Publicitat inoportuna

A les deu de la nit, no. I a cap hora. Però a les deu de la nit, no, si us plau. Ja he esmentat en aquest blog les trucades inoportunes publicitàries, no demanades ni benvingudes. En particular, les de les companyies telefòniques, més agressives, però també companyies d'energia i d'altres. És habitual que truquin a dos quarts de nou del vespre, quan s'està fent el sopar. Són igual d'inoportunes. Però avui han trucat a les deu. Concretament, Jazztel, que està trucant molt en els darrers mesos. No he tingut mai res (ni tindré mai res) amb aquesta companyia, ni telèfon, ni internet, ni línia. No en vull saber res. I no vull que cap veu amb accent pronunciadament estranger i en mal castellà m'intenti vendre res a cap hora del dia a casa meva, ni a ple dia ni a les deu de la nit.

És la intimitat de la meva llar i de la meva vida privada. Hi tinc dret. Tenim dret a no rebre trucades inoportunes en el nostre telèfon particular.

O sigui: ni un cèntim per a les empreses que envaeixin la nostra privacitat.

Prohibir de fumar a tots els restaurants?

Tota la meva vida he estat fumadora passiva, em molesta molt el fum del tabac, he treballat sempre enmig de fumadors, he adquirit molts problemes de mucoses i rinitis, continuo treballant entre fum, tot i ser a l’Administració Pública i en una institució d’ensenyament (la Universitat de Barcelona), dos casos en què la llei actual prohibeix terminantment de fumar, però sembla que la Universitat no se l'ha llegida.

Però no estic d’acord que es prohibeixi fumar en tots els restaurants i bars. Per diverses raons:

1) Perquè una cosa és el treball professional i els espais públics de pas o de convivència (transports, botigues, espectacles, locals) i una altra l’espai de lleure que pot triar-se també en funció del tabac.

2) Perquè fumar és un plaer per a moltes persones i a més en la nostra cultura és complementari al menjar. A mi em molesta molt i és perjudicial per a la meva salut, però entenc que algú altre, lliurement, pugui voler fumar en un restaurant i cal trobar la manera perquè no ens molestem ell i jo.

3) Perquè les mesures de divisió d’espais als restaurants ja previstes no són dolentes, si es fan complir de debò i no a mitges com en la majoria de restaurants en què no hi ha separació física i hom s’ha d’empassar igualment el fum, però en una pretesa taula de “no fumadors”.

4) Perquè la flexibilitat de la societat ha implantat que en alguns restaurants, a l’espai de no fumadors, el cambrer pregunti a les altres taules si molesta que fumin i aleshores la responsabilitat es trasllada al client, quan hauria de ser de l’empresa que compleixi la llei.

5) Perquè la llei existent ja no es compleix, ni a la Universitat on treballo, ni als restaurants o cafès, ni a moltes botigues, ni a seus institucionals catalanes, on els recepcionistes atenen el públic fumant. Per què endurir una llei que actualment ja no es fa complir?

Amb això només aconseguirem que es torni a fumar en tots els restaurants. I que els fumadors passius ho tinguem pitjor.

Consultes i enquestes

Em truquen a qualsevol hora del migdia, al vespre, al matí. A casa, en la meva intimitat privada. Em destorben, em fan aixecar, em fan contestar, són números que no puc saber, encara que pagui el que la Telefònica em diu que haig de pagar per saber qui em truca. Em pregunten coses que no m'interessen, són companyies i empreses que no conec o que si conec no vull conèixer. Telèfons, internet, consum, enquestes de costums, propaganda vària, calefaccions, gas, electricitat. Em pregunten dades, referències, opinions. I no em puc queixar. Em puc negar a contestar, però m'han obligat a agafar el telèfon, sóc a casa meva i no sé qui truca. Encara que pengi, ja m'han destorbat, he deixat el que feia, el sopar, la nena, la migdiada, la feina que m'he emportat a casa, la meva sèrie televisiva preferida... Sóc a casa meva i me l'han envaïda, sense preguntar-me si ho permetia o no.

En canvi, no puc, no em deixen, decidir si vaig lliurement, sense que ningú m'atabali, a contestar una pregunta que també em fan lliurement, en un altre espai que no és casa meva, sobre la independència del meu país, pregunta que no tinc cap obligació de contestar ni de saber tan sols que existeix. La contesto si vull i no em destorba gens que ho preguntin.

No ho acabo d'entendre.

La nostra ètica depèn del públic?

Vostè robaria si tingués l’absoluta seguretat que ningú no ho sabria?
Van fer aquesta pregunta en un programa de televisió a què em van convidar. L’enquesta va donar un 87% de respostes negatives. El mal d’aquestes preguntes és que ja se sap quina és la resposta bona, i la resposta autèntica, la de la realitat si es donés la condició, no la pot saber ningú, en primer lloc, perquè una cosa és la teoria de la pregunta i l’altra la realitat i els seus condicionants i, en segon lloc, perquè, pel mateix fet de fer la pregunta, ja hi ha dues persones que ho saben, el que ho pregunta i el que respon.

L’ètica de les nostres actuacions depèn del públic?

A mi se m’acut una altra pregunta.

Vostè faria un favor a algú, encara que li costés un esforç, si tingués l’absoluta seguretat que mai ningú no ho sabria, tampoc l’interessat?
segurament la resposta també seria afirmativa, amb els mateixos condicionants que en el cas anterior. I segurament seria igualment discutible.