Acreditacions per a ser Sant

Ja seria hora que el catolicisme es plantegés algunes qüestions de la seva pròpia coherència intel·lectual. No parlo de la social, o política, o de la seva posició de privilegi a Occident, sinó de la lògica interna del discurs. Fer sants (o beats, que són el primer graó de l'escalafó celestial) és una mena de condecoració espiritual en una societat que diu que mira sobretot per la transcendència, però des de dintre d'aquesta societat, en un exercici de bona fe, hom pot plantejar molt bé l'existència d'aquests sants, o beats, a partir de la coherència personal de la seva vida i de l'exercici d'una funció modèlica per a la resta. O dit d'una altra manera, igual com els professors són (o haurien de ser) els qui més en saben, els sants són, o haurien de ser, uns models de vida cristiana a imitar, amb totes les llums i ombres de qualsevol vida.

De fet, aquest és el plantejament dels primers cristians quan aclamaven com a sants (el procediment als primers segles era molt menys burocràtic i molt més popular) aquells que veien com a referents clars del cristianisme. I encara avui dia, el sentiment del poble (sempre vist des d'una perspectiva cristiana) reconeix el caràcter exemplar de la vida de Teresa de Calcuta, per exemple, o de Vicent Ferrer, o d'alguns bisbes sudamericans, per la seva voluntat de construcció d'un món millor real en circumstàncies adverses. Res a dir. Hom pot negar la primera, això és, el caràcter transcendent de la religió, la validesa del cristianisme o la pervivència de l'ésser humà, però que una societat reconegui com a models de vida unes persones és comprensible i justificable.

Ara bé, el procediment per a reconèixer tals models no és tan comprensible, al segle XXI. Fa uns tres-cents anys, potser sí. Però que avui dia l'església exigeixi, per a proclamar un sant (o beat) l'existència d'un miracle, és incoherent amb el discurs que va iniciar a partir dels anys seixanta, o sigui, amb el Concili Vaticà II. El miracle com a transformació o modificació de les regles de la natura és de difícil--per no dir impossible--acceptació també per part de creients, als anys 2000. El catolicisme hauria de revisar a fons el seu llenguatge simbòlic. Parlar de guaricions miraculoses avui dia és un doble contrasentit: d'una banda, qüestiona tots els avenços científics dels dos darrers segles, contra els quals el cristianisme no sempre ha tingut una posició enfrontada; d'altra banda, és un menyspreu dels mèrits intrínsecs i reals, terrenals, d'aquella persona que hom vol tenir per model.

No sé si Gaudí ha de ser sant o no. O beat. A mi m'és ben igual. Potser convindria mirar-s'hi una mica abans de declarar la seva vida com a modèlica. Aquest és el problema: com més properes en el temps són les persones, més dades tenim per conèixer-les i per tant menys admirables ens resulten. Potser convindria preguntar a les persones que l'han conegut o als seus descendents. Potser convindria revisar la seva relació amb les dones, amb els veïns i coneguts, amb la família. Però m'és igual.

Ara bé, no m'és tan igual que proclamin que com que ha fet, se suposa, un miracle, és sant. Si ho és, a dintre del cristianisme és clar, és per altres raons. Per a alguns, sempre serà un arquitecte il·luminat. Per a d'altres, no. Per a alguns, potser un sant. Molt bé. Però un miracle? Cal, avui dia, un miracle, per als creients?

Com en moltes ocasions, el poble té un sentit de justícia més definit que les jerarquies. Teresa de Calcuta era santa als ulls de tothom per la seva vida, per bé que va haver d'acreditar un miracle per ser-ho oficialment. Vicent Ferrer, que jo sàpiga, encara no ha entrat en la cursa de les acreditacions celestials. Però a l'Índia, i arreu on es coneix la seva feina, ningú no dubta que la seva vida és modèlica, exemplar, dels autèntics valors que proclama un cristianisme no contaminat per jerarquies ni poder. I com aquests, molts altres, que potser mai no entraran en l'oficina de les acreditacions per a pujar l'escalafó celestial.

La crisi del catolicisme té raons molt fonamentades per existir. Continuarem un altre dia.

Parlar de Déu no és neutre

Dos comentaris sobre el discurs de Zapatero davant d’un grup de fonamentalistes americans carregats de diners i al costat de l’emperador.

No em vull ficar sobre la tria del text del Deuteronomi, perquè és un dels llibres més avorrits de la Bíblia (després del Levític). Ni sobre el fet de fer un discurs polític en què s’han de posar cites bíbliques. A l’altra banda de l’Atlàntic hi ha costums diferents, ves. Aquí, a la vella, cristiana i revolucionària Europa, no se’ns acut.

Només dues coses: una, la tria de la llengua i la raó per triar-la. El president del govern espanyol pot triar la llengua que vulgui per fer un discurs, que per això hi ha intèrprets. Però parlar en castellà perquè és la llengua en què primer es va predicar el Déu de l’evangeli en aquell continent és reivindicar la conquesta d’Amèrica, la seva evangelització forçosa i els conflictes d’esclavatge que se’n seguiren, la discussió sobre l’existència o no existència de l’ànima dels indígenes americans, i tota la galdosa història d’Espanya i després d’Europa en aquella conquesta.

Té dret a parlar en castellà més que no pas en anglès perquè, sobretot, és la seva llengua i l’oficial del país que representa. No cal vendre’s al papanatisme de l’anglès. Però si vol trobar un sentit teològic al seu ús de la llengua, per què no diu que és la llengua en què Amèrica predica el Déu dels pobres? perquè la teologia de l’alliberament ha nascut a Amèrica Llatina i es formula sobretot en castellà. I el Déu de la teologia de l’alliberament és més a prop del Déu de l’evangeli que no pas el dels serveis litúrgics dels milionaris americans.

L'altra cosa: si cal triar una cita bíblica, perquè ho mana el protocol i les convencions, es pot recórrer a l’Antic Testament, com ha fet ell, però més que al Deuteronomi, a algun d’aquells profetes incòmodes que tenia Israel, que practicaven molt bé l’oposició política i la veu de la consciència.

Ara bé, si de cristianisme es tracta, és millor d’anar a parar sempre al Nou Testament, molt més inequívocament cristià que l’Antic, que al capdavall es comparteix amb la tradició jueva. I el Nou Testament, l’Evangeli, el text fonamental per excel·lència de la tradició cristiana, ofereix un text fantàstic per a una ocasió com aquesta.

Què hauria passat si Zapatero arriba a citar en públic aquell passatge de l’evangeli en què Jesucrist expulsa els mercaders del temple, esbarria les parades i les gerres de monedes i empaita a fuetades els usurers i els comerciants?

El president del Govern té tot el dret de ser agnòstic, si vol. Només caldria. Però si és d’un partit d’esquerres, potser hauria de fer política i discurs d’esquerres.

I per molt agnòstic que sigui, algú li hauria de dir que parlar de Déu no vol dir ser de dretes ni fer el joc a la dreta.

Sigui com sigui, parlar de Déu no és neutre.

Bisbes i teologia

Es veu que el bisbe de St. Sebastián rectifica. Quan ha dit que hi ha mals majors que el terratrèmol d’Haití, i que són les nostres mancances espirituals, es veu que ha fet una resposta teològica, diu ara. Diu que volia dir que el pecat és més greu. I es veu que responia a la gran pregunta: per què Déu permet aquestes catàstrofes?

De la pregunta potser ens n’ocuparem un altre dia en aquest blog. Però la resposta no és teològica, per molt que ho vulgui el bisbe. No ha entrat a matar en els temes espinosos de la tradició teològica: el mal i el lliure albir. I, en darrer terme, l’existènci mateixa de Déu i la seva omnipotència.

El bisbe, en rectificar, ha ficat més la pota. Ha confós pecat i mal. I implícitament està dient, sense reconèixer-ho, però en el seu rerefons intel·lectual, que aquestes catàstrofes són conseqüència del pecat, del mal que en la tradició cristiana s’identifica amb el pecat original. Malament.

No. No hi ha mals més grans que el que ha passat a Haití. Que la mort de milers de persones que ja estaven immerses en la pobresa (perquè si no ho haguessin estat, si fossin d’un país altament desenvolupat, tindrien més protecció contra terratrèmols i catàstrofes) i la desgràcia dels supervivents.

Si el bisbe, de debò, volia fer una resposta teològica, havia de contestar amb un humil “no ho sé” (si és que humilitat i mitra no són contradictoris). I a continuació dir que hi ha una cosa que dóna esperança, davant de les catàstrofes i del mal, i és la capacitat de reacció i de solidaritat de l’ésser humà, la capacitat d’estimar. I que encara que no poguem entendre per què existeix el mal, sí que sabem que el podem vèncer –o compensar—a còpia de bé.

Aquesta sí que és una resposta teològica, i també de llarga tradició en el cristianisme.