'orgue és nostre, és de tots.
Una senyora deia per la televisió que se sentia traïda i estafada després del que s'ha revelat aquests dies sobre els comptes del Palau de la Música. Ella també havia contribuït a la restauració de l'orgue, i ara li dol.

No. No ens han traït. Simplement ens han robat i, com en tots els robatoris, s'haurà de restituir el que s'ha pres. Però l'orgue s'havia de restaurar i hi havíem de participar tots. Ningú no ens pot treure la il·lusió d'haver-ho fet. Aquells tubs són nostres i el nostre nom té dret a figurar, dignament i orgullosament, en la columna del Palau. Si algú es va quedar els diners, que els torni. Però no vaig donar diners perquè anessin a la butxaca d'un espavilat, els vaig donar per restaurar l'orgue.

Que la justícia faci el que hagi de fer. Tot el que s'ha robat, desviat o estafat s'ha de tornar, restituir o pagar. Però que ningú no pensi que ens han pres el Palau, l'orgue, els cors i tot el que significava. Separem els culpables de l'estafa de la institució mateixa i del que significa. Ens poden robar diners, però no ens poden robar la il·lusió de les nostres empreses col·lectives.

Podem continuar sentint-nos orgullosos de l'orgue del Palau.

Reciclar llibres de text

Forma part de les mesures innovadores a l’escola el reciclatge dels llibres de text. No solament s’encoratja, sinó que es fomenta des de l’administració pública amb subvencions per a les escoles que facin aquest reciclatge. Es veu com una mesura per abaratir el cost de l’estudi per a les famílies i a més, diuen, una mesura per fomentar el respecte als llibres, la solidaritat i la socialització.
De debò? Jo no ho veig tan clar. És veritat que el preu dels llibres de text, en conjunt, és alt, i si l’educació és un dret per a tothom, aquest cost és gravós (com també ho és el cost "voluntari" de l’escola concertada, però aquest és un altre tema).
Però, reciclar els llibres de text fonamenta valors?

On queda el valor del llibre com a objecte màgic que pot ser posseït? Els llibres de text de cada curs potser sí que caduquen, més o menys, però els llibres de lectura i els diccionaris, no. Encara que corresponguin a un nivell educatiu determinat, un llibre de lectura comporta un plaer (o hauria de comportar-lo, si hom vol fomentar veritablement la lectura) que l’hauria de fer cobejable i no pas prescindible. Hem de donar els llibres perquè són cars i ja no ens serveixen? Molt bé. Donem-los. Però algú promou donar la roba, per exemple, quan queda petita? O les joguines, quan s’ha passat l’edat? I les joguines electròniques?

Estalviem reciclant llibres, però consumim de valent gastant en roba infantil i en videojocs, que no són pas obligatoris. I ningú no diu que s’hagin de reciclar. Més aviat si es digués hi hauria molts esgarips. Totes les famílies sabem aprofitar la roba d’amics o de germans, però no s’ha encoratjat mai de manera institucional. Els llibres, sí. Els llibres són prescindibles. Poden ser usats, no cal posseir-los. La roba no. La nintendo, tampoc. L’ordinador, la televisió, tampoc. S'han de comprar, i com més cars i més renovats, millor.

Penso que convé trobar fórmules perquè el cost dels llibres de text no repercuteixi en les famílies. La indústria editorial és una indústria poderosa, com ho és la del tèxtil o la de l’electrònica o les joguines. Convé trobar fórmules imaginatives, com pactar preus en el sector editorial, subvencionar famílies segons el nivell de renda o d’altres que es puguin pensar. Però no sé si la política de reciclatge de llibres serveix per a educar els infants en valors.

Hem de tenir diccionaris a casa, remenar-los, fullejar-los tant que n’acabi perillant el llom. Hem de llegir llibres dels quals no ens volguem desprendre. Que la lectura de les primeres novel·les dels infants i joves els sigui tan engrescadora que vulguin repetir-la, tenir-la, multiplicar-la i, per a això, cal posseir-la, quedar-se-la, posar-li el nom i guardar-la al prestatge de casa. Que el llibre no tingui menys valor que les sabates esportives o la consola de jocs. Farem servir diner públic per pagar els llibres de l’estudi, perquè el diner privat el guardem per al consum de béns prescindibles. Volem educar en noves tecnologies, però no fomentem posseir una biblioteca privada, per petita que sigui. De lloc per un televisor ben gran, n’hi ha a totes les cases, per a una prestatgeria, no tant. Educar el valor de construir, a poc a poc, una biblioteca amb els llibres que has llegit i que t’agraden, també comença a l’escola.

O, si estem en temps de crisi, proposo una altra mesura: que el dia de sant Jordi no es venguin llibres, sinó que cada individu recicli els que va comprar l’any anterior. Paradetes de reutilització de llibres en comptes de vendes.

Absurd, oi?

Reciclem la roba dels nens, les joguines, el material, tant com reciclem llibres. Aleshores sí que podrem parlar de valors de solidaritat i socialització.

Comentaris a una candidatura olímpica

Avui es decideix la candidatura dels Jocs Olímpics del 2016. Aquest matí, per la televisió, es preguntava als catalans si creien que guanyarà Madrid o no. El que hom cregui o deixi de creure poc pot influir en les votacions. Però –en aquella confusió de llenguatge tan usual avui dia—creure (suposar) que passarà una cosa es confon amb desitjar que passi. Algú deia que no volia que passés, perquè ho pagarem els catalans, també. És veritat. Tal com està la distribució de pressupostos, tot ho paguem els catalans, més del que rebem.

Però em sap greu no viure en un país prou normal com perquè ens poguem alegrar del triomf o de les expectatives d’una ciutat veïna. Madrid, com totes les ciutats del món, té coses bones i dolentes, barris antics, barris depauperats i, com a capital, grans inversions que li han rentat la cara. Té persones i ciutadans que s’il·lusionen legítimament amb un projecte col·lectiu, com ho van fer els ciutadans de Barcelona fa vint anys.

No sé si els Jocs Olímpics són un projecte col·lectiu per al qual valgui la pena il·lusionar-se. No sé si és bo desitjar tenir-los en aquests moments de crisi. El pressupost és fabulós i la situació econòmica de l’estat espanyol, penosa. No sé si generaran més llocs de treball, més ocupació i més ingressos pel consum del que es generarien invertint aquest pressupost en altres coses. No sé si seria bo invertir els diners a combatre la pobresa de la ciutat (de totes les ciutats), les mancances educatives, la sanitat. Els economistes segur que han fet comptes sobre això. No sé si els Jocs Olímpics de Barcelona van ser bons o no. Per a la façana de la ciutat, per a la publicitat i per al renom, potser sí. Per a les persones, totes les persones, m’ensumo que potser no, però no ho sé. Els economistes hi deuen poder dir més coses.

Els qui desitgen que guanyi aquests Jocs una ciutat o una altra no ho desitgen per raons econòmiques o per crítica al sistema. Si el nom de Madrid no estigués en joc, poc se’n parlaria, aquí. I això no m’agrada.

M’agradaria una Catalunya independent, que pogués recaptar els seus impostos i decidir lliurement els seus diners on van. Que pogués decidir la seva política d’ocupació, d’immigració, d’educació, d’universitat, de turisme, de projecció exterior, sense haver d’estar en un continu estira i arronsa amb els polítics espanyols. Però no m’agrada que la rebequeria per no tenir això passi per desitjar a uns altres ciutadans la pèrdua de les seves il·lusions. Hi veig mesquinesa de societat malalta.

No ens enganyem, però: un cert discurs de la candidatura de Madrid és el de l’espanyolisme i el centralisme patri. La capitalitat per damunt de tot. El sentiment d’identitat que comporta aquesta candidatura per a la resta d’Espanya segur que no es va viure amb la candidatura de Barcelona 92.

M’agradaria una Catalunya que pogués decidir, lliurement, si els seus diners van a parar a Madrid o no. I aleshores, tenir l’ocasió d’alegrar-nos –aquells que considerin que organitzar uns Jocs Olímpics és motiu d’alegria—si guanyen els veïns.