Càmeres i mossos d'esquadra?

Es veu que avui el Conseller d'Interior ha dit que convindrà enregistrar les accions dels Mossos d'Esquadra en circumstàncies com les del passat divendres a la Plaça de Catalunya, contra l'acampada dels indignats. La raó: poder testimoniar els fets i defensar els Mossos de les acusacions injustes que se'ls pugui fer.
Em sembla molt bé. És una bona idea. Les càmeres poden demostrar, en bona part (no sempre del tot, però en bona part) el que realment passa. Aquesta és la gran revolució, la dels mitjans de comunicació i la tecnologia. Per tant, sabrem si les càrregues dels Mossos van ser desproporcionades o no, si els qui es queixen són els de sempre, si hi ha acusacions sense fonament o excés de violència o les dues coses.
El problema és que això és exactament el que va fer el Conseller d'Interior del govern anterior, que pertanyia a un partit diametralment oposat al que mana actualment. Ho va fer no a les places públiques, on molta gent veu el que passa i hi ha televisions i fotògrafs, sinó que ho va fer a l'interior de les comissaries, en les sales d'interrogatori, on és molt més fàcil que un detingut acusi falsament un policia d'haver-lo maltractat.
En canvi, les càmares de vídeo a les comissaries van semblar obra del dimoni, en temps de campanya electoral. El primer que es va dir que es faria és treure-les. Ara resulta que sí que són útils, a les places públiques? En què quedem? Una altra marxa enrere d'aquest Govern que ha de reconèixer, implícitament i amb fets, que no queda més remei que fer el que havien fet els d'abans?
Les càmeres de vídeo a les comissaries protegeixen els detinguts dels possibles abusos policials, que no s'ha de dir que existeixin, però que podrien existir. Tothom té els mateixos drets. Però també protegeixen els policies de les calúmnies, les difamacions i les acusacions en fals, que fan molt de mal, perquè generalitzen la desconfiança i el recel i per tant abonen la impunitat dels que volen i poden fer qualsevol cosa. Les càmeres de vídeo són transparència i garantia, per a tothom. No era cap error.
Com no ho eren moltes altres coses que s'han llançat a la brossa. Però potser el que volia el govern actual no era canviar les coses, era només manar.

No tan indignats

L'endemà de les eleccions municipals, la meva perplexitat augmenta. La gran acampada a la plaça de Catalunya, a la plaça del Sol de Madrid i a d'altres localitats catalanes i espanyoles feien pensar que potser sí que es movia alguna cosa. Em sento plenament identificada amb els acampats, entre els quals he vist molts coneguts i amics meus. Si les meves circumstàncies privades fossin una mica diferents, jo també hi seria. Hi he anat a estones. Gent gran, gent jove, que diuen --que diem--prou al sistema que ens ha dut fins a una situació en què els rics poden ser-ho cada vegada amb més impunitat i la gran majoria de la gent cada cop és més pobra. Prou a rescatar els bancs perquè continuïn tenint beneficis privats a còpia de diners públics. Prou a l'atur, a les condicions laborals a qualsevol preu, a les retallades socials. Prou al desprestigi de la sanitat i de l'educació en benefici d'interessos privats. Prou a un sistema que a còpia de dir-se democràtic i de dir que la democràcia és el menys dolent dels sistemes, acaba girant l'esquena a la veu majoritària del poble, que és la millor democràcia de totes.
`
I vet aquí que les eleccions donen una victòria contundent a partits de dretes, alguns dels quals no han tingut vergonya a proclamar la seva reticència davant els nouvinguts, i la diferència de classes i grups socials. Partits que tradicionalment han donat més suport a la iniciativa privada i el benefici que se'n deriva que no pas al repartiment de la riquesa i dels drets entre tota la població. Partits plens de persones que fan costat als bancs privats o que hi pertanyen, plens d'empresaris que rendibilitzen l'empresa per damunt dels drets dels treballadors.

No ho acabo d'entendre. És veritat que l'esquerra ha fallat estrepitosament aquests darrers anys. És veritat que hi ha hagut corrupció i sobretot ruqueria, molta ruqueria. És veritat que també hi ha hagut inexperiència, tant en la política com en la corrupció. És veritat que els partits d'esquerres ens han decebut profundament, a Espanya i a Catalunya. Per això mateix podem estar indignats, perquè quan ens pensàvem que hi eren "els nostres" resulta que en comptes de "nostres" eren sobretot "seus", és a dir, dels qui manaven.

Però estic perplexa perquè tan indignats no ho devem estar, si tornem a posar els qui tenen més experiència de corrupció i més idees manifestes en contra del benestar col·lectiu. Llevat que practiquem aquell principi de la medicina homeopàtica, similia similibus curantur, guarir amb un remei semblant als mals. Perquè llavors sí, llavors els qui ens poden treure de la crisi són els qui l'han creada primer de tot. Guarir el virus amb un altre virus semblant.

De totes maneres, tampoc no m'ho crec gaire. Continuo tan perplexa com indignada.

Retallades, programes televisius i apatia col·lectiva

L’exdona d’un torero, que acostuma a sortir a Tele5, cobrarà uns presumptes 100.000 euros al mes per continuar sortint en aquests programes durant els propers anys, tal com he llegit avui al diari. Es veu que abans havia anunciat que potser ho deixava, cosa que va provocar una caiguda a Borsa de l’esmentada cadena televisiva.

Aquesta senyora és tan respectable com qualsevol altra. Ha trobat una manera de viure i de treure partit de les seves capacitats, siguin les que siguin. No hi ha res de reprovable, es guanya la vida i si pot fer que li paguin més, no té perquè conformar-se amb menys.

Ara bé, si se li paga aquest sou per xerrar per la televisió, deu ser perquè la cadena hi guanya molt més. Tenint en compte que no és una cadena pública, deu guanyar pels ingressos de patrocinadors, que es compten en funció del públic que mira el programa. Això vol dir que el mira molta, molta gent.

Sense cap dubte, la mateixa gent (és a dir, tothom) que resulta afectada per les retallades pressupostàries en matèria de sanitat, educació i cultura. Però diners, n’hi ha, perquè si no n’hi hagués, no es podria pagar a aquesta senyora el sou que se li pagarà. D’alguna banda deuen sortir aquests diners i, pel que sembla, encara que no els pagui directament el públic, surten en funció d’aquest públic. Si al públic que mira el programa se li demanés un euro per persona per pagar el sou d’aquesta senyora, probablement tothom s’hi negaria i es muntarien protestes socials, manifestacions i titulars als diaris.

Però pel que sembla ningú no reclama que els diners que mouen aquests programes siguin per a fomentar la cultura o l’educació. Deu ser, doncs, perquè a ningú no li interessa la cultura ni l’educació.

Què passaria si el públic que mira els programes d’aquesta senyora i d’altres de similars deixés de mirar-los i exigís a la cadena i als patrocinadors que els diners que mouen anessin a parar a indústries culturals, escoles públiques, centres socials, llars d’avis i hospitals? Què passaria si hi hagués un dia sol de boicot a les cadenes televisives que presenten aquest tipus de programes? Això seria una autèntica revolució pacífica, però es veu que no deu importar gaire a ningú.

Qui paga mana. Això es pot aplicar als impostos i a la responsabilitat dels polítics de donar comptes a la població, però es pot aplicar sobretot a l’empresa privada i al consum de masses. Si tothom volgués es podrien capgirar, seriosament, les prioritats del país. Ara per ara, sembla que, per moltes queixes que hi hagi sobre les retallades, el que interessa de debò al país són aquests programes, oi? Perquè, si no, no s'entén.

Carta als Reis per a un nou govern català

La formació del nou govern català coincideix amb Nadal i Reis, l’època de l’any en què es compleixen (o no) les il•lusions dels infants que han estat esperant molt de temps un regal perfecte.

Quan la meva filla era més petita, li recomanava que demanés només tres coses als Reis, les que considerés més importants.

Vet ací les tres coses imprescindibles que demano al nou President abans que ens regali un nou govern a Catalunya:

1) que les persones que ocupin els càrrecs tinguin criteri i sàpiguen què volen fer, i que tinguin empenta per fer-ho. Que no siguin indecisos ni porucs, que sàpiguen manar. Que siguin diplomàtics, polítics i hàbils en la negociació, però no ambigus ni covards. Les idees i les iniciatives no complauen a tothom, però no tenir iniciativa ni criteri incomoda a tothom. A la primera legislatura d’aquest mateix partit, un conseller de Treball que després va tenir llarga i honorable carrera política, va dir un cop (per la televisió), en referència a una mesura presa: “ens ho han criticat, però si féssim el contrari, també ens ho criticarien, o sigui que fem el que pensem que hem de fer”. Aquest és el to. Tenir criteri, alhora que saber escoltar i ser flexibles, però sobretot fer el que hom pensa que ha de fer amb tot el compromís personal i conscient.

2) que les persones que ocupin els càrrecs siguin sobretot independents ideològicament, que es preocupin més per Catalunya i la seva gent que per una legislatura de quatre anys. Que les polítiques siguin a a mitjà i a llarg termini, sense tenir davant del nas la necessitat de guanyar eleccions. Que les reformes i els canvis necessaris per tirar el país endavant, superar la crisi i defensar els drets i les necessitats de Catalunya no se supeditin a interessos de partit o personals. Un partit (o més aviat, dos de confederats) ha guanyat les eleccions, però governa tots els catalans i catalanes, que són de sensibilitats molt diverses. Que tothom s’hi trobi còmode dintre dels límits raonables de la convivència. Que les polítiques responguin a criteris i idees més que a partidismes o capelletes, que les persones que governen tinguin amplis horitzons.

 

3) que les persones que ocupin els càrrecs tinguin imaginació. És prioritari sortir de la crisi amb el mínim dany possible, i és moment de retallades pressupostàries, però res no justifica que s’hagi de retallar la imaginació i la facultat de pensar, patrimoni humà que no depèn dels pressupostos. Hi ha solucions imaginatives i creatives en tots els àmbits, que no vol dir que es puguin fer sense recursos, però no és forçós identificar recursos econòmics amb qualitat. Que els pressupostos no siguin excusa per la manca d’idees o de creativitat. Catalunya té el millor actiu possible, les persones, que això es reflecteixi també en el seu govern.

I tal com feia la meva filla, afegim un colofó a la carta als Reis: tres regals i, a més, tot allò que ses Majestats vulguin. Tota la política i els programes de govern.

Bones Festes!

Alts càrrecs aficionats

En una reunió d'un organisme de l'Administració pública amb col·laboradors externs, vaig sentir el discurs de l'autoritat de l'organisme, acompanyat dels vicecàrrecs corresponents, en què explicava que n'estaven aprenent (després de tres anys de feina), que havien comès errors, que entre tots n'havien après molt, que agraïen la feina dels col·laboradors, perquè eren els veritablement autors de la feina feta i que ells (els alts càrrecs) es repenjaven en ells, els col·laboradors externs, per assegurar l'èxit de les iniciatives, etc. Em consta que aquests col·laboradors externs, abans de començar la feina, havien rebut comunicació escrita que cobrarien una quantitat que al final s'ha vist reduïda a la tercera part, i això perquè els alts càrrecs van comunicar per escrit la quantitat sense que fos aprovada per cap autoritat pressupostària. Ni tan sols se n'han disculpat. Deu ser part d'aquests errors i d'aquestes coses que s'han d'aprendre, elementals en l'Administració pública, però difícils per a ells, pel que es veu.

Ara bé, jo em pregunto: aquests alts càrrecs, que cometen errors i que n'estan aprenent, cobren sous de becari o de personal en formació? D'aprenents? O cobren sou d'alt càrrec, molt més alt que el de qualsevol col·laborador extern en qui es repengen per aconseguir l'èxit? Perquè quan hom té una responsabilitat política, en l'Administració pública, hi ha errors i aprenentatges que no estan permesos. O en saps o, si fiques la pota, no cobris.

No confonguem l'errada humana, de qui ningú no està exempt, amb la incompetència per al càrrec i la ignorància. I ara que hi ha nou govern a les portes: que els qui ocupin els alts càrrecs, amb el sou corresponent, siguin gent que sàpiga què porta entre mans. No gent que n'hagi d'aprendre.

Perquè el mal és que qui n'ha d'aprendre, si no ho fa durant els quatre primers mesos de l'exercici del càrrec, no ho fa mai. Però això sí, no cobra un sou de becari de pràctiques.

Pensem abans de votar

Unes quantes reflexions sobre el vot del dia 28 de novembre.
1) L'ensenyament obligatori és gratuït per a tothom, però hi ha escoles que reben subvenció pública i al mateix temps cobren quota voluntària. Fins aquí no passa res, és el sistema educatiu pactat, però en moltes escoles es practica un mobbing encobert per tal que les famílies que no paguen treguin els nens de l'escola. I, en altres, sota el concepte de fundacions o lloguer dels espais s'encobreix un negoci privat. L'ensenyament és obligatori i gratuït per a tothom, qui no pot pagar l'aportació voluntària té dret a continuar en l'escola que hagi triat, i el dret ha de ser reconegut de fet i a la pràctica. L'aportació voluntària cobreix despeses necessàries, però també negocis, sobretot poc transparents. Qui volem beneficiar amb el nostre vot?
2) L'impost de successions és poc raonable en sentit general, perquè grava béns que teòricament ja han pagat impostos i que en molts casos representen els estalvis de tota una vida que ajuden la generació següent. Això és així per a les classes populars i mitjanes. Però les rendes altes tenen sistemes de traspàs de béns ben organitzats. L'impost de successions, per a les rendes altes, és tan poc raonable com en els altres casos? o serveix per pagar ensenyament, sanitat i atur, per exemple? Qui volem beneficiar si fem cas als qui demanen la supressió indiscriminada de l'impost de successions?
3) La sanitat pública és de les millors del món. Hi té accés tothom, amb més o menys espera o deficiències. La sanitat privada és cara si és bona, però també és cara perquè és negoci. Aquesta pobra, trista, bruta i dissortada pàtria està en més bones condicions de sanitat pública que els Estats Units o que molts altres països europeus, comptant-hi la neutral, educada, neta i amable Suïssa. Qui volem beneficiar amb el nostre vot?
4) Estem en crisi i ens costa pagar impostos. Però els impostos ens garanteixen l'educació, la sanitat, les prestacions d'atur, les prestacions de dependència i les jubilacions. Rebaixar els impostos és fer que els rics s'ho puguin pagar tot, i els menys rics (no els pobres, les classes mitjanes també) hagin de pagar molt i, si no poden, prescindir de prestacions vitals. Abaixar impostos és un suïcidi col·lectiu. Qui volem beneficiar amb el nostre vot?
5) La corrupció ens fa nosa i ens escandalitza, més encara quan ve de partits d'esquerres. És veritat que a tot arreu hi ha lladres. Però si deixem de votar, o de pensar abans de votar, només perquè hi ha corrupció a tot arreu, qui beneficiem? Els corruptes nouvinguts, que no han tingut ocasió de practicar gaire i per això els han enxampat, o els que han tingut tants anys de poder i passadissos que saben exactament on fer la trampa sense que els enxampin? Hi ha corrupció de tant en tant, a tot arreu, però també hi ha democràcia i transparència per investigar-la i fer-la sortir a la llum. En canvi, hi ha qui pensa que la roba bruta es renta a casa. Qui volem beneficiar?
6) Hi ha qui diu que votar no serveix de res, que tot quedarà igual i que la política no interessa, perquè són quatre aprofitats. D'altres saben que si voten tots junts el mateix aconseguiran imposar les seves idees, persones i conviccions. Aquests aniran a votar en massa. Qui no vota vota dues vegades: una, en contra de les coses que vol i creu, l'altra, a favor de les que volen i creuen els contraris.

Abans de votar, pensem. Després de pensar, sobretot votem!

Per què demà no penso fer vaga

Sé que és impopular dir-ho (i fer-ho), sobretot quan els corrents ideològics i moltes persones que jo respecto opinen que s'ha de fer vaga.
Però no ho acabo de veure clar i no faig les coses si no n'estic convençuda.
1) Perquè no entenc que la dreta no hagi protestat gaire per la reforma laboral. Deu ser que també la farien ells i que ara els socialistes els fan la feina bruta que, si mai arriben a manar els altres, sempre serà "culpa dels d'abans". Alguns diran que per això mateix s'ha de fer vaga, perquè la reforma laboral és de la dreta. Sí, però aquests la faran pitjor. I no m'agrada fer-los el joc. No m'agrada veure com juguen com gats a l'aguait, esperant que puguin caçar la presa, que som nosaltres.
2) Perquè estic convençuda que cal allargar l'etapa laboral, o no hi haurà ningú que pagui ni les nostres pensions ni encara menys les dels nostres fills. És suïcida defensar a curt termini una etapa laboral més curta si un cop jubilats allò que rebem no serveix per pagar més que pa i aigua, justet, i a sota d'un pont.
3) Perquè sóc funcionària i no vaig fer vaga al mes de juny. No tinc cap risc de quedar-me a l'atur, a l'inrevés que bona part de la població, a més, em jubilo als setanta anys i em paga el diner públic que ara s'ha d'estalviar. En el meu cas, em sembla una irresponsabilitat no treballar (sense que això sigui cap crítica de cap col·lega).
4) Perquè no m'agrada la política que han fet els socialistes, però m'agrada molt menys la que ha fet i farà el Partit Popular o tots els qui els donen suport. En aquests moments finals de la legislatura, hom té la sensació que s'intenta erosionar tant com es pugui els socialistes en el govern, i això només vol dir que es beneficia l'oposició. No amb el meu suport. Estem molt malament, estarem molt pitjor.
5) Perquè la dreta, espanyola i catalana, promet abaixar els impostos si guanya. Això és el regal enverinat i irresponsable: si volem mantenir unes prestacions públiques a l'abast de tothom, de qualitat (educació, sanitat, pensions, ajudes a la dependència, a les famílies, etc.) només es pot fer amb l'aportació dels ciutadans. Abaixar impostos per una banda vol dir abaixar prestacions d'una manera més dissimulada.
6) Perquè els qui no han protestat quan sí que hi havia possibilitats de canviar coses ara em diuen que haig de protestar jo. És massa tard.
7) Perquè, en resum, no vull fer el joc a la dreta.

Això no vol dir que no tingui raons per protestar. Aquí en van unes quantes:
1) No n'hi ha prou amb retallades de sou públic o de pensions. Una bona, excel·lent manera de resoldre el dèficit públic és lluitar decididament contra el frau fiscal. No és apujar només un punt els impostos de les rendes altes (que ja era hora), sinó combatre el frau, l'evasió de capitals, l'evasió d'impostos, les "comptabilitats creatives" i els mil i un recursos dels rics i dels bancs per no pagar. Amb això n'hi hauria prou.
2) Tots hem de posar-hi el coll a l'hora de treballar i de fer sacrificis, però mai a costa dels drets de les persones. La contractació no pot ser precària i no es poden donar condicions de quasi esclavatge o de xantatge manifest en el món laboral, ni tampoc han de ressuscitar discursos racistes o xenòfobs.
3) La crisi no pot comportar pèrdua de prestacions públiques elementals com l'educació i la sanitat per a tota la població, inclosa la immigrant.
4) Els sindicats que ara s'aixequen en armes dialèctiques podrien tenir el mateix discurs bel·ligerant per defensar la qualitat autèntica de les prestacions, com l'ensenyament universitari, per exemple, i de les persones que el protagonitzen, encara que no siguin enllaços sindicals.
5) No vull que la crisi sigui una excusa perquè partits, sindicats i bancs facin malament la seva feina. Hi ha crisi econòmica, no té per què haver-hi crisi de cervells ni d'idees polítiques ni de sentit de responsabilitat.

Incendis i polítics

No he seguit gaire la comissió parlamentària d'investigació sobre l'incendi de l'Horta de St. Joan. Però el que he vist en directe per la televisió m'ha suggerit dues coses:

1) que el que mata és el foc, es digui el que es digui. I l'incendi, probablement, va ser provocat, o sigui, que té uns responsables humans (altament irresponsables, inconscients), però si no ho fos, seria foc igualment. Contra l'aliança del foc i el vent no és fàcil de fer res i sembla que aquest foc va ser espantós. Per molts recursos tècnics (que no devien ser suficients) i coneixement humà (que és fal·lible), un incendi com aquell no devia ser fàcil de controlar.

2) que els bombers saben com tractar el foc, encara que s'equivoquin, però els parlamentaris que els interroguen no s'han trobat mai més enllà de la flama del seu encenedor. És molt fàcil fer preguntes i sobretot discursos polítics (perquè he sentit més discursos que preguntes tècniques) quan no s'ha lluitat mai a primera línia contra allò que és incontrolable i irracional. I no és estrany que es parli d'electoralisme: aprofitar un incendi com aquest és molt llaminer per als qui volen crear confusió per amagar que no tenen projecte polític.

Els bombers mai no entren al parlament. Són professionals amb coneixements tècnics, que salven vides, com els metges, que s'equivoquen de vegades, com els metges. I ara són objecte de crítica i de sospita de tota mena. I se la carrega l'autoritat política que, ningú no ho ha dit, no ha estat mai criticada per aquells qui governa, no ha sortit mai als diaris per cap escàndol de corrupció ni de desgovern, no ha fet mai declaracions escandaloses per absurdes, i ha conduït durant cinc anys amb notable eficiència el que li era encarregat. Cosa que no es pot dir dels altres comissionats o directors generals o consellers d'aquest mateix govern, que és el meu, però que ha posat persones ben galdoses en càrrecs ben rellevants.

O sigui, l'autoritat política dels bombers és algú que fa nosa als polítics que volen aconseguir poltrones sigui com sigui i col·locar els seus aprofitats. I per tant, convé desacreditar-la en públic i desmuntar allò que funciona.

És veritat que han mort cinc bombers. Però no sabrem mai quants bombers i civils han salvat la vida per la bona gestió i per la gran tècnica del cos de bombers. No sabrem mai en tots els altres incendis quines grans desgràcies han estat evitades. Tot es pot fer millor. D'aquest incendi se'n pot aprendre molt.

Si els polítics volen fer alguna cosa, que augmentin el pressupost de recerca, de tecnologia, de recursos tècnics per lluitar contra el foc, de recursos humans, o sigui, que actuïn de debò. I deixem que els bombers facin la seva feina

Els millors

Ara ha començat la cursa de les eleccions d’enguany. O sigui que tots els polítics aprofiten cinc segons escassos de televisió per dir-hi alguna cosa que els pugui situar bé amb algun altre partit, de cara a futures aliances, i amb algun sector de l’electorat, per esgarrapar vots.

I se’ls ha acudit a uns dir que si guanyen posaran en els llocs de govern persones que serveixin per a aquella feina, encara que no siguin del partit. Santa innocència! o sigui que reconeixen que fins ara els que seien a les poltrones són inútils amb carnet? ho pensàvem (i ho dèiem) molts, però que implícitament ho diguin els polítics, vol dir que van desesperats.

Sempre he cregut que qui s’ha d’ocupar de les coses és aquell que les coneix una mica. I que qui ocupa un càrrec ho ha de fer pensant sobretot en el bé de la institució que governa, del seu públic, del projecte que pot fer avançar, i no en el seu projecte personal per avançar ell (o ella). I això està per damunt de partits i d’egoismes, col·lectius o privats. Però siguem sincers: persones disposades a deixar-se la tranquil·litat a canvi d’un nul profit personal, n’hi ha poques.

I si n’hi ha (que n’hi ha), difícilment les detectaran i les voldran els partits. Perquè el qui es dedica al bé públic de debò i posa el seu coneixement i experiència al servei d’un projecte que vagi més enllà de les parets de casa seva, acostuma a dir les coses tal com les veu, no es casa amb ningú i posa el bé comú al davant del prestigi i el clientelisme dels qui manen més que ell. O sigui, que té els dies comptats.

Podríem somiar un país en què qui s’ocupa d’una cosa sigui de debò apte per a la feina que fa i no cobri només per dur una etiqueta política. Però no ens enganyem: això no s’ho creu ningú. Posar persones competents vol dir també obrir el camí a la crítica interna, i si això ja no s’ha permès fins ara, en què no s’ha acceptat discrepància ni entre aquells que eren dels nostres o érem dels seus, hi posaran de debò persones prou independents i que no hi tinguin prebendes a guanyar?

Desencant? no. Realisme. El prestigi de la política té molt de camí a recuperar. En parlarem un altre dia.

Austeritat i ministeris

Diuen que el president del Govern vol reduir ministeris, en senyal d’austeritat. Què vol dir això? que els ministeris que hi ha són sobrers, que són un article de luxe? què es un ministeri?

Se suposa que els ministres són col·laboradors directes del president per fer tot allò que una persona sola no pot fer, que són un equip en què cadascun s’ocupa d’una part de la realitat del país. Per la meva curta experiència de gestió institucional, la realitat sempre desborda la capacitat de les persones que treballen. Si una persona té ganes de fer coses en un projecte col·lectiu, tindrà sempre més feina que capacitat material de fer-la. En una institució complexa, els equips reduïts de govern no donen l’abast.

Si reduir ministeris és un senyal d’austeritat, vol dir que, fins i tot si no hi hagués crisi, alguns ministeris sobren. Perquè si són de debò ministeris orientats a millorar la situació del país, no hi ha austeritat que valgui, fan falta. I si són sobrers, per què s’haurien de tenir, ni que fos temps de vaques grasses?

L’austeritat es manifesta d’altres maneres: reduir el pressupost destinat fent que els dinars i sopars no siguin d’altíssims restaurants, que els ministres i funcionaris viatgin en classe turista i en hotels de gamma mitjana, que es racionalitzi el transport oficial, etc. Els ministres i el personal associat a un ministeri no són turistes de luxe a càrrec de l’erari públic, però sí que són treballadors qualificats que han de veure cobertes les despeses del càrrec i de les obligacions que se’n deriven. I cal organitzar el treball i les responsabilitats de manera que no hi hagi, en els ministeris ni enlloc, funcionaris més preocupats pels seus drets que per la seva feina.

Però si les mesures d’austeritat passen per reduir ministeris, conselleries, delegacions o altres coses així, i no passa res ni empitjora la situació general del país, ens podem ensumar que fins ara no teníem governants, teníem aprofitats que tiraven de veta.

I si és així, més que mesures d’austeritat necessitem detergents que facin neteja.

Bisbes i teologia

Es veu que el bisbe de St. Sebastián rectifica. Quan ha dit que hi ha mals majors que el terratrèmol d’Haití, i que són les nostres mancances espirituals, es veu que ha fet una resposta teològica, diu ara. Diu que volia dir que el pecat és més greu. I es veu que responia a la gran pregunta: per què Déu permet aquestes catàstrofes?

De la pregunta potser ens n’ocuparem un altre dia en aquest blog. Però la resposta no és teològica, per molt que ho vulgui el bisbe. No ha entrat a matar en els temes espinosos de la tradició teològica: el mal i el lliure albir. I, en darrer terme, l’existènci mateixa de Déu i la seva omnipotència.

El bisbe, en rectificar, ha ficat més la pota. Ha confós pecat i mal. I implícitament està dient, sense reconèixer-ho, però en el seu rerefons intel·lectual, que aquestes catàstrofes són conseqüència del pecat, del mal que en la tradició cristiana s’identifica amb el pecat original. Malament.

No. No hi ha mals més grans que el que ha passat a Haití. Que la mort de milers de persones que ja estaven immerses en la pobresa (perquè si no ho haguessin estat, si fossin d’un país altament desenvolupat, tindrien més protecció contra terratrèmols i catàstrofes) i la desgràcia dels supervivents.

Si el bisbe, de debò, volia fer una resposta teològica, havia de contestar amb un humil “no ho sé” (si és que humilitat i mitra no són contradictoris). I a continuació dir que hi ha una cosa que dóna esperança, davant de les catàstrofes i del mal, i és la capacitat de reacció i de solidaritat de l’ésser humà, la capacitat d’estimar. I que encara que no poguem entendre per què existeix el mal, sí que sabem que el podem vèncer –o compensar—a còpia de bé.

Aquesta sí que és una resposta teològica, i també de llarga tradició en el cristianisme.

Focs, incendis i polítics

Que ara es digui oficialment que les causes del foc de l’Horta de St. Joan són unes altres i s’hagi detingut els presumptes culpables i que ho digui la mateixa institució que va donar una altra versió fa sis mesos hauria ser motiu de tranquil·litat democràtica i no pas d’irritació. Deu ser difícil saber per què s’origina un foc d’aquella magnitud. Els informes poden estar ben fets o mal fets, és possible que hi hagi responsabilitat per aquest cantó, i precipitació dels polítics de torn. No sé ben bé de qui és la iniciativa de continuar la investigació, potser de la justícia, em diuen, però s’ha continuat i s’ha arribat a una conclusió diferent, que s’ha fet pública. La investigació s’ha fet a Catalunya amb les forces d’ordre públic catalanes.

Ens imaginem que fos a l’inrevés? que s’hagués tancat la investigació trobant unes persones suposadament culpables i ara s’hagués demostrat que fos un llamp? el ridícul hauria estat fenomenal i les responsabilitats que s’haurien demanat ara serien monumentals. I en canvi hom té més tendència a la conspiració que a acceptar imprevistos.

Hauria calgut una mica més de prudència i menys quota de pantalla dels polítics. Hauria calgut una mica més d’investigació callada. Però la societat permet una investigació serena sobre alguna cosa? o demana proclamacions públiques dels polítics i condemna abans que hi hagi judici? n’hem vist molts altres casos. El secret de sumari, imprescindible per fer-ho bé, no l’accepta ningú: es vol declaracions, cares de polítics, culpables immediats, ni que siguin causes naturals. I si no es fa, l’oposició critica de tebior o de passivitat. Si es fa precipitadament, les equivocacions també es paguen, ni que siguin rectificades després.

No siguem hipòcrites. Els polítics han de ser més prudents, buscar menys quota electoral i més eficàcia de feina i no tancar tan de pressa qüestions conflictives. Però la societat també ha de demanar menys carnassa i acceptar que el rigor i la prudència demanen una tranquil·litat que no es permet.

Ara bé, si al capdavall—i al capdavall són sis mesos, no quaranta anys, com a la dictadura—es descobreix la veritat autèntica i s’actua en conseqüència, tenim, comptat i debatut, un sistema públic no tan dolent com alguns voldrien.

L'impost de successions i la gent normal

Paguem impostos dels diners que cobrem cada mes pel nostre treball. Amb aquests diners, comprem un pis (modest, normalet, de vegades, una residència secundària, diuen) que ens han venut amb un crèdit de trenta anys. Dues terceres parts de la quota mensual d’aquest crèdit són interessos que cobra el banc. Per obrir el crèdit, per registrar el pis, s’han hagut de pagar comissions i impostos. Cada any es paga un impost municipal sobre aquell pis. I quan ens morim, els fills paguen un altre impost sobre el pis comprat amb diners rendiment del nostre treball que ja han pagat impostos..., per a pagar el qual necessiten gastar els diners del seu rendiment de treball que ja ha pagat impostos o bé vendre’s el pis per pagar l’impost del pis pagat amb diners que han pagat impostos....

I els interessos que hem pagat al banc (amb dues terceres parts dels diners del nostre rendiment de treball que ja han pagat impostos...)?
Em faig un cert embolic.

SMS i pèrdua de temps

La política general del país deu ser molt complicada si convé distreure l’atenció de la ciutadania amb els sms de dos diputats al Parlament. Els periodistes saben jugar bé amb la frivolitat del públic. Si es parla de política de debò, de crisi, d’impostos, d’educació, de feina a fer d’aquella que no agrada a ningú, no se’n farà cas. Si s’excita la morbositat i la frivolitat amb una anècdota sense importància, se’n fa un escàndol nacional. Jutjaran el conseller per aquest sms i no per les decisions valentes, per bé que discutides algunes, que ha pres durant el seu mandat. Ni tan sols se’l jutjarà pels seus errors polítics, que també en fa, com tots els polítics. El que compta és un moment d’avorriment en una sessió de la qual devia conèixer tots els detalls per endavant (i si no els coneixia, malament, perquè és membre del govern!). No compten les hores de feina prèvies, les discussions, el consens, les propostes, (per cert, hi ha cap discurs, de cap president, conseller, diputat o secretari de partit, que no sigui avorrit, per molt contingut que tingui?, i no és pas una falta de respecte dir-ho).
I el mateix va per l’altre diputat, que no compta amb les meves simpaties. Si està o no ressentit amb el seu partit, no importa a ningú. El que importa és el que fa el seu partit i ell mateix per al bé públic.

Si aquests sms haguessin estat proves d’una incitació al delicte, a un assassinat, per exemple, seria comprensible, fins i tot exigible, que es fessin públics i que aixequessin un escàndol. Però comentaris subjectius? De persones que dediquen tot el seu temps (de manera diferent i amb resultats diferents, que no em mereixen els dos la mateixa simpatia!) a la res publica? Que enviïn els sms que vulguin, a mi m’importa el contigut del debat de política general.

Del qual, gràcies a aquests missatges, al carrer se n’ha parlat ben poc.