Per què demà no penso fer vaga

Sé que és impopular dir-ho (i fer-ho), sobretot quan els corrents ideològics i moltes persones que jo respecto opinen que s'ha de fer vaga.
Però no ho acabo de veure clar i no faig les coses si no n'estic convençuda.
1) Perquè no entenc que la dreta no hagi protestat gaire per la reforma laboral. Deu ser que també la farien ells i que ara els socialistes els fan la feina bruta que, si mai arriben a manar els altres, sempre serà "culpa dels d'abans". Alguns diran que per això mateix s'ha de fer vaga, perquè la reforma laboral és de la dreta. Sí, però aquests la faran pitjor. I no m'agrada fer-los el joc. No m'agrada veure com juguen com gats a l'aguait, esperant que puguin caçar la presa, que som nosaltres.
2) Perquè estic convençuda que cal allargar l'etapa laboral, o no hi haurà ningú que pagui ni les nostres pensions ni encara menys les dels nostres fills. És suïcida defensar a curt termini una etapa laboral més curta si un cop jubilats allò que rebem no serveix per pagar més que pa i aigua, justet, i a sota d'un pont.
3) Perquè sóc funcionària i no vaig fer vaga al mes de juny. No tinc cap risc de quedar-me a l'atur, a l'inrevés que bona part de la població, a més, em jubilo als setanta anys i em paga el diner públic que ara s'ha d'estalviar. En el meu cas, em sembla una irresponsabilitat no treballar (sense que això sigui cap crítica de cap col·lega).
4) Perquè no m'agrada la política que han fet els socialistes, però m'agrada molt menys la que ha fet i farà el Partit Popular o tots els qui els donen suport. En aquests moments finals de la legislatura, hom té la sensació que s'intenta erosionar tant com es pugui els socialistes en el govern, i això només vol dir que es beneficia l'oposició. No amb el meu suport. Estem molt malament, estarem molt pitjor.
5) Perquè la dreta, espanyola i catalana, promet abaixar els impostos si guanya. Això és el regal enverinat i irresponsable: si volem mantenir unes prestacions públiques a l'abast de tothom, de qualitat (educació, sanitat, pensions, ajudes a la dependència, a les famílies, etc.) només es pot fer amb l'aportació dels ciutadans. Abaixar impostos per una banda vol dir abaixar prestacions d'una manera més dissimulada.
6) Perquè els qui no han protestat quan sí que hi havia possibilitats de canviar coses ara em diuen que haig de protestar jo. És massa tard.
7) Perquè, en resum, no vull fer el joc a la dreta.

Això no vol dir que no tingui raons per protestar. Aquí en van unes quantes:
1) No n'hi ha prou amb retallades de sou públic o de pensions. Una bona, excel·lent manera de resoldre el dèficit públic és lluitar decididament contra el frau fiscal. No és apujar només un punt els impostos de les rendes altes (que ja era hora), sinó combatre el frau, l'evasió de capitals, l'evasió d'impostos, les "comptabilitats creatives" i els mil i un recursos dels rics i dels bancs per no pagar. Amb això n'hi hauria prou.
2) Tots hem de posar-hi el coll a l'hora de treballar i de fer sacrificis, però mai a costa dels drets de les persones. La contractació no pot ser precària i no es poden donar condicions de quasi esclavatge o de xantatge manifest en el món laboral, ni tampoc han de ressuscitar discursos racistes o xenòfobs.
3) La crisi no pot comportar pèrdua de prestacions públiques elementals com l'educació i la sanitat per a tota la població, inclosa la immigrant.
4) Els sindicats que ara s'aixequen en armes dialèctiques podrien tenir el mateix discurs bel·ligerant per defensar la qualitat autèntica de les prestacions, com l'ensenyament universitari, per exemple, i de les persones que el protagonitzen, encara que no siguin enllaços sindicals.
5) No vull que la crisi sigui una excusa perquè partits, sindicats i bancs facin malament la seva feina. Hi ha crisi econòmica, no té per què haver-hi crisi de cervells ni d'idees polítiques ni de sentit de responsabilitat.