Perplexitats

Càmeres i mossos d'esquadra?

2011-05-30T21:29:00.001+02:00

Es veu que avui el Conseller d'Interior ha dit que convindrà enregistrar les accions dels Mossos d'Esquadra en circumstàncies com les del passat divendres a la Plaça de Catalunya, contra l'acampada dels indignats. La raó: poder testimoniar els fets i defensar els Mossos de les acusacions injustes que se'ls pugui fer.
Em sembla molt bé. És una bona idea. Les càmeres poden demostrar, en bona part (no sempre del tot, però en bona part) el que realment passa. Aquesta és la gran revolució, la dels mitjans de comunicació i la tecnologia. Per tant, sabrem si les càrregues dels Mossos van ser desproporcionades o no, si els qui es queixen són els de sempre, si hi ha acusacions sense fonament o excés de violència o les dues coses.
El problema és que això és exactament el que va fer el Conseller d'Interior del govern anterior, que pertanyia a un partit diametralment oposat al que mana actualment. Ho va fer no a les places públiques, on molta gent veu el que passa i hi ha televisions i fotògrafs, sinó que ho va fer a l'interior de les comissaries, en les sales d'interrogatori, on és molt més fàcil que un detingut acusi falsament un policia d'haver-lo maltractat.
En canvi, les càmares de vídeo a les comissaries van semblar obra del dimoni, en temps de campanya electoral. El primer que es va dir que es faria és treure-les. Ara resulta que sí que són útils, a les places públiques? En què quedem? Una altra marxa enrere d'aquest Govern que ha de reconèixer, implícitament i amb fets, que no queda més remei que fer el que havien fet els d'abans?
Les càmeres de vídeo a les comissaries protegeixen els detinguts dels possibles abusos policials, que no s'ha de dir que existeixin, però que podrien existir. Tothom té els mateixos drets. Però també protegeixen els policies de les calúmnies, les difamacions i les acusacions en fals, que fan molt de mal, perquè generalitzen la desconfiança i el recel i per tant abonen la impunitat dels que volen i poden fer qualsevol cosa. Les càmeres de vídeo són transparència i garantia, per a tothom. No era cap error.
Com no ho eren moltes altres coses que s'han llançat a la brossa. Però potser el que volia el govern actual no era canviar les coses, era només manar.

No tan indignats

2011-05-23T21:02:00.001+02:00

L'endemà de les eleccions municipals, la meva perplexitat augmenta. La gran acampada a la plaça de Catalunya, a la plaça del Sol de Madrid i a d'altres localitats catalanes i espanyoles feien pensar que potser sí que es movia alguna cosa. Em sento plenament identificada amb els acampats, entre els quals he vist molts coneguts i amics meus. Si les meves circumstàncies privades fossin una mica diferents, jo també hi seria. Hi he anat a estones. Gent gran, gent jove, que diuen --que diem--prou al sistema que ens ha dut fins a una situació en què els rics poden ser-ho cada vegada amb més impunitat i la gran majoria de la gent cada cop és més pobra. Prou a rescatar els bancs perquè continuïn tenint beneficis privats a còpia de diners públics. Prou a l'atur, a les condicions laborals a qualsevol preu, a les retallades socials. Prou al desprestigi de la sanitat i de l'educació en benefici d'interessos privats. Prou a un sistema que a còpia de dir-se democràtic i de dir que la democràcia és el menys dolent dels sistemes, acaba girant l'esquena a la veu majoritària del poble, que és la millor democràcia de totes.
`
I vet aquí que les eleccions donen una victòria contundent a partits de dretes, alguns dels quals no han tingut vergonya a proclamar la seva reticència davant els nouvinguts, i la diferència de classes i grups socials. Partits que tradicionalment han donat més suport a la iniciativa privada i el benefici que se'n deriva que no pas al repartiment de la riquesa i dels drets entre tota la població. Partits plens de persones que fan costat als bancs privats o que hi pertanyen, plens d'empresaris que rendibilitzen l'empresa per damunt dels drets dels treballadors.

No ho acabo d'entendre. És veritat que l'esquerra ha fallat estrepitosament aquests darrers anys. És veritat que hi ha hagut corrupció i sobretot ruqueria, molta ruqueria. És veritat que també hi ha hagut inexperiència, tant en la política com en la corrupció. És veritat que els partits d'esquerres ens han decebut profundament, a Espanya i a Catalunya. Per això mateix podem estar indignats, perquè quan ens pensàvem que hi eren "els nostres" resulta que en comptes de "nostres" eren sobretot "seus", és a dir, dels qui manaven.

Però estic perplexa perquè tan indignats no ho devem estar, si tornem a posar els qui tenen més experiència de corrupció i més idees manifestes en contra del benestar col·lectiu. Llevat que practiquem aquell principi de la medicina homeopàtica, similia similibus curantur, guarir amb un remei semblant als mals. Perquè llavors sí, llavors els qui ens poden treure de la crisi són els qui l'han creada primer de tot. Guarir el virus amb un altre virus semblant.

De totes maneres, tampoc no m'ho crec gaire. Continuo tan perplexa com indignada.

Retallades, programes televisius i apatia col·lectiva

2011-04-10T12:23:00.000+02:00

L’exdona d’un torero, que acostuma a sortir a Tele5, cobrarà uns presumptes 100.000 euros al mes per continuar sortint en aquests programes durant els propers anys, tal com he llegit avui al diari. Es veu que abans havia anunciat que potser ho deixava, cosa que va provocar una caiguda a Borsa de l’esmentada cadena televisiva.

Aquesta senyora és tan respectable com qualsevol altra. Ha trobat una manera de viure i de treure partit de les seves capacitats, siguin les que siguin. No hi ha res de reprovable, es guanya la vida i si pot fer que li paguin més, no té perquè conformar-se amb menys.

Ara bé, si se li paga aquest sou per xerrar per la televisió, deu ser perquè la cadena hi guanya molt més. Tenint en compte que no és una cadena pública, deu guanyar pels ingressos de patrocinadors, que es compten en funció del públic que mira el programa. Això vol dir que el mira molta, molta gent.

Sense cap dubte, la mateixa gent (és a dir, tothom) que resulta afectada per les retallades pressupostàries en matèria de sanitat, educació i cultura. Però diners, n’hi ha, perquè si no n’hi hagués, no es podria pagar a aquesta senyora el sou que se li pagarà. D’alguna banda deuen sortir aquests diners i, pel que sembla, encara que no els pagui directament el públic, surten en funció d’aquest públic. Si al públic que mira el programa se li demanés un euro per persona per pagar el sou d’aquesta senyora, probablement tothom s’hi negaria i es muntarien protestes socials, manifestacions i titulars als diaris.

Però pel que sembla ningú no reclama que els diners que mouen aquests programes siguin per a fomentar la cultura o l’educació. Deu ser, doncs, perquè a ningú no li interessa la cultura ni l’educació.

Què passaria si el públic que mira els programes d’aquesta senyora i d’altres de similars deixés de mirar-los i exigís a la cadena i als patrocinadors que els diners que mouen anessin a parar a indústries culturals, escoles públiques, centres socials, llars d’avis i hospitals? Què passaria si hi hagués un dia sol de boicot a les cadenes televisives que presenten aquest tipus de programes? Això seria una autèntica revolució pacífica, però es veu que no deu importar gaire a ningú.

Qui paga mana. Això es pot aplicar als impostos i a la responsabilitat dels polítics de donar comptes a la població, però es pot aplicar sobretot a l’empresa privada i al consum de masses. Si tothom volgués es podrien capgirar, seriosament, les prioritats del país. Ara per ara, sembla que, per moltes queixes que hi hagi sobre les retallades, el que interessa de debò al país són aquests programes, oi? Perquè, si no, no s'entén.

Eines virtuals i aprenentatge

2011-01-21T16:59:00.002+01:00

Dos escenaris possibles en una classe universitària:

1) Fer preguntes, qüestionaris, exercicis, proves, en una plataforma virtual del tipus Moodle. Per a cada pregunta, es necessita passar una pantalla, omplir unes caselles, desar, tornar a una pantalla, omplir unes caselles, desar, tornar a una pantalla...Per als exercicis, fer-los en un word, afegir una tasca, pujar-los a la plataforma, canviar de pantalla, desar, tornar a canviar de pantalla, despenjar-ho tot i tornar-ho a fer tot però en pdf si el document té caràcters en alfabet no llatí... L'estudiant ha d'obrir l'ordinador, connectar-se, entrar al campus (més pantalles), obrir la tasca, fer-la en un ordinador que tingui configurats alfabets diferents si és el cas, desar-la i enviar-la, repetir-la si ha fallat, si és un document, assegurar-se de tenir la mateixa versió del programa que s'ha fet servir en crear-lo o una de compatible, convertir-lo, pujar-lo al campus, més pantalles... Un munt d'hores entre el disseny del qüestionari i l'aprenentatge que fa l'estudiant.

Per a tot això es necessita un ordinador amb programes i prestacions suficients, una font d'energia per alimentar l'ordinador, un subministrador d'internet, permisos per accedir a l'entorn virtual, codis...

2) Fer preguntes, qüestionaris, exercicis, proves, en un full de paper. En el millor dels casos, escrit amb ordinador, però pot ser a mà, sobretot si hi ha alfabets no llatins. Només cal el cervell i les mans del professor, un suport senzill i una tècnica sofisticada (l'escriptura) però que fa quatre mil anys que existeix. I l'estudiant necessita el seu cervell, un suport senzill i una font d'energia natural, com és la claror del sol. En qualsevol lloc i en qualsevol circumstància. Sense intermediaris tecnològics entre els seus coneixements i el professor que el guia. Barat, ràpid i eficaç.

Cada vegada m'augmenta més la perplexitat sobre la tecnologia aplicada a l'ensenyament del que sigui...

Quan els Reis porten cultura

2011-01-05T12:42:00.000+01:00

Avui arriben els Reis d’Orient. D’un orient màgic i somniador, no de l’orient real ple de conflictes. Amb el pretext d’una festa per a infants, o d’una festa de consum, tots guardem un instant de màgia somiadora, per una nit. Demà, si hem estat bons, trobarem alguna cosa a la sabata que hem posat al balcó. Potser carbó, també, tot i que les provisions aquest any deuen ser escasses, perquè se n’ha de repartir molt. Fins i tot és possible que hàgim donat una empenteta als Reis per ajudar-los a trobar i repartir regals.

Però a més de regals comprats en botigues i parades, per què no demanem als Reis que portin cultura, i també els donem una empenteta?

Acabem de rebre la notícia d’un nou Conseller de cultura amb experiència i amb criteri, i una sèrie d’entitats culturals i de personatges catalans han fet peticions per a la política cultural catalana. Molt bé. Però si la cultura no interessa o no és una prioritat, no serveix de res un Conseller, per bo que sigui. Això també passa en altres àmbits, ara bé, tots anem al metge per necessitat, no per ganes, tots portem els fills a l’escola perquè ho creiem necessari i obligatori, tots anem a comprar menjar per necessitat, tots demanem protecció civil que esperem no necessitar, tots agafem el cotxe per gust i pocs per necessitat...és difícil prescindir de les altres conselleries. Però de la cultura? No hi ha res de més prescindible.

Proposo ajudar els Reis que portin cultura. Ajudar-los vol dir substituir la cultura de la subvenció per la cultura del consum. Oi que no demanem que ens paguin els viatges turístics ni el sofà ni el bufet del menjador? Per què hem de suposar que el tresor públic ha de subvencionar el teatre o l’art o la dansa o la música? Per què no li donem la importància d’un cotxe, d’un moble, d’un sofà, d’una estada a la platja?

Aquest 2011 ens hauríem de proposar consumir més cultura. Això vol dir:

1) anar al teatre, a obres que ens agraden i a obres que no sabem què són i que podem descobrir, o criticar, si així ens sembla, donar valor a la feina en viu dels actors, respectar (no apreciar o aplaudir per força, respectar) els autors i autores actuals.

2) anar al cinema i buscar els cinemes en català, encara que siguin més lluny o menys avinents, però serà un acte conscient i compromès, més compromès que fer manifestacions.

3) comprar una obra d’art original d’un pintor o pintora que s’hi vulgui guanyar la vida i que podria ser un dels nostres fills. No cal que sigui de galeria de renom ni esperar que sigui un Van Gogh o que es revaloritzi un dia per treure’ns de pobres: la pintura i l’escultura són béns de consum que ens donen plaer, que decoren les nostres sales d’estar i dormitoris igual com aquell gerro horrorós de l’última excursió d’avis. Trobem normal pagar dos mil euros per un sofà i no trobem normal pagar-ne cinquanta, cent o cinc-cents per un dibuix, un gravat o un quadre?

4) anar a concerts, a espectacles musicals, a dansa contemporània, consumir música. Vivim envoltats de soroll i no eduquem el sentit musical, tant és que sigui en un estil com en un altre. Hi ha preus raonables, espectacles assequibles, però no hem de demanar que la feina difícil d’uns professionals valgui menys que una aspiradora o un electrodomèstic qualsevol.

Demano que els Reis portin cultura, però no béns de consum, sinó cultura personal i individual per fer-se responsable de la cultura del país. Un país no és culte per la quantitat de subvencions que dóna als artistes morts de gana, un país és culte per l’educació dels ciutadans, la capacitat d’exigència i la capacitat de consum i de defensa dels béns culturals que aquests tenen.

No demanem polítiques culturals ni subvencions si no som capaços de valorar i defensar la cultura que fabriquen els nostres conciutadans i conciutadanes.

Últims propòsits de Cap d'Any, ara culturals

2011-01-01T20:26:00.002+01:00

Seguint la llista de propòsits realitzables, aquí en van uns quants de culturals. En realitat, un sol propòsit: fer una cosa diferent del que fem sempre.

1) Llegir un llibre, almenys, si no en llegim cap mai. O bé llegir un llibre de poesia, si sempre llegim prosa, o llegir una novel·la si no ho fem gaire sovint, o llegir un assaig, si ens agrada més la ficció.

2) Anar al teatre si ens agrada més el cinema, o anar al cinema si ens agrada més el teatre o a una cosa o altra si no ens agrada res. Anar a veure l'obra o la pel·lícula d'un estil o director diferent dels que ens agraden. Un musical per als amants del teatre clàssic, una pel·lícula de consum per als amants del cinema de culte, una pel·lícula d'autor per als amants de grans produccions de masses, una tragèdia grega per als amants del teatre de varietats.

3) Anar al circ si no hi hem anat mai, als grans circs d'acròbates com el Cirque du Soleil o al circ artesanal i acurat com el Circ Cric o el Circ Raluy.

4) Buscar tres carrers de Barcelona (o de la ciutat de cadascú) per on no hàgim passat mai i obligar-nos a passejar-hi un diumenge d'hivern al matí, quan fa sol.

5) Buscar un indret de Catalunya, mar o muntanya, on no hàgim estat mai i anar-hi ben acompanyats un cap de setmana.

6) Escoltar un estil musical que mai no hàgim escoltat, entrar a l'Auditori o al Palau de la Música si mai no hi hem anat, escoltar música de cambra o lieder, o bé escoltar jazz, blues, rock, si no són el nostre estil.

7) Tastar algun ingredient que mai no hàgim tastat, ja siguin carxofes o sushi.

8) Trucar als cosins, a la tieta o als coneguts que fa deu anys que no veiem i parlar-hi una estona. Almenys a un i almenys una vegada.

9) Comprar en una botiga del barri on no hàgim entrat mai, tafanejar, preguntar preus, parlar amb els venedors.

10) Entrar en un museu, visitar una exposició, conèixer un estil de pintura, d'escultura, de fotografia diferents.

11) Interessar-se per un culte religiós o per una experiència espiritual.

12) Pujar una nit al terrat de casa a mirar la lluna plena.

La majoria d'aquests propòsits no costen diners. Són propòsits de canvi, d'obertura d'horitzons i de noves experiències. El resultat us sorprendrà.

Bon Any! a partir de demà, parlem del que ens portaran els Reis.

Més propòsits (realitzables) per a l'any 2011

2011-01-01T12:45:00.000+01:00

1) Invertir una quantitat en microcrèdits. La crisi continua donant beneficis als bancs, però els bancs han trobat l’excusa perfecta per no concedir crèdits a ningú, sobretot als que més necessiten una empenta per tirar endavant. Hi ha organitzacions especialitzades en petits crèdits a persones excloses del sistema bancari, persones que gràcies a dos mil o cinc mil euros tiren endavant un projecte i després retornen fidelment els diners. Aquestes organitzacions (Oikokredit n’és una) donen un màxim d’un dos per cent d’interès i tenen totes les garanties. Els diners que hi invertim són nostres i no els perdem ni regalem, i els podem recuperar igual com en un banc convencional, però serveixen perquè d’altres persones surtin de la pobresa i de l’exclusió social. No cal que hi invertim grans quantitats, poden ser uns estalvis de guardiola domèstica o una part de paga extra.

2) Fer algun donatiu a alguna organització en favor del desenvolupament, de solvència contrastada. Millor si el donatiu és regular i periòdic, però el propòsit ha de ser de fer-ne un com a mínim, ni que sigui una sola vegada. És important assegurar-se de la transparència dels objectius i procediments de l’ONG triada, a casa nostra, Intermon-Oxfam està exclosa de tota sospita, però també n’hi ha d’altres. Són també interessants els projectes que ajuden a la formació universitària de persones de països en vies de desenvolupament, perquè és la manera de donar la canya de pescar en comptes de regalar peixos.

3) Fer algun donatiu a organitzacions que treballen per a les persones en situació de pobresa a la nostra pròpia ciutat, Càritas per exemple. La crisi ha exagerat les necessitats també en el món desenvolupat. Fer algun donatiu al Banc dels Aliments, en diners o en espècie. Això ens porta al propòsit número 4.

4) Recuperar les velles màximes i normes sobre estalvi i malbaratament. Ara que està tan de moda la “cuina de l’àvia” com a sinònim de croquetes ben fetes i estofats amb gust, perquè no es recupera l’”esperit de l’àvia”? No malbaratar aliments, no comprar-ne més del compte i que es facin malbé, reciclar les sobres amb imaginació (la cuina de l’àvia és un munt de receptes de reciclat avant la lettre, des de les sopes i croquetes fins als cèlebres canalons), no deixar res al plat i sobretot no llançar el menjar.

5) D’acord amb aquest mateix esperit del tot s'aprofita, no malbaratar la roba, aprofitar-la i, sobretot, procurar que entri en un circuit d’aprofitament. Les botigues de segona mà són simpàtiques per adquirir-hi algunes peces (si són de segona mà són barates, si són vintage són caríssimes, les antiguitats són el reciclatge dels rics) i al nostre torn podem donar roba no per vendre sinó per aprofitar en parròquies, centres cívics, Càritas, etc. Roba en bon estat i neta, amb respecte. El mateix amb joguines, objectes electrònics, llibres, etc.

Propòsits de consum per al Cap d'Any

2010-12-31T14:17:00.000+01:00

Tothom fa propòsits per Cap d'Any, que no es compleixen gairebé mai: deixar de fumar, aprimar-se, aprendre idiomes...Enceto aquí un llistat de possibles propòsits que sí que es poden complir, si es vol, i els primers són relacionats amb el consum quotidià.

Hem pensat en el nostre poder com a consumidors? alguna vegada, quan una empresa ha fet algun gest marcadament hostil a la ciutadania, el boicot general l’ha fet rectificar, com va passar amb una coneguda marca de llet fa uns anys. Si exercim amb responsabilitat el nostre poder com a consumidors, podríem canviar moltes coses. Uns quants exemples, com a propòsit de Cap d’Any.

1) Comprar productes de comerç just més sovint, per exemple, cafè. Ara n’hi ha a molts supermercats, a mercats populars, a botigues de comerç responsable, i fins i tot hi ha alguna empresa catalana que en comercialitza de molta qualitat. No podem canviar tot el món, però podem canviar la vida de moltes persones amb un hàbit quotidià.

2) Separar els residus cada dia i trobar fórmules imaginatives per no generar-ne més: comprar garrafes i omplir ampolles, no comprar productes envasats en safates de plàstic ni deixar que ens ho envasin a la peixateria, reutilitzar el paper de diari com a protecció a l’hora de fregar, com es feia abans, o per als residus de les mascotes domèstiques...

3) Evitar que ens posin bosses de plàstic en qualsevol botiga: anar a comprar amb carro o cabàs, portar sempre una bossa plegable a sobre i demanar que ens donin el producte sense bossa. Aquest costum és habitual en els grans magatzems alemanys des de fa molts anys, aquí es fa en alguns supermercats, però encara no ho fomenten els grans magatzems espanyols per excel•lència.

4) Vigilar què comprem i on, reclamar els nostres drets, però també els processos de fabricació i la procedència. Rebutjar qualsevol producte en què sospitem que es vulnerin els drets humans.

5) Comprar productes locals i afavorir el comerç de proximitat i les botigues amb bon tracte entre persones i clients. Potser no serà el més barat del mercat, però uns pocs cèntims de diferència poden canviar moltes coses del nostre voltant.

Carta als Reis per a un nou govern català

2010-12-26T11:34:00.006+01:00

La formació del nou govern català coincideix amb Nadal i Reis, l’època de l’any en què es compleixen (o no) les il•lusions dels infants que han estat esperant molt de temps un regal perfecte.

Quan la meva filla era més petita, li recomanava que demanés només tres coses als Reis, les que considerés més importants.

Vet ací les tres coses imprescindibles que demano al nou President abans que ens regali un nou govern a Catalunya:

1) que les persones que ocupin els càrrecs tinguin criteri i sàpiguen què volen fer, i que tinguin empenta per fer-ho. Que no siguin indecisos ni porucs, que sàpiguen manar. Que siguin diplomàtics, polítics i hàbils en la negociació, però no ambigus ni covards. Les idees i les iniciatives no complauen a tothom, però no tenir iniciativa ni criteri incomoda a tothom. A la primera legislatura d’aquest mateix partit, un conseller de Treball que després va tenir llarga i honorable carrera política, va dir un cop (per la televisió), en referència a una mesura presa: “ens ho han criticat, però si féssim el contrari, també ens ho criticarien, o sigui que fem el que pensem que hem de fer”. Aquest és el to. Tenir criteri, alhora que saber escoltar i ser flexibles, però sobretot fer el que hom pensa que ha de fer amb tot el compromís personal i conscient.

2) que les persones que ocupin els càrrecs siguin sobretot independents ideològicament, que es preocupin més per Catalunya i la seva gent que per una legislatura de quatre anys. Que les polítiques siguin a a mitjà i a llarg termini, sense tenir davant del nas la necessitat de guanyar eleccions. Que les reformes i els canvis necessaris per tirar el país endavant, superar la crisi i defensar els drets i les necessitats de Catalunya no se supeditin a interessos de partit o personals. Un partit (o més aviat, dos de confederats) ha guanyat les eleccions, però governa tots els catalans i catalanes, que són de sensibilitats molt diverses. Que tothom s’hi trobi còmode dintre dels límits raonables de la convivència. Que les polítiques responguin a criteris i idees més que a partidismes o capelletes, que les persones que governen tinguin amplis horitzons.

3) que les persones que ocupin els càrrecs tinguin imaginació. És prioritari sortir de la crisi amb el mínim dany possible, i és moment de retallades pressupostàries, però res no justifica que s’hagi de retallar la imaginació i la facultat de pensar, patrimoni humà que no depèn dels pressupostos. Hi ha solucions imaginatives i creatives en tots els àmbits, que no vol dir que es puguin fer sense recursos, però no és forçós identificar recursos econòmics amb qualitat. Que els pressupostos no siguin excusa per la manca d’idees o de creativitat. Catalunya té el millor actiu possible, les persones, que això es reflecteixi també en el seu govern.

I tal com feia la meva filla, afegim un colofó a la carta als Reis: tres regals i, a més, tot allò que ses Majestats vulguin. Tota la política i els programes de govern.

Bones Festes!

Alts càrrecs aficionats

2010-12-15T08:30:00.001+01:00

En una reunió d'un organisme de l'Administració pública amb col·laboradors externs, vaig sentir el discurs de l'autoritat de l'organisme, acompanyat dels vicecàrrecs corresponents, en què explicava que n'estaven aprenent (després de tres anys de feina), que havien comès errors, que entre tots n'havien après molt, que agraïen la feina dels col·laboradors, perquè eren els veritablement autors de la feina feta i que ells (els alts càrrecs) es repenjaven en ells, els col·laboradors externs, per assegurar l'èxit de les iniciatives, etc. Em consta que aquests col·laboradors externs, abans de començar la feina, havien rebut comunicació escrita que cobrarien una quantitat que al final s'ha vist reduïda a la tercera part, i això perquè els alts càrrecs van comunicar per escrit la quantitat sense que fos aprovada per cap autoritat pressupostària. Ni tan sols se n'han disculpat. Deu ser part d'aquests errors i d'aquestes coses que s'han d'aprendre, elementals en l'Administració pública, però difícils per a ells, pel que es veu.

Ara bé, jo em pregunto: aquests alts càrrecs, que cometen errors i que n'estan aprenent, cobren sous de becari o de personal en formació? D'aprenents? O cobren sou d'alt càrrec, molt més alt que el de qualsevol col·laborador extern en qui es repengen per aconseguir l'èxit? Perquè quan hom té una responsabilitat política, en l'Administració pública, hi ha errors i aprenentatges que no estan permesos. O en saps o, si fiques la pota, no cobris.

No confonguem l'errada humana, de qui ningú no està exempt, amb la incompetència per al càrrec i la ignorància. I ara que hi ha nou govern a les portes: que els qui ocupin els alts càrrecs, amb el sou corresponent, siguin gent que sàpiga què porta entre mans. No gent que n'hagi d'aprendre.

Perquè el mal és que qui n'ha d'aprendre, si no ho fa durant els quatre primers mesos de l'exercici del càrrec, no ho fa mai. Però això sí, no cobra un sou de becari de pràctiques.

Pensem abans de votar

2010-11-24T17:45:00.002+01:00

Unes quantes reflexions sobre el vot del dia 28 de novembre.
1) L'ensenyament obligatori és gratuït per a tothom, però hi ha escoles que reben subvenció pública i al mateix temps cobren quota voluntària. Fins aquí no passa res, és el sistema educatiu pactat, però en moltes escoles es practica un mobbing encobert per tal que les famílies que no paguen treguin els nens de l'escola. I, en altres, sota el concepte de fundacions o lloguer dels espais s'encobreix un negoci privat. L'ensenyament és obligatori i gratuït per a tothom, qui no pot pagar l'aportació voluntària té dret a continuar en l'escola que hagi triat, i el dret ha de ser reconegut de fet i a la pràctica. L'aportació voluntària cobreix despeses necessàries, però també negocis, sobretot poc transparents. Qui volem beneficiar amb el nostre vot?
2) L'impost de successions és poc raonable en sentit general, perquè grava béns que teòricament ja han pagat impostos i que en molts casos representen els estalvis de tota una vida que ajuden la generació següent. Això és així per a les classes populars i mitjanes. Però les rendes altes tenen sistemes de traspàs de béns ben organitzats. L'impost de successions, per a les rendes altes, és tan poc raonable com en els altres casos? o serveix per pagar ensenyament, sanitat i atur, per exemple? Qui volem beneficiar si fem cas als qui demanen la supressió indiscriminada de l'impost de successions?
3) La sanitat pública és de les millors del món. Hi té accés tothom, amb més o menys espera o deficiències. La sanitat privada és cara si és bona, però també és cara perquè és negoci. Aquesta pobra, trista, bruta i dissortada pàtria està en més bones condicions de sanitat pública que els Estats Units o que molts altres països europeus, comptant-hi la neutral, educada, neta i amable Suïssa. Qui volem beneficiar amb el nostre vot?
4) Estem en crisi i ens costa pagar impostos. Però els impostos ens garanteixen l'educació, la sanitat, les prestacions d'atur, les prestacions de dependència i les jubilacions. Rebaixar els impostos és fer que els rics s'ho puguin pagar tot, i els menys rics (no els pobres, les classes mitjanes també) hagin de pagar molt i, si no poden, prescindir de prestacions vitals. Abaixar impostos és un suïcidi col·lectiu. Qui volem beneficiar amb el nostre vot?
5) La corrupció ens fa nosa i ens escandalitza, més encara quan ve de partits d'esquerres. És veritat que a tot arreu hi ha lladres. Però si deixem de votar, o de pensar abans de votar, només perquè hi ha corrupció a tot arreu, qui beneficiem? Els corruptes nouvinguts, que no han tingut ocasió de practicar gaire i per això els han enxampat, o els que han tingut tants anys de poder i passadissos que saben exactament on fer la trampa sense que els enxampin? Hi ha corrupció de tant en tant, a tot arreu, però també hi ha democràcia i transparència per investigar-la i fer-la sortir a la llum. En canvi, hi ha qui pensa que la roba bruta es renta a casa. Qui volem beneficiar?
6) Hi ha qui diu que votar no serveix de res, que tot quedarà igual i que la política no interessa, perquè són quatre aprofitats. D'altres saben que si voten tots junts el mateix aconseguiran imposar les seves idees, persones i conviccions. Aquests aniran a votar en massa. Qui no vota vota dues vegades: una, en contra de les coses que vol i creu, l'altra, a favor de les que volen i creuen els contraris.

Abans de votar, pensem. Després de pensar, sobretot votem!

Acreditacions per a ser Sant

2010-10-26T16:35:00.004+02:00

Ja seria hora que el catolicisme es plantegés algunes qüestions de la seva pròpia coherència intel·lectual. No parlo de la social, o política, o de la seva posició de privilegi a Occident, sinó de la lògica interna del discurs. Fer sants (o beats, que són el primer graó de l'escalafó celestial) és una mena de condecoració espiritual en una societat que diu que mira sobretot per la transcendència, però des de dintre d'aquesta societat, en un exercici de bona fe, hom pot plantejar molt bé l'existència d'aquests sants, o beats, a partir de la coherència personal de la seva vida i de l'exercici d'una funció modèlica per a la resta. O dit d'una altra manera, igual com els professors són (o haurien de ser) els qui més en saben, els sants són, o haurien de ser, uns models de vida cristiana a imitar, amb totes les llums i ombres de qualsevol vida.

De fet, aquest és el plantejament dels primers cristians quan aclamaven com a sants (el procediment als primers segles era molt menys burocràtic i molt més popular) aquells que veien com a referents clars del cristianisme. I encara avui dia, el sentiment del poble (sempre vist des d'una perspectiva cristiana) reconeix el caràcter exemplar de la vida de Teresa de Calcuta, per exemple, o de Vicent Ferrer, o d'alguns bisbes sudamericans, per la seva voluntat de construcció d'un món millor real en circumstàncies adverses. Res a dir. Hom pot negar la primera, això és, el caràcter transcendent de la religió, la validesa del cristianisme o la pervivència de l'ésser humà, però que una societat reconegui com a models de vida unes persones és comprensible i justificable.

Ara bé, el procediment per a reconèixer tals models no és tan comprensible, al segle XXI. Fa uns tres-cents anys, potser sí. Però que avui dia l'església exigeixi, per a proclamar un sant (o beat) l'existència d'un miracle, és incoherent amb el discurs que va iniciar a partir dels anys seixanta, o sigui, amb el Concili Vaticà II. El miracle com a transformació o modificació de les regles de la natura és de difícil--per no dir impossible--acceptació també per part de creients, als anys 2000. El catolicisme hauria de revisar a fons el seu llenguatge simbòlic. Parlar de guaricions miraculoses avui dia és un doble contrasentit: d'una banda, qüestiona tots els avenços científics dels dos darrers segles, contra els quals el cristianisme no sempre ha tingut una posició enfrontada; d'altra banda, és un menyspreu dels mèrits intrínsecs i reals, terrenals, d'aquella persona que hom vol tenir per model.

No sé si Gaudí ha de ser sant o no. O beat. A mi m'és ben igual. Potser convindria mirar-s'hi una mica abans de declarar la seva vida com a modèlica. Aquest és el problema: com més properes en el temps són les persones, més dades tenim per conèixer-les i per tant menys admirables ens resulten. Potser convindria preguntar a les persones que l'han conegut o als seus descendents. Potser convindria revisar la seva relació amb les dones, amb els veïns i coneguts, amb la família. Però m'és igual.

Ara bé, no m'és tan igual que proclamin que com que ha fet, se suposa, un miracle, és sant. Si ho és, a dintre del cristianisme és clar, és per altres raons. Per a alguns, sempre serà un arquitecte il·luminat. Per a d'altres, no. Per a alguns, potser un sant. Molt bé. Però un miracle? Cal, avui dia, un miracle, per als creients?

Com en moltes ocasions, el poble té un sentit de justícia més definit que les jerarquies. Teresa de Calcuta era santa als ulls de tothom per la seva vida, per bé que va haver d'acreditar un miracle per ser-ho oficialment. Vicent Ferrer, que jo sàpiga, encara no ha entrat en la cursa de les acreditacions celestials. Però a l'Índia, i arreu on es coneix la seva feina, ningú no dubta que la seva vida és modèlica, exemplar, dels autèntics valors que proclama un cristianisme no contaminat per jerarquies ni poder. I com aquests, molts altres, que potser mai no entraran en l'oficina de les acreditacions per a pujar l'escalafó celestial.

La crisi del catolicisme té raons molt fonamentades per existir. Continuarem un altre dia.

Per què demà no penso fer vaga

2010-09-28T10:07:00.006+02:00

Sé que és impopular dir-ho (i fer-ho), sobretot quan els corrents ideològics i moltes persones que jo respecto opinen que s'ha de fer vaga.
Però no ho acabo de veure clar i no faig les coses si no n'estic convençuda.
1) Perquè no entenc que la dreta no hagi protestat gaire per la reforma laboral. Deu ser que també la farien ells i que ara els socialistes els fan la feina bruta que, si mai arriben a manar els altres, sempre serà "culpa dels d'abans". Alguns diran que per això mateix s'ha de fer vaga, perquè la reforma laboral és de la dreta. Sí, però aquests la faran pitjor. I no m'agrada fer-los el joc. No m'agrada veure com juguen com gats a l'aguait, esperant que puguin caçar la presa, que som nosaltres.
2) Perquè estic convençuda que cal allargar l'etapa laboral, o no hi haurà ningú que pagui ni les nostres pensions ni encara menys les dels nostres fills. És suïcida defensar a curt termini una etapa laboral més curta si un cop jubilats allò que rebem no serveix per pagar més que pa i aigua, justet, i a sota d'un pont.
3) Perquè sóc funcionària i no vaig fer vaga al mes de juny. No tinc cap risc de quedar-me a l'atur, a l'inrevés que bona part de la població, a més, em jubilo als setanta anys i em paga el diner públic que ara s'ha d'estalviar. En el meu cas, em sembla una irresponsabilitat no treballar (sense que això sigui cap crítica de cap col·lega).
4) Perquè no m'agrada la política que han fet els socialistes, però m'agrada molt menys la que ha fet i farà el Partit Popular o tots els qui els donen suport. En aquests moments finals de la legislatura, hom té la sensació que s'intenta erosionar tant com es pugui els socialistes en el govern, i això només vol dir que es beneficia l'oposició. No amb el meu suport. Estem molt malament, estarem molt pitjor.
5) Perquè la dreta, espanyola i catalana, promet abaixar els impostos si guanya. Això és el regal enverinat i irresponsable: si volem mantenir unes prestacions públiques a l'abast de tothom, de qualitat (educació, sanitat, pensions, ajudes a la dependència, a les famílies, etc.) només es pot fer amb l'aportació dels ciutadans. Abaixar impostos per una banda vol dir abaixar prestacions d'una manera més dissimulada.
6) Perquè els qui no han protestat quan sí que hi havia possibilitats de canviar coses ara em diuen que haig de protestar jo. És massa tard.
7) Perquè, en resum, no vull fer el joc a la dreta.

Això no vol dir que no tingui raons per protestar. Aquí en van unes quantes:
1) No n'hi ha prou amb retallades de sou públic o de pensions. Una bona, excel·lent manera de resoldre el dèficit públic és lluitar decididament contra el frau fiscal. No és apujar només un punt els impostos de les rendes altes (que ja era hora), sinó combatre el frau, l'evasió de capitals, l'evasió d'impostos, les "comptabilitats creatives" i els mil i un recursos dels rics i dels bancs per no pagar. Amb això n'hi hauria prou.
2) Tots hem de posar-hi el coll a l'hora de treballar i de fer sacrificis, però mai a costa dels drets de les persones. La contractació no pot ser precària i no es poden donar condicions de quasi esclavatge o de xantatge manifest en el món laboral, ni tampoc han de ressuscitar discursos racistes o xenòfobs.
3) La crisi no pot comportar pèrdua de prestacions públiques elementals com l'educació i la sanitat per a tota la població, inclosa la immigrant.
4) Els sindicats que ara s'aixequen en armes dialèctiques podrien tenir el mateix discurs bel·ligerant per defensar la qualitat autèntica de les prestacions, com l'ensenyament universitari, per exemple, i de les persones que el protagonitzen, encara que no siguin enllaços sindicals.
5) No vull que la crisi sigui una excusa perquè partits, sindicats i bancs facin malament la seva feina. Hi ha crisi econòmica, no té per què haver-hi crisi de cervells ni d'idees polítiques ni de sentit de responsabilitat.

Reflexions després del 10 de juliol

2010-07-11T11:07:00.003+02:00

La sentència del TC contra l'Estatut de Catalunya i la manifestació del dissabte 10 de juliol no evidencien només una realitat recurrent, el fet que a Espanya no ens poden veure. El contenciós entre una Catalunya més o menys lliure i una Espanya conquistadora ve dels Reis Catòlics, si no abans. No ens poden veure i és visceral. I això, mal que ens pesi, ha estat també el revulsiu que ens ha fet recordar la nostra identitat cada cop que érem a punt d'oblidar-la.
El preocupant de la situació que ha portat a la manifestació del 10 de juliol no és només la visceral incomprensió que Espanya té per Catalunya. El preocupant és el desconcert en què es troba la democràcia parlamentària arran d'aquesta situació.
En dret, gairebé tot és interpretació, i en política tot és pacte. Hi ha jerarquies de lleis i jerarquies de pactes. I el conjunt forma un equilibri relativament pacífic que conjuga el bé comú i el descontentament d'alguns que sempre voldrien una altra cosa, de vegades en benefici propi, de vegades només per enveja d'altri.
On són els pactes que aquest país va fer fa trenta anys? On és l'equilibri? Tenim una monarquia instaurada per un dictador que va arribar al poder per la guerra. L'hem acceptada. Primer pacte. Hem acceptat la monarquia, perquè val més acceptar una transició dubtosa que porti a la pau i al diàleg parlamentari que no ps el purisme legalista que porti al trencament civil. L'equilibri en aquell moment ens va fer acceptar una Constitució que vam votar tots, a favor, en contra, en blanc, però que vam votar perquè volíem anar endavant i no enrere. No era la millor del món, però la vam votar. I alguns que no hi estaven d'acord, van assaltar les Corts de Madrid a punta de pistola. Descontents.
Durant trenta anys, els parlaments han legislat, aprovat, parlat, que això és el que vol dir Parlament. A través d'uns polítics elegits (i blasmats) per la ciutadania, amb pactes, retrocessos, discrepàncies, s'ha construït un país basat en la difícil democràcia parlamentària, que no satisfà a tothom. Ens hem empassat moltes coses per respecte, o acceptació, envers els partits de dretes que també representen una part del poble.
I fa quatre anys, en virtut d'aquests pactes, Catalunya decideix un nou Estatut, que es debat, consensua, retalla, torna a retallar i aprova al Parlament. Després, i contra les promeses d'un cap de govern espanyol que prometia "aprovar-ho tal com diguessin els catalans", va a parar al Parlament d'Espanya i torna a ser debatut i retallat. No tan consensuat. Retallat. Després, les desferres d'aquell nou Estatut retornen al poble que l'ha d'aplicar perquè digui si el vol o no el vol. I el poble, en exercici de la mateixa potestat que va aprovar la Constitució i que ha elegit els polítics, decideix que sí que el vol.
Llavors, els descontents reclamen que uns vigilants d'aquella Constitució que va ser fruit d'un pacte fa trenta anys revisin l'Estatut. Per damunt de parlaments, congressos i referèndums. I aquests vigilants, que no obeeixen ni el seu propi reglament, decideixen que el que ha decidit el poble no és vàlid.
El preocupant no és la situació de Catalunya. El preocupant és la situació parlamentària. Hom té la sensació, com molts cops durant aquests trenta anys, que a Espanya sempre manen i manaran els mateixos. Que ens han deixat jugar a ser demòcrates, a tenir parlaments i partits com qui juga a cuinetes. Que ens han tingut entretinguts perquè no féssim nosa, perquè no ens ocupéssim de les coses importants de debò, com on van a parar els diners, per exemple. Hi hagi qui hi hagi al govern, sempre manen els mateixos.
Una manifestació convocada pel President de la Generalitat no és cap ximpleria. Si aquest President, a més, va néixer fora de Catalunya i va arribar aquí d'adolescent, encara ho és menys. Les seves paraules, en castellà davant dels espanyols, són profètiques. Al tiempo. Sí. Temps al temps, perquè el que s'ha foradat no és la sensibilitat catalana, que fa segles que pateix ensulsiades. És una altra cosa més greu. Són els pactes i l'equilibri de fa trenta anys. Alguns catalans estan massa preocupats per ridiculitzar els qui tenen una mica més de perspectiva que ells com per adonar-se'n. Però el que es defensa no és només el dret de Catalunya. Es defensa, ara, la democràcia parlamentària. Allò mateix que va crear la Constitució i que fa possible que el país funcioni en pau.
Quin paper ha de fer el Parlament a partir d'ara, si el desautoritzen? Com pot ser legítima la veu del poble que l'elegeix? Com es pot convèncer del valor de l'estat de dret aquells que no volen saber res de la política, si ens acaben de dir que tenim uns polítics de fireta? Els d'aquí i els de Madrid, no ho oblidem, perquè, mal que ens pesi, l'Estatut fou aprovat a Madrid.
Els qui han decidit que l'Estatut no és vàlid en la seva totalitat són uns irresponsables. Han trencat l'equilibri fràgil dels pactes de fa trenta anys. O una cosa pitjor: han vingut a dir que parlaments, congressos, partits, eleccions i referèndums no van de debò. Que només són una diversió, una manera de passar el temps. Jugueu, nens, a cuinetes, però amb les coses de menjar de debò, no s'hi juga.
No defensem només el dret a decidir de Catalunya. Defensem el valor intrínsec de la democràcia parlamentària, perquè les alternatives segur que són pitjors.

Diner públic, negoci privat

2010-06-08T14:55:00.006+02:00

Es retalla el sou dels funcionaris, cosa que afecta mestres i professors de l'ensenyament públic. El professorat d'escola concertada, com que cobra íntegrament el seu sou dels fons públics, també ha vist retallat el seu sou. És coherent. Tots els qui cobren diners públics cobraran menys. Una altra cosa és que sigui just, perquè el professorat d'escola concertada no té les mateixes condicions que els funcionaris d'ensenyament. Però aquest tema, un altre dia.
Ara bé, el professorat cobrarà menys, però els pares pagaran menys? o pagaran el mateix en concepte de quota voluntària a fundacions privades destinades a pagar, diuen, lloguer i manteniments d'edificis?
L'escola concertada és una solució a la manca de recursos públics. Si no hi hagués escoles concertades, la societat tindria un bon problema. L'ensenyament obligatori i gratuït per a tothom no es podria dur a terme. Probablement, la política d'escoles concertades no s'ha fet de la millor manera possible. Ve de lluny, i no és, com alguns es pensen, un tema religiós. És, com tantes altres coses, un tema de polítics que s'han quedat a mig camí d'allò que deien que volien fer.
Però avui la situació provocada per la crisi és excepcional. I per tant, cal mirar-s'ho excepcionalment.
Una escola concertada de l'Eixample cobra 215 euros mensuals d'aportació a la fundació, (sisena hora a part extraescolars a part, dinars a part, materials a part). En teoria, l'aportació a la fundació és voluntària, però els pares signen un document en què manifesten estar d'acord amb l'ideari del centre i la necessitat d'aportar aquests diners.
La quota s'ha arribat a duplicar durant aquests darrers cinc anys. La raó: la pujada del lloguer de l'edifici, un xamfrà de l'Eixample. S'informa als pares que el lloguer és de 24.000 euros mensuals, a sufragar a partir de les aportacions voluntàries que paga tothom. Si hi ha subvenció pública, no hi poden haver beneficis, diu la llei. Però sí que es pot pagar un lloguer. El lloguer no és un benefici, potser? El manteniment, el material: tot això, s'entén que ho ha de pagar algú. Fins aquí d'acord. Els pares. D'acord. És invertir en l'educació dels fills. Però un lloguer és invertir en educació? o és assegurar el benefici d'algunes persones privades?
Hi ha unes disposicions legals que marquen uns màxims, una legislació, uns controls. Res del que diem no deu ser il·legal. Però la pregunta és: en la situació actual, és ètic?

Es retallaran els sous del professorat d'aquesta escola (o de tantes altres), es retallarà el sou d'alguns dels pares (funcionaris) que hi porten els fills, d'altres pares, no funcionaris, es quedaran a l'atur, però el lloguer de l'edifici no es retallarà? O no s'augmentarà la tributació d'aquest lloguer al tresor públic?

Dit d'una altra manera: els pares estalviarem i ens passarem del que calgui perquè l'educació és el més important. L'educació que aquest país garanteix que és gratuïta (i ho pot ser gràcies als concerts, també és veritat, però aquests concerts no afavoreixen la igualtat d'oportunitats, això també és veritat). Els pares estalviarem per donar educació als fills? no. Per donar diners a algunes persones privades que fan el seu negoci gràcies als diners públics que reben per pagar l'ensenyament gratuït.
Els diners donats a aquestes fundacions desgraven impostos. Però jo no vull desgravar impostos. No vull pagar menys a l'Estat que està en dèficit (i que em proporciona recursos d'ensenyament, de sanitat, de pensions, d'ajuts socials) i pagar igual a uns propietaris privats. No vull que els diners que dono per llogar un edifici de titularitat privada encara serveixin per ingressar menys diners dels fons deficitaris que em garanteixen l'educació. En la situació excepcional de crisi, això em sembla un contrasentit pervers.
Totes, absolutament totes les entitats que reben un mínim de finançament públic haurien de revisar les quotes que cobren i quines despeses es paguen amb aquestes quotes. Ho hauria de revisar l'Administració. Que són legals? molt bé. Però ara no es tracta de legalitat, sinó de política de reduccions. De sortir de la crisi. Reduir el dèficit no és solament deixar de pagar sous públics, sinó assegurar-se que ningú no treu benefici d'aquest diner públic, ni que sigui legalment. O almenys, fer que els negocis privats que reben diners públics contribueixin també a reduir el dèficit. És a dir, tornar a la idea de gravar amb més impostos els ingressos més alts, i no precisament els de rendes de treball, sinó els de propietats i inversions.
O juguem tots, o estripem les cartes.

I sí, és part d'un problema més ampli. Però dels altres negocis en parlarem un altre dia.

El (des)prestigi de la justícia

2010-04-30T09:31:00.005+02:00

Vivim en un estat de dret, un estat democràtic. El sistema judicial ha de garantir aquest estat de dret i aquesta democràcia. I en canvi, en els darrers temps, en la justícia hi ha moltes coses que causen mala impressió, que semblen que no serveixen per defensar la democràcia.
Resulta que una llei votada pel Parlament català, retocada i votada pel Parlament espanyol, i finalment votada pel poble que l’ha de patir i aplicar –que no és això, la democràcia, votar quina llei volem?—ha de ser controlada per uns altres jutges que diran si és constitucional o no, és a dir, si correspon a l’estat democràtic (l’estat que ha aprovat, amb el seu vot, aquesta llei). L’Estatut de Catalunya, votat pels ciutadans, pot anar contra la Constitució d’un país que ha reconegut el dret dels ciutadans a decidir les seves pròpies lleis? És una contradictio in terminis, com deien els antics.

Però aquests jutges que decideixen aquesta contradicció sense considerar-la tal, han estat designats per partits polítics, segons la ideologia de cadascú. Que no hi havia separació de poders? La justícia pot tenir color polític? Què vol dir un jutge conservador o un jutge progressista? Que no és la mateixa llei per tothom, que no han de defensar tots els jutges el mateix estat de dret on vigeixen les mateixes lleis? O potser la llei, l’Estat de dret, la Constitució, depenen de la ideologia política d’un jutge? Que no estaven, forçosament, per damunt del poder legislatiu i executiu, o almenys, al marge?

I en canvi, ni tan sols es compleixen les pròpies normatives que té el Tribunal Constitucional per a constituir-se a si mateix. Jutges que han sobrepassat, mesos, anys el seu mandat (hi ha cap altre lloc a la funció pública on això pugui passar sense que passi res?), renovacions que no es compleixen, dependència dels partits polítics per renovar-se....

I no hi ha només això. Ja ve de lluny.
Fa uns mesos, va causar mala impressió social que el principal inculpat en el desviament de fons del Palau de la Música no entrés a la presó, preventivament. Es va acusar el jutge de ser lent i es va argumentar que hi havia forats legals que permetien, amb un bon advocat (que vol dir un advocat molt car) eludir la presó. Això és molt possiblement cert. El jutge no té per què haver actuat malament, fins ara. Probablement hi ha prou forats legals i argúcies per afavorir un advocat hàbil. Però la impressió que la societat n’ha tret és que amb diners els acusats no van a la presó, sense diners, sí. Que la justícia fa diferència entre pobres i rics, a la pràctica.
I poc temps després, uns prohoms de la política catalana sí que entraven preventivament a la presó, per ordres d’un altre jutge, castellà, que investigava corrupció. Probablement també hi havia raons, i la corrupció no es justifica, vingui del partit que vingui. Però hom té la sospita—la societat va tenir la impressió—que si no haguessin estat prohoms catalans no haurien entrat a la presó o no s’hauria fet amb el desplegament de mitjans informatius que es va fer.
Perquè quan la corrupció ataca un partit tradicionalment espanyol i tradicionalment espanyolista, i no un partit d’esquerres o un partit catalanista, resulta que és molt més difícil ficar-los a la presó, preventivament o no. I que s’anul·len proves amb argúcies legals, i que després de grans escàndols, ningú n’ha sortit realment malparat. Com a València, per exemple. O d’altres.
I aleshores, un jutge que no ha tingut cap inconvenient a empresonar catalans o a retirar-los de la circulació, sempre preventivament, com va passar amb els independentistes catalans en temps dels Jocs Olímpics, es dedica amb el mateix zel a investigar situacions que vénen de finals de la guerra espanyola, i llavors es converteix de jutge en acusat i tornen a sortir les argúcies legals per desacreditar-lo i inhabilitar-lo, i sembla que un altre jutge ha alliçonat la part acusadora sobre la manera de presentar l’acusació. Jutges i parts.
Potser tot això és ajustat a dret. Potser tot això és correcte, des dels papers i els diaris oficials. Potser els jutges ho fan bé. No hi entenc. No ho sé.

Però per a la societat, per a les persones que formen el poble que ha votat les lleis i que confia en la democràcia, el prestigi dels jutges i del sistema judicial és molt minso. La justícia ha de ser imparcialitat i ara sembla que és arbitrarietat. No es pot erosionar la confiança en la justícia, perquè llavors cau l’Estat de dret i la democràcia.
Cosa que potser sí que és el que volen alguns.

Crisi i democràcia

2010-04-08T12:06:00.002+02:00

M’ha fet molta impressió l’article del Dr. J. Tugores a la tribuna de La Vanguardia, ahir dia 7 d’abril. Diu, en un resum ràpid, que la democràcia corre perill en les noves economies emergents, i que economia pròspera, beneficis socials i govern democràtic potser ja no van de costat. Val la pena llegir l’article sencer, perquè és preocupant i sobretot lúcid, molt lúcid.
Això m’ha portat a fer unes reflexions que ja fa temps que rumio.

Hem santificat el capitalisme, de bracet amb els governs democràtics occidentals, i hem engegat a passeig l’esperit crític. Ens ho empassem tot, i amb la crisi encara més. Amb la caiguda del bloc de l’est, ja no hi ha un altre model, per bé i per mal, s’han acabat les fronteres (les de debò) a Europa. Amb l’aigua del bany comunista s’ha llençat la criatura de la crítica contra el capitalisme. Quan es va commemorar la caiguda del mur de Berlín, tothom va mirar el present capitalista d’Alemanya i el que s’havia aconseguit, més que no pas el que representava la RDA amb les llums i ombres d’un sistema corrupte, però on es generava també, a la contra, un moviment de llibertat i d’idees socials que es va veure trepitjat pel capitalisme invasiu posterior. D’això ningú no en va voler parlar. Un amic meu alemany, promotor de les Bürgerbewegungen, em deia “nosaltres no estem en contra del socialisme, estem en contra de la corrupció del socialisme”. El capitalisme s’ha quedat sense qüestionants, no perquè els països del bloc comunista fossin models d’estat democràtic, que no ho eren, sinó perquè la seva existència obligava a plantejar-se moltes coses d’ordre social que ara simplement s’ignoren.

I l’altre gran focus d’esperit crític que ha estat el cristianisme, amb tota la seva col·laboració amb el poder, però també amb la capacitat de generar un discurs social i marginal interessant, sembla que ara està massa interessat a defensar i conservar prebendes que a plantejar preguntes crítiques. L’església mai no ha fet gaire cas de la democràcia, internament no la practica i ara es veu que també li fa força nosa la dels governs, sobretot quan no són de la seva corda, però almenys tenia –o tenien alguns grups força rellevants, i fins i tot una part de la jerarquia-- un discurs social important i fins i tot intel·lectualment crític, sobretot mentre hi havia països comunistes. Ara el discurs social s’ha esmorteït, l’intel·lectual està mig desaparegut i tot ha quedat substituït per un discurs sexual, clerical i tradicionalista que cada vegada allunya més els qui hi trobaven arguments a favor del desenvolupament de la persona. I encara que hom pugui dir que la societat occidental és cada cop més laïcitzada, i probablement més plural, això no vol dir que sigui més democràtica ni més igualitàriament plural. Els vells principis de la revolució francesa sembla que també s’han escolat pel forat de l’aigüera, amb l’excusa de la crisi. Als Estats Units ja no hi van arribar gaire.

No anem bé. Quin valor donem a la democràcia? a la igualtat d’oportunitats, al benestar social? quin concepte d’ésser humà hi ha darrera l’individualisme galopant?
Avui tinc molta, molta perplexitat.

Ara resulta que la solució de la pederàstia és deixar casar els capellans?

2010-04-07T10:51:00.001+02:00

L’església catòlica ha de revisar la qüestió del celibat sacerdotal, i això és tan evident que els arguments són aclaparadors. En realitat, el que ha de revisar és la relació amb la sexualitat i el cos humà, una cosa que prové dels primers segles del cristianisme i del dualisme entre ànima i cos heretat d’unes determinades filosofies. El cristianisme va perdre llavors (i parlo del segle III) una fantàstica oportunitat per superar vells conflictes filosòfics i antropològics. Però això aquí no toca, és d’allò que se’n diu (?) recerca universitària. M’ho conec una mica.

El que ara em pregunto és: per què arran de les notícies sobre pederàstia, es demana pertot arreu que s’aboleixi el celibat? que potser som les dones la solució de la perversió masculina? ja hi som un altre cop, som un remei per a la concupiscència? jo no vull com a company de vida un presumpte o potencial pederasta! Tenir conflictes amb el celibat sacerdotal vol dir tenir relacions amb dones, tenir una amant, fins i tot fills no reconeguts (i aquest és un altre problema), però no vol dir que l’abstinència sexual forçosa porti a excitar-se amb criatures. Em sembla que no va d’això.

No entenc de psiquiatria, però em sembla que això és un problema de personalitat, de maduresa sexual i afectiva, d’autoestima, de moltes coses. Qui s’excita amb criatures no sempre ho fa amb dones, o sovint té problemes seriosos amb dones o amb segons quines dones, precisament per raons d’autoestima i d’acceptació de l’altre. En tot cas, és un problema de tot allò que les dones no hem de resoldre. Ara ens tocarà carregar-nos el mort dels immadurs, dels impotents, dels pervertits i dels psicòpates?

El problema és més complex, té a veure, penso, amb la consciència generalitzada de culpa i pecat que proclama l’Església, més àvida de subjectar consciències que de celebrar la vida, té a veure amb el menyspreu del cos, amb la demonització de la dimensió sexual i afectiva de l’individu, i amb les posicions de poder (ni que sigui poder mesquí, miserable) que actuen com a suplència de la satisfacció afectiva.

El cristianisme, i l’església catòlica en particular, tenen moltes assignatures pendents, al s. XXI. De totes maneres, no sembla que tingui gaires ganes de revisar-les. Ni falta els fa. En comptes del que es pensen molts, la societat és conservadora i immobilista. Malgrat tots els escàndols mediàtics, com que de seguida l’atenció es desviarà a una altra banda, amb el mateix fervor, no passarà res. Mai no passa res.

Però que no ens encolomin els pederastes a les dones. Que ens deixin en pau, que ja ens toca patir prou com per haver de resoldre els problemes dels altres.

Feminisme i universitat

2010-03-19T10:38:00.004+01:00

La ministra per a la igualtat diu que el feminisme hauria de ser una assignatura obligatòria a les universitats. Després ho ha matisat. I se l'ha carregada. Una mica sorprenent sí que ho és, la proposta, i no tant pel contingut sinó per plantejar, des d’un ministeri, quelcom que afecta els plans d’estudis de les universitats que, recordem-ho, un dia es va dir que tenien autonomia.

Però no hi ha dret que se’n faci riota, de la proposta. Més enllà de l’encert de les afirmacions públiques (que un ministre hauria de saber fer amb una mica més de tacte), s’ha posat en relleu l'hiatus profund entre la universitat i els valors que una societat democràtica ha de transmetre, i també la falta de tradició universitària a l’hora de qüestionar la generació i transmissió del coneixement.

Perquè, en una universitat que fos autènticament centre de saber i de crítica del saber, les preguntes sobre el paper de la dona en la societat, la relació entre masclisme i poder, el qüestionament del propi saber des de plantejaments d’igualtat de gènere, etc., haurien d’haver sorgit no per la moda actual del políticament correcte, de la igualtat o del feminisme, sinó per la consciència mateixa del que vol dir ciència i coneixement. I no ho han fet. Moltes universitats tenen un pla d’igualtat, institucional, que, com tants plans, és un paper. Paper per indicar que s’han fet uns deures, i que queda aparcat entre els papers universitaris, tots igualment inútils. D’altres tenen instituts o centres de recerca d’estudis sobre la dona. De tant en tant, algun congrés. I cadascú a casa seva.

Però les cèlebres reformes de Bolonya, tan criticades, plantejaven la necessitat d’establir “competències transversals” entre els ensenyaments, concretes i avaluables. En la majoria dels casos, s’han quedat també en papers molt ben redactats per a aconseguir una avaluació favorable dels organismes competents, i després, res. En un pla d’estudis, l’apartat de competències no se’l mira ningú, hi és perquè és obligat que hi sigui, però a la pràctica, un altre paper mullat.

En canvi, les preguntes sobre el paper de la dona en la història i sobretot en la societat actual haurien de ser competència transversal de tots els ensenyaments en totes les universitats. Això és el que potser volia dir la ministra, poc versada en llenguatges bolonyesos. Però competència transversal de debò, és a dir, que hom es pregunti, en economia, en història, en química, en biologia, com afecta aquella recerca que es fa i aquell coneixement que es transmet, com afecta la meitat de la humanitat. La meitat femenina i, per tant, l’altra meitat, en conseqüència.

I això no solament per al feminisme, també per a les estructures econòmiques que beneficien els països rics en detriment dels pobres, per al comerç just (o injust, més aviat), per al medi ambient, etc.

En definitiva, la gran competència transversal de tots els ensenyaments és l’ètica per un món més just. En la qual tots els universitaris i els ministres segur que hi estan d’acord: el problema és que també és paper mullat.

Incendis i polítics

2010-02-23T11:01:00.005+01:00

No he seguit gaire la comissió parlamentària d'investigació sobre l'incendi de l'Horta de St. Joan. Però el que he vist en directe per la televisió m'ha suggerit dues coses:

1) que el que mata és el foc, es digui el que es digui. I l'incendi, probablement, va ser provocat, o sigui, que té uns responsables humans (altament irresponsables, inconscients), però si no ho fos, seria foc igualment. Contra l'aliança del foc i el vent no és fàcil de fer res i sembla que aquest foc va ser espantós. Per molts recursos tècnics (que no devien ser suficients) i coneixement humà (que és fal·lible), un incendi com aquell no devia ser fàcil de controlar.

2) que els bombers saben com tractar el foc, encara que s'equivoquin, però els parlamentaris que els interroguen no s'han trobat mai més enllà de la flama del seu encenedor. És molt fàcil fer preguntes i sobretot discursos polítics (perquè he sentit més discursos que preguntes tècniques) quan no s'ha lluitat mai a primera línia contra allò que és incontrolable i irracional. I no és estrany que es parli d'electoralisme: aprofitar un incendi com aquest és molt llaminer per als qui volen crear confusió per amagar que no tenen projecte polític.

Els bombers mai no entren al parlament. Són professionals amb coneixements tècnics, que salven vides, com els metges, que s'equivoquen de vegades, com els metges. I ara són objecte de crítica i de sospita de tota mena. I se la carrega l'autoritat política que, ningú no ho ha dit, no ha estat mai criticada per aquells qui governa, no ha sortit mai als diaris per cap escàndol de corrupció ni de desgovern, no ha fet mai declaracions escandaloses per absurdes, i ha conduït durant cinc anys amb notable eficiència el que li era encarregat. Cosa que no es pot dir dels altres comissionats o directors generals o consellers d'aquest mateix govern, que és el meu, però que ha posat persones ben galdoses en càrrecs ben rellevants.

O sigui, l'autoritat política dels bombers és algú que fa nosa als polítics que volen aconseguir poltrones sigui com sigui i col·locar els seus aprofitats. I per tant, convé desacreditar-la en públic i desmuntar allò que funciona.

És veritat que han mort cinc bombers. Però no sabrem mai quants bombers i civils han salvat la vida per la bona gestió i per la gran tècnica del cos de bombers. No sabrem mai en tots els altres incendis quines grans desgràcies han estat evitades. Tot es pot fer millor. D'aquest incendi se'n pot aprendre molt.

Si els polítics volen fer alguna cosa, que augmentin el pressupost de recerca, de tecnologia, de recursos tècnics per lluitar contra el foc, de recursos humans, o sigui, que actuïn de debò. I deixem que els bombers facin la seva feina

Plàstic i presa de pèl

2010-02-16T12:19:00.004+01:00

Molta comèdia amb el medi ambient i molt gastar plàstic a tort i a dret. Una de les bones iniciatives del tripartit, tan malmès ara, va ser intentar controlar l’ús de bosses de plàstic als comerços. I com que era una bona iniciativa, no va tirar endavant. Es veu que allò que fomenta el comerç en aquest país és que et “regalin” una bossa de plàstic quan vas a comprar en un súper de preus inflats (perquè pagar-la, la pagues). A Alemanya fa molt de temps que és normal donar el producte amb el tiquet de compra i el client s’ho arregla per endur-se’l. Si demana una bossa, l’hi donen, però és l’excepció. Ja no parlem de les safates de material blanc o blau difícilment reciclable, de l’envasat de productes naturals, etc. A desdir. Es veu que portar una carmanyola de casa perquè t’hi posin el pernil acabat de tallar deu ser prehistòric. O aquelles boniques oueres amb ansa, que ara han passat a les botigues vintage (i valen un ronyó). Valdria la pena una iniciativa seriosa per estalviar plàstic. Perquè les bosses, les paguem, no ens hem d’enganyar.
Però tot s'aprofita, i alguns supermercats s’han apuntat a la moda del medi ambient i diuen que descompten un cèntim per cada cinc euros, si et portes el cabàs de casa i estalvies el plàstic. Després, a la caixa, a l’hora de cobrar, no es recorden de descomptar-te els cèntims. A partir dels 5 euros, és clar, la primera bossa de plàstic la pagues, te l’enduguis o no. I les altres també, perquè has de reclamar cada vegada a la caixera, et diu que t’ho donarà un altre dia (i no t’ho dóna) o et fas mirar malament per tothom perquè reclames tres o quatre cèntims. Cada dia.
I ara resulta que, per apuntar-se a l'altra moda, la de la crisi, una coneguda caixa catalana envia vals de compra als seus clients, perquè obtinguin descomptes. El que passa és que el pobre client ha de triar si vol aprofitar el val de la caixa o tenir cura del medi ambient. Perquè el cèlebre supermercat que fa bandera del compromís amb el medi regalant un cèntim al comprador per cada bossa estalviada (és a dir, cada cinc euros descomptant els cinc primers) diu (o diu la caixera de torn) que no pot acumular descomptes en un mateix tiquet i que si portes un val regalat per la caixa en qüestió (per un producte qualsevol d’una marca qualsevol i que no té cap més promoció) no et descomptaran les bosses de plàstic (que és una promoció pròpia de la cadena del súper). Els vals de compra, els supermercats els recuperen, no ho oblidem.
Jo diria que això no lliga. Que no es poden barrejar pomes amb espardenyes. Però si reclames, és per quatre o cinc cèntims. Si ho fas, et miren molt malament. I qui ho farà, per quatre o cinc cèntims. És igual que passi cada dia (i sumi, al cap del temps). És igual que els bancs no acceptin tancar el balanç diari amb un sol cèntim de diferència. Els comptes dels clients del súper sí que poden tancar amb cèntims a la contra.
Ja ho sabem, que el comerç consisteix a treure’ns tant de suc (=diners) com es pugui. Cadascú estafa allà on pot. Però que no ho facin utilitzant el medi ambient o la crisi. Que ho facin a cara descoberta.
Perquè no sé si el medi ambient preocupa o no, però a mi sí que em preocupa que em prenguin el pèl.

Sòcrates i Bolonya

2010-02-12T06:46:00.003+01:00

L’arribada a la Universitat de les generacions d’estudiants provinents dels nous sistemes educatius posa en relleu mancances d’aprenentatge molt greus. S’ha acusat els processos d’adequació a l’espai europeu (Bolonya) de canvi educatiu que provocarà la baixada de nivell. No. La baixada de nivell educatiu l’hem patida a secundària i batxillerat, i la universitat, amb el prestigi prou malmès, ha d’enfrontar-se ara a estudiants que no saben res i que, sobretot, no consideren que hagin de saber.

Ensenyar conceptes no és l’important. Això ho diuen els pedagogs i hi ha un moment en què fins i tot podem arribar a creure’ns-ho. L’important és ensenyar mètodes d’aprendre. O competències, en llenguatge bolonyès. I algunes assignatures donen competències en precisió lingüística, comprensió lògica, raonament, capacitat de relació, agilitat mental. Per exemple, les matemàtiques. O el grec. O d’altres.

Però quan un estudiant de primer de carrera no pot arribar distingir entre una primera persona i una tercera, un temps verbal o un altre, una flexió nominal o una altra, malgrat que s’hagi explicat i repetit a classe, falla la competència més bàsica, la de comprendre una explicació elemental. I si a més arriba sense vocabulari mínimament culte, sense gairebé lèxic que sobrepassi els deures estrictes que ha hagut de fer a secundària, i en fa bandera, de no saber-ho, perquè hi ha paraules que no té per què saber (sic), aleshores falla alguna cosa més que una competència. Falla el mateix concepte del coneixement. Si una estudiant de lletres no té per què saber què signifiquen les paraules antropofàgia i ontologia, per exemple, i n’ha d’estar orgullosa, del seu desconeixement, no cal patir pel nivell universitari.

El gran avenç de Sòcrates, prototipus de saviesa, era reconèixer que no sabia res, davant tots aquells que es pensaven saber alguna cosa. La consciència de la manca de coneixement és el primer pas imprescindible per conèixer, allò que ha mogut la ciència. En canvi, ens arriben estudiants orgullosos de no saber. Han conquistat el món amb les bones notes que han tret, per docents desesperats, en un sistema que no obliga a pensar. I no reconeixen llacunes de coneixement ni, encara menys, se n’avergonyeixen. Exigeixen ser aprovats pel fet d’haver lliurat, escolarment, papers plens de faltes. Han fet els deures, el professor està obligat a fer el seu, que és posar-los bona nota. Saber, no, saber és una altra cosa.

No acusem el procés de Bolonya d’abaixar un nivell que aquest país no ha sabut exigir abans. Fem una reverència als estudiants que arriben a la Universitat i aprovem-los pel sol fet de matricular-se. Ja ni tan sols es pot dir allò d’algun catedràtic d’abans de la guerra: ja els suspendrà la vida. No. La vida probablement els donarà algun càrrec polític des d’on fer plans d’educació.

Parlar de Déu no és neutre

2010-02-05T09:58:00.002+01:00

Dos comentaris sobre el discurs de Zapatero davant d’un grup de fonamentalistes americans carregats de diners i al costat de l’emperador.

No em vull ficar sobre la tria del text del Deuteronomi, perquè és un dels llibres més avorrits de la Bíblia (després del Levític). Ni sobre el fet de fer un discurs polític en què s’han de posar cites bíbliques. A l’altra banda de l’Atlàntic hi ha costums diferents, ves. Aquí, a la vella, cristiana i revolucionària Europa, no se’ns acut.

Només dues coses: una, la tria de la llengua i la raó per triar-la. El president del govern espanyol pot triar la llengua que vulgui per fer un discurs, que per això hi ha intèrprets. Però parlar en castellà perquè és la llengua en què primer es va predicar el Déu de l’evangeli en aquell continent és reivindicar la conquesta d’Amèrica, la seva evangelització forçosa i els conflictes d’esclavatge que se’n seguiren, la discussió sobre l’existència o no existència de l’ànima dels indígenes americans, i tota la galdosa història d’Espanya i després d’Europa en aquella conquesta.

Té dret a parlar en castellà més que no pas en anglès perquè, sobretot, és la seva llengua i l’oficial del país que representa. No cal vendre’s al papanatisme de l’anglès. Però si vol trobar un sentit teològic al seu ús de la llengua, per què no diu que és la llengua en què Amèrica predica el Déu dels pobres? perquè la teologia de l’alliberament ha nascut a Amèrica Llatina i es formula sobretot en castellà. I el Déu de la teologia de l’alliberament és més a prop del Déu de l’evangeli que no pas el dels serveis litúrgics dels milionaris americans.

L'altra cosa: si cal triar una cita bíblica, perquè ho mana el protocol i les convencions, es pot recórrer a l’Antic Testament, com ha fet ell, però més que al Deuteronomi, a algun d’aquells profetes incòmodes que tenia Israel, que practicaven molt bé l’oposició política i la veu de la consciència.

Ara bé, si de cristianisme es tracta, és millor d’anar a parar sempre al Nou Testament, molt més inequívocament cristià que l’Antic, que al capdavall es comparteix amb la tradició jueva. I el Nou Testament, l’Evangeli, el text fonamental per excel·lència de la tradició cristiana, ofereix un text fantàstic per a una ocasió com aquesta.

Què hauria passat si Zapatero arriba a citar en públic aquell passatge de l’evangeli en què Jesucrist expulsa els mercaders del temple, esbarria les parades i les gerres de monedes i empaita a fuetades els usurers i els comerciants?

El president del Govern té tot el dret de ser agnòstic, si vol. Només caldria. Però si és d’un partit d’esquerres, potser hauria de fer política i discurs d’esquerres.

I per molt agnòstic que sigui, algú li hauria de dir que parlar de Déu no vol dir ser de dretes ni fer el joc a la dreta.

Sigui com sigui, parlar de Déu no és neutre.

Els millors

2010-02-01T15:27:00.005+01:00

Ara ha començat la cursa de les eleccions d’enguany. O sigui que tots els polítics aprofiten cinc segons escassos de televisió per dir-hi alguna cosa que els pugui situar bé amb algun altre partit, de cara a futures aliances, i amb algun sector de l’electorat, per esgarrapar vots.

I se’ls ha acudit a uns dir que si guanyen posaran en els llocs de govern persones que serveixin per a aquella feina, encara que no siguin del partit. Santa innocència! o sigui que reconeixen que fins ara els que seien a les poltrones són inútils amb carnet? ho pensàvem (i ho dèiem) molts, però que implícitament ho diguin els polítics, vol dir que van desesperats.

Sempre he cregut que qui s’ha d’ocupar de les coses és aquell que les coneix una mica. I que qui ocupa un càrrec ho ha de fer pensant sobretot en el bé de la institució que governa, del seu públic, del projecte que pot fer avançar, i no en el seu projecte personal per avançar ell (o ella). I això està per damunt de partits i d’egoismes, col·lectius o privats. Però siguem sincers: persones disposades a deixar-se la tranquil·litat a canvi d’un nul profit personal, n’hi ha poques.

I si n’hi ha (que n’hi ha), difícilment les detectaran i les voldran els partits. Perquè el qui es dedica al bé públic de debò i posa el seu coneixement i experiència al servei d’un projecte que vagi més enllà de les parets de casa seva, acostuma a dir les coses tal com les veu, no es casa amb ningú i posa el bé comú al davant del prestigi i el clientelisme dels qui manen més que ell. O sigui, que té els dies comptats.

Podríem somiar un país en què qui s’ocupa d’una cosa sigui de debò apte per a la feina que fa i no cobri només per dur una etiqueta política. Però no ens enganyem: això no s’ho creu ningú. Posar persones competents vol dir també obrir el camí a la crítica interna, i si això ja no s’ha permès fins ara, en què no s’ha acceptat discrepància ni entre aquells que eren dels nostres o érem dels seus, hi posaran de debò persones prou independents i que no hi tinguin prebendes a guanyar?

Desencant? no. Realisme. El prestigi de la política té molt de camí a recuperar. En parlarem un altre dia.

Excuses de mal pagador

2010-02-01T15:11:00.002+01:00

Al final, la culpa de tota la crisi la tindrà el català. De tot. Perquè els problemes econòmics del cinema, de la manca de públic, de l’evolució de la tecnologia digital, de tot el sector, resulta que els causa el fet que les pel·lícules estiguin doblades a la llengua pròpia del país, un país que mai no s’ha queixat que el prenguin per tan inculte que li han de doblar les pel·lícules.

I si les Universitats a Catalunya no tenen prou demanda, és per culpa del català, perquè ves qui vindrà a estudiar aquí llicenciatures que es donen parcialment (molt parcialment) en català, podent-ho fer en països on s’estudia en alemany o italià. I si no estan prou amunt en els rànquings internacionals, és per culpa del català, perquè a Catalunya volen demanar que el professorat entengui el català, cosa que només deuen saber fer els mediocres. Perquè el professorat mediocre que hi ha ho és en castellà o anglès, i així la mediocritat no es nota tant, deu ser perquè n’hi ha més.

Estic esperant que la crisi de llocs de treball també sigui culpa del català. O la pluja. O la nevada. Perquè ja començo a ensumar-me que els incendis també són culpa del català i els residus nuclears, també.

A algú se li acudirà que un país té dret a la seva llengua pròpia i que la cultura, l’administració i la justícia facin servir normalment aquesta llengua? I que això no és excusa per als problemes i defectes de tots els sistemes?

Austeritat i ministeris

2010-01-29T08:49:00.002+01:00

Diuen que el president del Govern vol reduir ministeris, en senyal d’austeritat. Què vol dir això? que els ministeris que hi ha són sobrers, que són un article de luxe? què es un ministeri?

Se suposa que els ministres són col·laboradors directes del president per fer tot allò que una persona sola no pot fer, que són un equip en què cadascun s’ocupa d’una part de la realitat del país. Per la meva curta experiència de gestió institucional, la realitat sempre desborda la capacitat de les persones que treballen. Si una persona té ganes de fer coses en un projecte col·lectiu, tindrà sempre més feina que capacitat material de fer-la. En una institució complexa, els equips reduïts de govern no donen l’abast.

Si reduir ministeris és un senyal d’austeritat, vol dir que, fins i tot si no hi hagués crisi, alguns ministeris sobren. Perquè si són de debò ministeris orientats a millorar la situació del país, no hi ha austeritat que valgui, fan falta. I si són sobrers, per què s’haurien de tenir, ni que fos temps de vaques grasses?

L’austeritat es manifesta d’altres maneres: reduir el pressupost destinat fent que els dinars i sopars no siguin d’altíssims restaurants, que els ministres i funcionaris viatgin en classe turista i en hotels de gamma mitjana, que es racionalitzi el transport oficial, etc. Els ministres i el personal associat a un ministeri no són turistes de luxe a càrrec de l’erari públic, però sí que són treballadors qualificats que han de veure cobertes les despeses del càrrec i de les obligacions que se’n deriven. I cal organitzar el treball i les responsabilitats de manera que no hi hagi, en els ministeris ni enlloc, funcionaris més preocupats pels seus drets que per la seva feina.

Però si les mesures d’austeritat passen per reduir ministeris, conselleries, delegacions o altres coses així, i no passa res ni empitjora la situació general del país, ens podem ensumar que fins ara no teníem governants, teníem aprofitats que tiraven de veta.

I si és així, més que mesures d’austeritat necessitem detergents que facin neteja.

Ajuda a Haití

2010-01-19T12:33:00.005+01:00

Per què hem de donar diners? Per què no els regalen el menjar, i l’aigua, i les medicines?
Això és el que em preguntava la meva filla d’onze anys quan li vaig dir que convenia donar diners per a ajudar les víctimes del terratrèmol d’Haití i que hi col·laborés d’alguna manera. El meu intent d’educar la seva solidaritat, d’altra banda prou desenvolupada, va topar amb la seva ingenuïtat d’un pragmatisme desarmant, com és molt sovint la ingenuïtat.

Això, per què no és de franc, el menjar, les medicines, el transport d’ajuda humanitària, d’unitats de rescat, d’unitats mèdiques? El material per a les tasques de desenrunament, de reconstrucció?
Sabem que la realitat no és tan senzilla, que els experts (metges, bombers, psicòlegs, tècnics) que ajuden han de viure i cobren un sou, que el voluntariat té els límits de la necessitat quotidiana, que darrere la producció d'aliments i material hi ha uns processos que donen feina a moltes famílies, que les relacions socials i econòmiques són complexes i que sense diners no es poden fer gaires coses. Sabem que calen diners. Donem-ne!
Però el pragmatisme de la meva filla posa altres preguntes sobre la taula:

per què hom té la impressió que l’ajuda individual i particular és sempre més forta i més intensa que el compromís polític i institucional?

hi ha un control efectiu del destí donat a les aportacions individuals?

sense necessitat de corrupció ni que ningú es fiqui els diners a la butxaca, hi ha un control del que cobren les companyies aèries (i del que aporten voluntàriament), les indústries alimentàries, la indústria farmacèutica? en algun lloc es deu comprar la llet i les medicines, oi? comprar? per què?

aquestes indústries, hi guanyen, com hi guanyarien en qualsevol altra transacció econòmica?

els intermediaris de tot aquest procés, els bancs, per exemple, i altres institucions, quina implicació hi tenen? quin tracte donen a aquestes transaccions? el de qualsevol altre client ?

Ha sorgit una iniciativa, a França, per demanar que es perdoni el deute extern del país. Tindrà el mateix ressò que la iniciativa popular que recull diners per a una ajuda immediata i puntual? Tindrà èxit?

Em sembla que la pregunta de la meva filla té difícil resposta.

Bisbes i teologia

2010-01-15T15:33:00.004+01:00

Es veu que el bisbe de St. Sebastián rectifica. Quan ha dit que hi ha mals majors que el terratrèmol d’Haití, i que són les nostres mancances espirituals, es veu que ha fet una resposta teològica, diu ara. Diu que volia dir que el pecat és més greu. I es veu que responia a la gran pregunta: per què Déu permet aquestes catàstrofes?

De la pregunta potser ens n’ocuparem un altre dia en aquest blog. Però la resposta no és teològica, per molt que ho vulgui el bisbe. No ha entrat a matar en els temes espinosos de la tradició teològica: el mal i el lliure albir. I, en darrer terme, l’existènci mateixa de Déu i la seva omnipotència.

El bisbe, en rectificar, ha ficat més la pota. Ha confós pecat i mal. I implícitament està dient, sense reconèixer-ho, però en el seu rerefons intel·lectual, que aquestes catàstrofes són conseqüència del pecat, del mal que en la tradició cristiana s’identifica amb el pecat original. Malament.

No. No hi ha mals més grans que el que ha passat a Haití. Que la mort de milers de persones que ja estaven immerses en la pobresa (perquè si no ho haguessin estat, si fossin d’un país altament desenvolupat, tindrien més protecció contra terratrèmols i catàstrofes) i la desgràcia dels supervivents.

Si el bisbe, de debò, volia fer una resposta teològica, havia de contestar amb un humil “no ho sé” (si és que humilitat i mitra no són contradictoris). I a continuació dir que hi ha una cosa que dóna esperança, davant de les catàstrofes i del mal, i és la capacitat de reacció i de solidaritat de l’ésser humà, la capacitat d’estimar. I que encara que no poguem entendre per què existeix el mal, sí que sabem que el podem vèncer –o compensar—a còpia de bé.

Aquesta sí que és una resposta teològica, i també de llarga tradició en el cristianisme.

Llei de Cinema

2010-01-13T09:12:00.004+01:00

Ara les distribuïdores s'esquincen les vestidures perquè hi ha un projecte de llei que pretén que la meitat de les pel·lícules s'exhibeixin a Catalunya en català. La meitat, no totes. I a Catalunya, no a Alaska (ni a Madrid). I es vaticina la pèrdua de llocs de treball, i dos partits polítics (els de sempre) ja han preparat un munt de recursos.
Que potser això impedirà que qui ho vulgui veure en castellà ho vegi?
Que potser obligarà els qui volen veure cinema en castellà que vagin a l'altra punta de Barcelona, en un o dos (només) cinemes introbables i mal comunicats, com passa ara amb les pel·lícules en català?
Més cinema en català i més hi aniré jo i hi portaré la meva filla. I més cinema sense doblar a cap llengua, i més cultes que serem tots, com en països europeus que per manca de pressupost o per política no han doblat res gairebé mai (Grècia, per exemple).
Perquè tothom està d'acord que s'ha de millorar el coneixement de llengües estrangeres. Anglès a l'escola, assignatures en anglès, màsters en anglès...anglès a la sopa. Molt bé.
Què passaria si es fes una llei que obligués a exhibir la meitat de les pel·lícules en versió original? No hi hauria esgarips? els cinemes no tindrien por de perdre públic i en conseqüència llocs de treball? O, en nom de l'omnipotent anglès, tothom hi faria reverència?
Una mesura d'impuls al cinema en versió original seria molt beneficiosa per a la cultura de la societat. Però aquí ja no s'hi fica ningú.
En canvi, contra la normalitat d'una llengua a la seva terra, s'hi fica tothom.
Voleu conservar (i augmentar) llocs de treball? molt senzill. Proposo una acció pacífica: no aneu a veure pel·lícules doblades al castellà.
Aneu a veure totes les pel·lícules doblades al català, porteu-hi amics, familiars i veïns i si cal veieu dues vegades la pel·lícula.
Si el mercat mana, el mercat som nosaltres, pensem-ho.

Publicitat inoportuna

2010-01-11T22:28:00.004+01:00

A les deu de la nit, no. I a cap hora. Però a les deu de la nit, no, si us plau. Ja he esmentat en aquest blog les trucades inoportunes publicitàries, no demanades ni benvingudes. En particular, les de les companyies telefòniques, més agressives, però també companyies d'energia i d'altres. És habitual que truquin a dos quarts de nou del vespre, quan s'està fent el sopar. Són igual d'inoportunes. Però avui han trucat a les deu. Concretament, Jazztel, que està trucant molt en els darrers mesos. No he tingut mai res (ni tindré mai res) amb aquesta companyia, ni telèfon, ni internet, ni línia. No en vull saber res. I no vull que cap veu amb accent pronunciadament estranger i en mal castellà m'intenti vendre res a cap hora del dia a casa meva, ni a ple dia ni a les deu de la nit.

És la intimitat de la meva llar i de la meva vida privada. Hi tinc dret. Tenim dret a no rebre trucades inoportunes en el nostre telèfon particular.

O sigui: ni un cèntim per a les empreses que envaeixin la nostra privacitat.

Focs, incendis i polítics

2010-01-11T12:27:00.002+01:00

Que ara es digui oficialment que les causes del foc de l’Horta de St. Joan són unes altres i s’hagi detingut els presumptes culpables i que ho digui la mateixa institució que va donar una altra versió fa sis mesos hauria ser motiu de tranquil·litat democràtica i no pas d’irritació. Deu ser difícil saber per què s’origina un foc d’aquella magnitud. Els informes poden estar ben fets o mal fets, és possible que hi hagi responsabilitat per aquest cantó, i precipitació dels polítics de torn. No sé ben bé de qui és la iniciativa de continuar la investigació, potser de la justícia, em diuen, però s’ha continuat i s’ha arribat a una conclusió diferent, que s’ha fet pública. La investigació s’ha fet a Catalunya amb les forces d’ordre públic catalanes.

Ens imaginem que fos a l’inrevés? que s’hagués tancat la investigació trobant unes persones suposadament culpables i ara s’hagués demostrat que fos un llamp? el ridícul hauria estat fenomenal i les responsabilitats que s’haurien demanat ara serien monumentals. I en canvi hom té més tendència a la conspiració que a acceptar imprevistos.

Hauria calgut una mica més de prudència i menys quota de pantalla dels polítics. Hauria calgut una mica més d’investigació callada. Però la societat permet una investigació serena sobre alguna cosa? o demana proclamacions públiques dels polítics i condemna abans que hi hagi judici? n’hem vist molts altres casos. El secret de sumari, imprescindible per fer-ho bé, no l’accepta ningú: es vol declaracions, cares de polítics, culpables immediats, ni que siguin causes naturals. I si no es fa, l’oposició critica de tebior o de passivitat. Si es fa precipitadament, les equivocacions també es paguen, ni que siguin rectificades després.

No siguem hipòcrites. Els polítics han de ser més prudents, buscar menys quota electoral i més eficàcia de feina i no tancar tan de pressa qüestions conflictives. Però la societat també ha de demanar menys carnassa i acceptar que el rigor i la prudència demanen una tranquil·litat que no es permet.

Ara bé, si al capdavall—i al capdavall són sis mesos, no quaranta anys, com a la dictadura—es descobreix la veritat autèntica i s’actua en conseqüència, tenim, comptat i debatut, un sistema públic no tan dolent com alguns voldrien.

Prohibir de fumar a tots els restaurants?

2010-01-11T10:46:00.003+01:00

Tota la meva vida he estat fumadora passiva, em molesta molt el fum del tabac, he treballat sempre enmig de fumadors, he adquirit molts problemes de mucoses i rinitis, continuo treballant entre fum, tot i ser a l’Administració Pública i en una institució d’ensenyament (la Universitat de Barcelona), dos casos en què la llei actual prohibeix terminantment de fumar, però sembla que la Universitat no se l'ha llegida.

Però no estic d’acord que es prohibeixi fumar en tots els restaurants i bars. Per diverses raons:

1) Perquè una cosa és el treball professional i els espais públics de pas o de convivència (transports, botigues, espectacles, locals) i una altra l’espai de lleure que pot triar-se també en funció del tabac.

2) Perquè fumar és un plaer per a moltes persones i a més en la nostra cultura és complementari al menjar. A mi em molesta molt i és perjudicial per a la meva salut, però entenc que algú altre, lliurement, pugui voler fumar en un restaurant i cal trobar la manera perquè no ens molestem ell i jo.

3) Perquè les mesures de divisió d’espais als restaurants ja previstes no són dolentes, si es fan complir de debò i no a mitges com en la majoria de restaurants en què no hi ha separació física i hom s’ha d’empassar igualment el fum, però en una pretesa taula de “no fumadors”.

4) Perquè la flexibilitat de la societat ha implantat que en alguns restaurants, a l’espai de no fumadors, el cambrer pregunti a les altres taules si molesta que fumin i aleshores la responsabilitat es trasllada al client, quan hauria de ser de l’empresa que compleixi la llei.

5) Perquè la llei existent ja no es compleix, ni a la Universitat on treballo, ni als restaurants o cafès, ni a moltes botigues, ni a seus institucionals catalanes, on els recepcionistes atenen el públic fumant. Per què endurir una llei que actualment ja no es fa complir?

Amb això només aconseguirem que es torni a fumar en tots els restaurants. I que els fumadors passius ho tinguem pitjor.

Català i ciència

2009-11-04T10:12:00.002+01:00

Avui al diari Expansión hi ha un article sobre "La ciencia no entiende el español". Altres diaris es fan ressò del mateix. Es queixen que el castellà serveix molt per a la cultura i poc per a la ciència, que tot es publica en anglès. I l'article acaba parlant del perill que el castellà és converteixi en una "lengua de andar por casa".

O sigui que s'esquincen les vestidures perquè no hi ha prou ciència i recerca escrites en castellà? Per què s'estranyen, doncs, que els catalans reclamem més ciència, recerca i producció universitària escrita en català? És evident que la comunicació mundial desafia la qüestió de les llengües i que no és fàcil la comunicació ràpida en l'àmbit científic internacional, però si parlem --com parlen ells-- de l'explicació científica en l'àmbit més proper, per què no podem fer servir la nostra llengua (la nostra!) i en canvi sí que hem de donar per sobreentès que el castellà serveix per a comunicar la ciència? el català sí que ha de ser una llengua d'anar per casa?

Volem ciència i recerca en català! a més d'anglès, alemany, francès, italià i totes les llengües que calgui segons cada àmbit científic. No és excloent comunicar en llengües comprensibles en altres àmbits i ser fidels a la societat que tenim més a prop. Però les mesures han de ser les mateixes per a tots.

O sigui que ciència en català, també a totes les agències avaluadores de la qualitat universitària del país (començant per la catalana, és clar).

Amb iva o sense?

2009-11-03T10:36:00.006+01:00

Començo a estar tipa d’aquesta pregunta com a exemple de corrupció personal. Surt sempre que es parla dels polítics corruptes o dels grans fraus. Resulta que tots som igual de corruptes, si no paguem l'iva al llauner.

Com ho farem? aquesta és la pregunta que fan ara els operaris després de la feina de desembussar una canonada. Molt bé. És un frau, d’acord. Els impostos serveixen per pagar els serveis públics de què gaudim tots, tots en som igualment receptors i hem de ser corresponsables, però...

Però se m’ha acudit que en un món de desconfiança, de burocràcia, d’administració i d’ordinadors, aquesta pràctica fraudulenta ha recuperat, espontàniament, el valor de la paraula i la confiança entre parts. Sense iva, si la reparació està mal feta, no pots reclamar res, no pots denunciar res. Per tant, no fer factura implica una confiança cega en el valor professional de l’altre i sobretot en la seva capacitat de resoldre un problema si se’n produeix cap després. La factura se substitueix per una encaixada de mans. Val la paraula i cap paper. Igual com fa més de cent anys. Es genera una complicitat confiada entre dues persones normals, que es coneixen prou per fer-ho, no prou per ser íntims. Quantes agències de recursos humans no munten (cobrant) estranys jocs de rol per aconseguir això mateix?

No defenso el pagament sense factura. Però em pregunto: les companyies telefòniques, d’internet, d’electricitat, d’energies variades, de mòbils, que fan factures (amb iva) per lectures no comprovades i sovint equivocades, que facturen (amb iva) un servei d’internet contractat que no donen de debò, que continuen cobrant després de donar-se de baixa l’usuari, que amaguen els canals de reclamació o no els atenen i que es constitueixen en gegants impunes davant múltiples denúncies, generen aquesta confiança en les persones normals?

Més que perplexitat, és una paradoxa.

Consultes i enquestes

2009-10-27T16:26:00.007+01:00

Em truquen a qualsevol hora del migdia, al vespre, al matí. A casa, en la meva intimitat privada. Em destorben, em fan aixecar, em fan contestar, són números que no puc saber, encara que pagui el que la Telefònica em diu que haig de pagar per saber qui em truca. Em pregunten coses que no m'interessen, són companyies i empreses que no conec o que si conec no vull conèixer. Telèfons, internet, consum, enquestes de costums, propaganda vària, calefaccions, gas, electricitat. Em pregunten dades, referències, opinions. I no em puc queixar. Em puc negar a contestar, però m'han obligat a agafar el telèfon, sóc a casa meva i no sé qui truca. Encara que pengi, ja m'han destorbat, he deixat el que feia, el sopar, la nena, la migdiada, la feina que m'he emportat a casa, la meva sèrie televisiva preferida... Sóc a casa meva i me l'han envaïda, sense preguntar-me si ho permetia o no.

En canvi, no puc, no em deixen, decidir si vaig lliurement, sense que ningú m'atabali, a contestar una pregunta que també em fan lliurement, en un altre espai que no és casa meva, sobre la independència del meu país, pregunta que no tinc cap obligació de contestar ni de saber tan sols que existeix. La contesto si vull i no em destorba gens que ho preguntin.

No ho acabo d'entendre.

L'impost de successions i la gent normal

2009-10-27T08:36:00.004+01:00

Paguem impostos dels diners que cobrem cada mes pel nostre treball. Amb aquests diners, comprem un pis (modest, normalet, de vegades, una residència secundària, diuen) que ens han venut amb un crèdit de trenta anys. Dues terceres parts de la quota mensual d’aquest crèdit són interessos que cobra el banc. Per obrir el crèdit, per registrar el pis, s’han hagut de pagar comissions i impostos. Cada any es paga un impost municipal sobre aquell pis. I quan ens morim, els fills paguen un altre impost sobre el pis comprat amb diners rendiment del nostre treball que ja han pagat impostos..., per a pagar el qual necessiten gastar els diners del seu rendiment de treball que ja ha pagat impostos o bé vendre’s el pis per pagar l’impost del pis pagat amb diners que han pagat impostos....

I els interessos que hem pagat al banc (amb dues terceres parts dels diners del nostre rendiment de treball que ja han pagat impostos...)?
Em faig un cert embolic.

La nostra ètica depèn del públic?

2009-10-26T12:05:00.003+01:00

Vostè robaria si tingués l’absoluta seguretat que ningú no ho sabria?
Van fer aquesta pregunta en un programa de televisió a què em van convidar. L’enquesta va donar un 87% de respostes negatives. El mal d’aquestes preguntes és que ja se sap quina és la resposta bona, i la resposta autèntica, la de la realitat si es donés la condició, no la pot saber ningú, en primer lloc, perquè una cosa és la teoria de la pregunta i l’altra la realitat i els seus condicionants i, en segon lloc, perquè, pel mateix fet de fer la pregunta, ja hi ha dues persones que ho saben, el que ho pregunta i el que respon.

L’ètica de les nostres actuacions depèn del públic?

A mi se m’acut una altra pregunta.

Vostè faria un favor a algú, encara que li costés un esforç, si tingués l’absoluta seguretat que mai ningú no ho sabria, tampoc l’interessat?
segurament la resposta també seria afirmativa, amb els mateixos condicionants que en el cas anterior. I segurament seria igualment discutible.

SMS i pèrdua de temps

2009-10-05T12:43:00.004+02:00

La política general del país deu ser molt complicada si convé distreure l’atenció de la ciutadania amb els sms de dos diputats al Parlament. Els periodistes saben jugar bé amb la frivolitat del públic. Si es parla de política de debò, de crisi, d’impostos, d’educació, de feina a fer d’aquella que no agrada a ningú, no se’n farà cas. Si s’excita la morbositat i la frivolitat amb una anècdota sense importància, se’n fa un escàndol nacional. Jutjaran el conseller per aquest sms i no per les decisions valentes, per bé que discutides algunes, que ha pres durant el seu mandat. Ni tan sols se’l jutjarà pels seus errors polítics, que també en fa, com tots els polítics. El que compta és un moment d’avorriment en una sessió de la qual devia conèixer tots els detalls per endavant (i si no els coneixia, malament, perquè és membre del govern!). No compten les hores de feina prèvies, les discussions, el consens, les propostes, (per cert, hi ha cap discurs, de cap president, conseller, diputat o secretari de partit, que no sigui avorrit, per molt contingut que tingui?, i no és pas una falta de respecte dir-ho).
I el mateix va per l’altre diputat, que no compta amb les meves simpaties. Si està o no ressentit amb el seu partit, no importa a ningú. El que importa és el que fa el seu partit i ell mateix per al bé públic.

Si aquests sms haguessin estat proves d’una incitació al delicte, a un assassinat, per exemple, seria comprensible, fins i tot exigible, que es fessin públics i que aixequessin un escàndol. Però comentaris subjectius? De persones que dediquen tot el seu temps (de manera diferent i amb resultats diferents, que no em mereixen els dos la mateixa simpatia!) a la res publica? Que enviïn els sms que vulguin, a mi m’importa el contigut del debat de política general.

Del qual, gràcies a aquests missatges, al carrer se n’ha parlat ben poc.

Google i Educació Primària

2009-10-04T12:31:00.004+02:00

La meva filla de deu anys ha vingut a casa més d’un cop dient-me que ha de buscar informació sobre això o allò a google. Sense més ni més. Mai no li han dit de fullejar una enciclopèdia, ni de buscar en una biblioteca. Li han dit que ho busqui a google.

Diuen que cal introduir-se en les noves tecnologies (que ja no són tan noves, vist el temps que fa que van pel món) des de molt aviat i prometen ordinadors a les escoles i als nens de primària. No està malament. Però amb els ordinadors ja n’hi ha prou? O també cal ensenyar de quina informació ens podem fiar i de quina no?

No em refereixo als problemes de pederàstia de la xarxa o als continguts eufemísticament designats com d’adults. Això es pot filtrar amb un bon antivirus amb control patern, a més d'educar els fills. Em refereixo a la falta de rigor científic. A google hi és tot, la veritat i la mentida, el comprovat científicament i l’invent de la xarlataneria més recargolada. Quina capacitat té un nen o una nena de deu anys de discernir entre una cosa i l’altra quan busca dades sobre un riu, un ocell o la reproducció de les balenes? O sobre la població de Lituània, per exemple? O sobre la llengua dels valencians?

Allò que s’ensenya a l’escola té pretensió de veritat, d’autoritat. Si es fa bé, l’escola ha d’inspirar confiança i demanem als nens que hi confiïn. Per tant, si la mestra diu a nens de nou i deu anys que ho busquin a google, sense més ni més, vol dir que google és bo. Que el que s’hi trobarà (la primera entrada, sense anar més lluny), és la veritat.

Hi ha un acudit d’un pagès que es mirava passar embadalit els avions i, brandant el cap amb escepticisme, deia: “és impossible que això ho hagin inventat els homes; segur que ho han trobat als llibres”. Això és el que passa amb google: té un estatut sobrehumà. Però és un text. Tan hipertext com es vulgui, però un text fabricat per persones, que s’ha de saber llegir.

Potser abans d’enviar els nens a google convindria fer-los passar per una bona enciclopèdia, ensenyar-los a manejar àgilment l’ordenació alfabètica i a resumir el que una colla d’especialistes han redactat abans. Això, per internet o en paper, que no passa res si es té una enciclopèdia a casa, no mossega.
O bé ensenyar a retriar google, quines webs són fiables i quines no tant, donar-los recursos. En definitiva, fomentar l’esperit científic. No tot és vàlid. Els llibres de text estan adaptats, en la seva redacció, les lectures són aptes per a la seva edat, per discutible que sigui aquesta frase, i se’ls envia a google indiscriminadament a buscar el que sigui? Per molt que els pares hagin de ser al seu costat (i penso que cal ser-hi, quan fan els deures), els pares no poden, no han d’assumir, la responsabilitat del criteri científic, acadèmic, rigorós. Google és útil, però primer s’ha d’haver configurat –educat-- l’esperit que analitza i destria el gra de la palla.

No vaig gaire al metge, però si hi vaig, espero que hagi estudiat amb professors, llibres, experiments i documents científics, digitals o no, i que no vagi directament a buscar els meus símptomes a google...

L'orgue del Palau

2009-10-03T00:12:00.007+02:00

Jo també vaig contribuir a restaurar l'orgue del Palau, comprant-ne dos tubs. Aquesta mena de subscripcions populars són enginyoses, s'han fet en altres llocs del món, jo mateixa he participat en la restauració de dos orgues més, un a Anglaterra, un altre a Catalunya. Així, tots tenim una sensació de pertinença, de col·laboració en l'instrument col·lectiu. L'orgue és nostre, és de tots.
Una senyora deia per la televisió que se sentia traïda i estafada després del que s'ha revelat aquests dies sobre els comptes del Palau de la Música. Ella també havia contribuït a la restauració de l'orgue, i ara li dol.

No. No ens han traït. Simplement ens han robat i, com en tots els robatoris, s'haurà de restituir el que s'ha pres. Però l'orgue s'havia de restaurar i hi havíem de participar tots. Ningú no ens pot treure la il·lusió d'haver-ho fet. Aquells tubs són nostres i el nostre nom té dret a figurar, dignament i orgullosament, en la columna del Palau. Si algú es va quedar els diners, que els torni. Però no vaig donar diners perquè anessin a la butxaca d'un espavilat, els vaig donar per restaurar l'orgue.

Que la justícia faci el que hagi de fer. Tot el que s'ha robat, desviat o estafat s'ha de tornar, restituir o pagar. Però que ningú no pensi que ens han pres el Palau, l'orgue, els cors i tot el que significava. Separem els culpables de l'estafa de la institució mateixa i del que significa. Ens poden robar diners, però no ens poden robar la il·lusió de les nostres empreses col·lectives.

Podem continuar sentint-nos orgullosos de l'orgue del Palau.

Reciclar llibres de text

2009-10-02T20:33:00.003+02:00

Forma part de les mesures innovadores a l’escola el reciclatge dels llibres de text. No solament s’encoratja, sinó que es fomenta des de l’administració pública amb subvencions per a les escoles que facin aquest reciclatge. Es veu com una mesura per abaratir el cost de l’estudi per a les famílies i a més, diuen, una mesura per fomentar el respecte als llibres, la solidaritat i la socialització.
De debò? Jo no ho veig tan clar. És veritat que el preu dels llibres de text, en conjunt, és alt, i si l’educació és un dret per a tothom, aquest cost és gravós (com també ho és el cost "voluntari" de l’escola concertada, però aquest és un altre tema).
Però, reciclar els llibres de text fonamenta valors?

On queda el valor del llibre com a objecte màgic que pot ser posseït? Els llibres de text de cada curs potser sí que caduquen, més o menys, però els llibres de lectura i els diccionaris, no. Encara que corresponguin a un nivell educatiu determinat, un llibre de lectura comporta un plaer (o hauria de comportar-lo, si hom vol fomentar veritablement la lectura) que l’hauria de fer cobejable i no pas prescindible. Hem de donar els llibres perquè són cars i ja no ens serveixen? Molt bé. Donem-los. Però algú promou donar la roba, per exemple, quan queda petita? O les joguines, quan s’ha passat l’edat? I les joguines electròniques?

Estalviem reciclant llibres, però consumim de valent gastant en roba infantil i en videojocs, que no són pas obligatoris. I ningú no diu que s’hagin de reciclar. Més aviat si es digués hi hauria molts esgarips. Totes les famílies sabem aprofitar la roba d’amics o de germans, però no s’ha encoratjat mai de manera institucional. Els llibres, sí. Els llibres són prescindibles. Poden ser usats, no cal posseir-los. La roba no. La nintendo, tampoc. L’ordinador, la televisió, tampoc. S'han de comprar, i com més cars i més renovats, millor.

Penso que convé trobar fórmules perquè el cost dels llibres de text no repercuteixi en les famílies. La indústria editorial és una indústria poderosa, com ho és la del tèxtil o la de l’electrònica o les joguines. Convé trobar fórmules imaginatives, com pactar preus en el sector editorial, subvencionar famílies segons el nivell de renda o d’altres que es puguin pensar. Però no sé si la política de reciclatge de llibres serveix per a educar els infants en valors.

Hem de tenir diccionaris a casa, remenar-los, fullejar-los tant que n’acabi perillant el llom. Hem de llegir llibres dels quals no ens volguem desprendre. Que la lectura de les primeres novel·les dels infants i joves els sigui tan engrescadora que vulguin repetir-la, tenir-la, multiplicar-la i, per a això, cal posseir-la, quedar-se-la, posar-li el nom i guardar-la al prestatge de casa. Que el llibre no tingui menys valor que les sabates esportives o la consola de jocs. Farem servir diner públic per pagar els llibres de l’estudi, perquè el diner privat el guardem per al consum de béns prescindibles. Volem educar en noves tecnologies, però no fomentem posseir una biblioteca privada, per petita que sigui. De lloc per un televisor ben gran, n’hi ha a totes les cases, per a una prestatgeria, no tant. Educar el valor de construir, a poc a poc, una biblioteca amb els llibres que has llegit i que t’agraden, també comença a l’escola.

O, si estem en temps de crisi, proposo una altra mesura: que el dia de sant Jordi no es venguin llibres, sinó que cada individu recicli els que va comprar l’any anterior. Paradetes de reutilització de llibres en comptes de vendes.

Absurd, oi?

Reciclem la roba dels nens, les joguines, el material, tant com reciclem llibres. Aleshores sí que podrem parlar de valors de solidaritat i socialització.

Comentaris a una candidatura olímpica

2009-10-02T20:23:00.002+02:00

Avui es decideix la candidatura dels Jocs Olímpics del 2016. Aquest matí, per la televisió, es preguntava als catalans si creien que guanyarà Madrid o no. El que hom cregui o deixi de creure poc pot influir en les votacions. Però –en aquella confusió de llenguatge tan usual avui dia—creure (suposar) que passarà una cosa es confon amb desitjar que passi. Algú deia que no volia que passés, perquè ho pagarem els catalans, també. És veritat. Tal com està la distribució de pressupostos, tot ho paguem els catalans, més del que rebem.

Però em sap greu no viure en un país prou normal com perquè ens poguem alegrar del triomf o de les expectatives d’una ciutat veïna. Madrid, com totes les ciutats del món, té coses bones i dolentes, barris antics, barris depauperats i, com a capital, grans inversions que li han rentat la cara. Té persones i ciutadans que s’il·lusionen legítimament amb un projecte col·lectiu, com ho van fer els ciutadans de Barcelona fa vint anys.

No sé si els Jocs Olímpics són un projecte col·lectiu per al qual valgui la pena il·lusionar-se. No sé si és bo desitjar tenir-los en aquests moments de crisi. El pressupost és fabulós i la situació econòmica de l’estat espanyol, penosa. No sé si generaran més llocs de treball, més ocupació i més ingressos pel consum del que es generarien invertint aquest pressupost en altres coses. No sé si seria bo invertir els diners a combatre la pobresa de la ciutat (de totes les ciutats), les mancances educatives, la sanitat. Els economistes segur que han fet comptes sobre això. No sé si els Jocs Olímpics de Barcelona van ser bons o no. Per a la façana de la ciutat, per a la publicitat i per al renom, potser sí. Per a les persones, totes les persones, m’ensumo que potser no, però no ho sé. Els economistes hi deuen poder dir més coses.

Els qui desitgen que guanyi aquests Jocs una ciutat o una altra no ho desitgen per raons econòmiques o per crítica al sistema. Si el nom de Madrid no estigués en joc, poc se’n parlaria, aquí. I això no m’agrada.

M’agradaria una Catalunya independent, que pogués recaptar els seus impostos i decidir lliurement els seus diners on van. Que pogués decidir la seva política d’ocupació, d’immigració, d’educació, d’universitat, de turisme, de projecció exterior, sense haver d’estar en un continu estira i arronsa amb els polítics espanyols. Però no m’agrada que la rebequeria per no tenir això passi per desitjar a uns altres ciutadans la pèrdua de les seves il·lusions. Hi veig mesquinesa de societat malalta.

No ens enganyem, però: un cert discurs de la candidatura de Madrid és el de l’espanyolisme i el centralisme patri. La capitalitat per damunt de tot. El sentiment d’identitat que comporta aquesta candidatura per a la resta d’Espanya segur que no es va viure amb la candidatura de Barcelona 92.

M’agradaria una Catalunya que pogués decidir, lliurement, si els seus diners van a parar a Madrid o no. I aleshores, tenir l’ocasió d’alegrar-nos –aquells que considerin que organitzar uns Jocs Olímpics és motiu d’alegria—si guanyen els veïns.