El (des)prestigi de la justícia

Vivim en un estat de dret, un estat democràtic. El sistema judicial ha de garantir aquest estat de dret i aquesta democràcia. I en canvi, en els darrers temps, en la justícia hi ha moltes coses que causen mala impressió, que semblen que no serveixen per defensar la democràcia.
Resulta que una llei votada pel Parlament català, retocada i votada pel Parlament espanyol, i finalment votada pel poble que l’ha de patir i aplicar –que no és això, la democràcia, votar quina llei volem?—ha de ser controlada per uns altres jutges que diran si és constitucional o no, és a dir, si correspon a l’estat democràtic (l’estat que ha aprovat, amb el seu vot, aquesta llei). L’Estatut de Catalunya, votat pels ciutadans, pot anar contra la Constitució d’un país que ha reconegut el dret dels ciutadans a decidir les seves pròpies lleis? És una contradictio in terminis, com deien els antics.

Però aquests jutges que decideixen aquesta contradicció sense considerar-la tal, han estat designats per partits polítics, segons la ideologia de cadascú. Que no hi havia separació de poders? La justícia pot tenir color polític? Què vol dir un jutge conservador o un jutge progressista? Que no és la mateixa llei per tothom, que no han de defensar tots els jutges el mateix estat de dret on vigeixen les mateixes lleis? O potser la llei, l’Estat de dret, la Constitució, depenen de la ideologia política d’un jutge? Que no estaven, forçosament, per damunt del poder legislatiu i executiu, o almenys, al marge?

I en canvi, ni tan sols es compleixen les pròpies normatives que té el Tribunal Constitucional per a constituir-se a si mateix. Jutges que han sobrepassat, mesos, anys el seu mandat (hi ha cap altre lloc a la funció pública on això pugui passar sense que passi res?), renovacions que no es compleixen, dependència dels partits polítics per renovar-se....

I no hi ha només això. Ja ve de lluny.
Fa uns mesos, va causar mala impressió social que el principal inculpat en el desviament de fons del Palau de la Música no entrés a la presó, preventivament. Es va acusar el jutge de ser lent i es va argumentar que hi havia forats legals que permetien, amb un bon advocat (que vol dir un advocat molt car) eludir la presó. Això és molt possiblement cert. El jutge no té per què haver actuat malament, fins ara. Probablement hi ha prou forats legals i argúcies per afavorir un advocat hàbil. Però la impressió que la societat n’ha tret és que amb diners els acusats no van a la presó, sense diners, sí. Que la justícia fa diferència entre pobres i rics, a la pràctica.
I poc temps després, uns prohoms de la política catalana sí que entraven preventivament a la presó, per ordres d’un altre jutge, castellà, que investigava corrupció. Probablement també hi havia raons, i la corrupció no es justifica, vingui del partit que vingui. Però hom té la sospita—la societat va tenir la impressió—que si no haguessin estat prohoms catalans no haurien entrat a la presó o no s’hauria fet amb el desplegament de mitjans informatius que es va fer.
Perquè quan la corrupció ataca un partit tradicionalment espanyol i tradicionalment espanyolista, i no un partit d’esquerres o un partit catalanista, resulta que és molt més difícil ficar-los a la presó, preventivament o no. I que s’anul·len proves amb argúcies legals, i que després de grans escàndols, ningú n’ha sortit realment malparat. Com a València, per exemple. O d’altres.
I aleshores, un jutge que no ha tingut cap inconvenient a empresonar catalans o a retirar-los de la circulació, sempre preventivament, com va passar amb els independentistes catalans en temps dels Jocs Olímpics, es dedica amb el mateix zel a investigar situacions que vénen de finals de la guerra espanyola, i llavors es converteix de jutge en acusat i tornen a sortir les argúcies legals per desacreditar-lo i inhabilitar-lo, i sembla que un altre jutge ha alliçonat la part acusadora sobre la manera de presentar l’acusació. Jutges i parts.
Potser tot això és ajustat a dret. Potser tot això és correcte, des dels papers i els diaris oficials. Potser els jutges ho fan bé. No hi entenc. No ho sé.

Però per a la societat, per a les persones que formen el poble que ha votat les lleis i que confia en la democràcia, el prestigi dels jutges i del sistema judicial és molt minso. La justícia ha de ser imparcialitat i ara sembla que és arbitrarietat. No es pot erosionar la confiança en la justícia, perquè llavors cau l’Estat de dret i la democràcia.
Cosa que potser sí que és el que volen alguns.

Crisi i democràcia

M’ha fet molta impressió l’article del Dr. J. Tugores a la tribuna de La Vanguardia, ahir dia 7 d’abril. Diu, en un resum ràpid, que la democràcia corre perill en les noves economies emergents, i que economia pròspera, beneficis socials i govern democràtic potser ja no van de costat. Val la pena llegir l’article sencer, perquè és preocupant i sobretot lúcid, molt lúcid.
Això m’ha portat a fer unes reflexions que ja fa temps que rumio.

Hem santificat el capitalisme, de bracet amb els governs democràtics occidentals, i hem engegat a passeig l’esperit crític. Ens ho empassem tot, i amb la crisi encara més. Amb la caiguda del bloc de l’est, ja no hi ha un altre model, per bé i per mal, s’han acabat les fronteres (les de debò) a Europa. Amb l’aigua del bany comunista s’ha llençat la criatura de la crítica contra el capitalisme. Quan es va commemorar la caiguda del mur de Berlín, tothom va mirar el present capitalista d’Alemanya i el que s’havia aconseguit, més que no pas el que representava la RDA amb les llums i ombres d’un sistema corrupte, però on es generava també, a la contra, un moviment de llibertat i d’idees socials que es va veure trepitjat pel capitalisme invasiu posterior. D’això ningú no en va voler parlar. Un amic meu alemany, promotor de les Bürgerbewegungen, em deia “nosaltres no estem en contra del socialisme, estem en contra de la corrupció del socialisme”. El capitalisme s’ha quedat sense qüestionants, no perquè els països del bloc comunista fossin models d’estat democràtic, que no ho eren, sinó perquè la seva existència obligava a plantejar-se moltes coses d’ordre social que ara simplement s’ignoren.

I l’altre gran focus d’esperit crític que ha estat el cristianisme, amb tota la seva col·laboració amb el poder, però també amb la capacitat de generar un discurs social i marginal interessant, sembla que ara està massa interessat a defensar i conservar prebendes que a plantejar preguntes crítiques. L’església mai no ha fet gaire cas de la democràcia, internament no la practica i ara es veu que també li fa força nosa la dels governs, sobretot quan no són de la seva corda, però almenys tenia –o tenien alguns grups força rellevants, i fins i tot una part de la jerarquia-- un discurs social important i fins i tot intel·lectualment crític, sobretot mentre hi havia països comunistes. Ara el discurs social s’ha esmorteït, l’intel·lectual està mig desaparegut i tot ha quedat substituït per un discurs sexual, clerical i tradicionalista que cada vegada allunya més els qui hi trobaven arguments a favor del desenvolupament de la persona. I encara que hom pugui dir que la societat occidental és cada cop més laïcitzada, i probablement més plural, això no vol dir que sigui més democràtica ni més igualitàriament plural. Els vells principis de la revolució francesa sembla que també s’han escolat pel forat de l’aigüera, amb l’excusa de la crisi. Als Estats Units ja no hi van arribar gaire.

No anem bé. Quin valor donem a la democràcia? a la igualtat d’oportunitats, al benestar social? quin concepte d’ésser humà hi ha darrera l’individualisme galopant?
Avui tinc molta, molta perplexitat.

Incendis i polítics

No he seguit gaire la comissió parlamentària d'investigació sobre l'incendi de l'Horta de St. Joan. Però el que he vist en directe per la televisió m'ha suggerit dues coses:

1) que el que mata és el foc, es digui el que es digui. I l'incendi, probablement, va ser provocat, o sigui, que té uns responsables humans (altament irresponsables, inconscients), però si no ho fos, seria foc igualment. Contra l'aliança del foc i el vent no és fàcil de fer res i sembla que aquest foc va ser espantós. Per molts recursos tècnics (que no devien ser suficients) i coneixement humà (que és fal·lible), un incendi com aquell no devia ser fàcil de controlar.

2) que els bombers saben com tractar el foc, encara que s'equivoquin, però els parlamentaris que els interroguen no s'han trobat mai més enllà de la flama del seu encenedor. És molt fàcil fer preguntes i sobretot discursos polítics (perquè he sentit més discursos que preguntes tècniques) quan no s'ha lluitat mai a primera línia contra allò que és incontrolable i irracional. I no és estrany que es parli d'electoralisme: aprofitar un incendi com aquest és molt llaminer per als qui volen crear confusió per amagar que no tenen projecte polític.

Els bombers mai no entren al parlament. Són professionals amb coneixements tècnics, que salven vides, com els metges, que s'equivoquen de vegades, com els metges. I ara són objecte de crítica i de sospita de tota mena. I se la carrega l'autoritat política que, ningú no ho ha dit, no ha estat mai criticada per aquells qui governa, no ha sortit mai als diaris per cap escàndol de corrupció ni de desgovern, no ha fet mai declaracions escandaloses per absurdes, i ha conduït durant cinc anys amb notable eficiència el que li era encarregat. Cosa que no es pot dir dels altres comissionats o directors generals o consellers d'aquest mateix govern, que és el meu, però que ha posat persones ben galdoses en càrrecs ben rellevants.

O sigui, l'autoritat política dels bombers és algú que fa nosa als polítics que volen aconseguir poltrones sigui com sigui i col·locar els seus aprofitats. I per tant, convé desacreditar-la en públic i desmuntar allò que funciona.

És veritat que han mort cinc bombers. Però no sabrem mai quants bombers i civils han salvat la vida per la bona gestió i per la gran tècnica del cos de bombers. No sabrem mai en tots els altres incendis quines grans desgràcies han estat evitades. Tot es pot fer millor. D'aquest incendi se'n pot aprendre molt.

Si els polítics volen fer alguna cosa, que augmentin el pressupost de recerca, de tecnologia, de recursos tècnics per lluitar contra el foc, de recursos humans, o sigui, que actuïn de debò. I deixem que els bombers facin la seva feina

Llei de Cinema

Ara les distribuïdores s'esquincen les vestidures perquè hi ha un projecte de llei que pretén que la meitat de les pel·lícules s'exhibeixin a Catalunya en català. La meitat, no totes. I a Catalunya, no a Alaska (ni a Madrid). I es vaticina la pèrdua de llocs de treball, i dos partits polítics (els de sempre) ja han preparat un munt de recursos.
Que potser això impedirà que qui ho vulgui veure en castellà ho vegi?
Que potser obligarà els qui volen veure cinema en castellà que vagin a l'altra punta de Barcelona, en un o dos (només) cinemes introbables i mal comunicats, com passa ara amb les pel·lícules en català?
Més cinema en català i més hi aniré jo i hi portaré la meva filla. I més cinema sense doblar a cap llengua, i més cultes que serem tots, com en països europeus que per manca de pressupost o per política no han doblat res gairebé mai (Grècia, per exemple).
Perquè tothom està d'acord que s'ha de millorar el coneixement de llengües estrangeres. Anglès a l'escola, assignatures en anglès, màsters en anglès...anglès a la sopa. Molt bé.
Què passaria si es fes una llei que obligués a exhibir la meitat de les pel·lícules en versió original? No hi hauria esgarips? els cinemes no tindrien por de perdre públic i en conseqüència llocs de treball? O, en nom de l'omnipotent anglès, tothom hi faria reverència?
Una mesura d'impuls al cinema en versió original seria molt beneficiosa per a la cultura de la societat. Però aquí ja no s'hi fica ningú.
En canvi, contra la normalitat d'una llengua a la seva terra, s'hi fica tothom.
Voleu conservar (i augmentar) llocs de treball? molt senzill. Proposo una acció pacífica: no aneu a veure pel·lícules doblades al castellà.
Aneu a veure totes les pel·lícules doblades al català, porteu-hi amics, familiars i veïns i si cal veieu dues vegades la pel·lícula.
Si el mercat mana, el mercat som nosaltres, pensem-ho.

Amb iva o sense?

Començo a estar tipa d’aquesta pregunta com a exemple de corrupció personal. Surt sempre que es parla dels polítics corruptes o dels grans fraus. Resulta que tots som igual de corruptes, si no paguem l'iva al llauner.

Com ho farem? aquesta és la pregunta que fan ara els operaris després de la feina de desembussar una canonada. Molt bé. És un frau, d’acord. Els impostos serveixen per pagar els serveis públics de què gaudim tots, tots en som igualment receptors i hem de ser corresponsables, però...

Però se m’ha acudit que en un món de desconfiança, de burocràcia, d’administració i d’ordinadors, aquesta pràctica fraudulenta ha recuperat, espontàniament, el valor de la paraula i la confiança entre parts. Sense iva, si la reparació està mal feta, no pots reclamar res, no pots denunciar res. Per tant, no fer factura implica una confiança cega en el valor professional de l’altre i sobretot en la seva capacitat de resoldre un problema si se’n produeix cap després. La factura se substitueix per una encaixada de mans. Val la paraula i cap paper. Igual com fa més de cent anys. Es genera una complicitat confiada entre dues persones normals, que es coneixen prou per fer-ho, no prou per ser íntims. Quantes agències de recursos humans no munten (cobrant) estranys jocs de rol per aconseguir això mateix?

No defenso el pagament sense factura. Però em pregunto: les companyies telefòniques, d’internet, d’electricitat, d’energies variades, de mòbils, que fan factures (amb iva) per lectures no comprovades i sovint equivocades, que facturen (amb iva) un servei d’internet contractat que no donen de debò, que continuen cobrant després de donar-se de baixa l’usuari, que amaguen els canals de reclamació o no els atenen i que es constitueixen en gegants impunes davant múltiples denúncies, generen aquesta confiança en les persones normals?

Més que perplexitat, és una paradoxa.

Consultes i enquestes

Em truquen a qualsevol hora del migdia, al vespre, al matí. A casa, en la meva intimitat privada. Em destorben, em fan aixecar, em fan contestar, són números que no puc saber, encara que pagui el que la Telefònica em diu que haig de pagar per saber qui em truca. Em pregunten coses que no m'interessen, són companyies i empreses que no conec o que si conec no vull conèixer. Telèfons, internet, consum, enquestes de costums, propaganda vària, calefaccions, gas, electricitat. Em pregunten dades, referències, opinions. I no em puc queixar. Em puc negar a contestar, però m'han obligat a agafar el telèfon, sóc a casa meva i no sé qui truca. Encara que pengi, ja m'han destorbat, he deixat el que feia, el sopar, la nena, la migdiada, la feina que m'he emportat a casa, la meva sèrie televisiva preferida... Sóc a casa meva i me l'han envaïda, sense preguntar-me si ho permetia o no.

En canvi, no puc, no em deixen, decidir si vaig lliurement, sense que ningú m'atabali, a contestar una pregunta que també em fan lliurement, en un altre espai que no és casa meva, sobre la independència del meu país, pregunta que no tinc cap obligació de contestar ni de saber tan sols que existeix. La contesto si vull i no em destorba gens que ho preguntin.

No ho acabo d'entendre.