Amb iva o sense?

Començo a estar tipa d’aquesta pregunta com a exemple de corrupció personal. Surt sempre que es parla dels polítics corruptes o dels grans fraus. Resulta que tots som igual de corruptes, si no paguem l'iva al llauner.

Com ho farem? aquesta és la pregunta que fan ara els operaris després de la feina de desembussar una canonada. Molt bé. És un frau, d’acord. Els impostos serveixen per pagar els serveis públics de què gaudim tots, tots en som igualment receptors i hem de ser corresponsables, però...

Però se m’ha acudit que en un món de desconfiança, de burocràcia, d’administració i d’ordinadors, aquesta pràctica fraudulenta ha recuperat, espontàniament, el valor de la paraula i la confiança entre parts. Sense iva, si la reparació està mal feta, no pots reclamar res, no pots denunciar res. Per tant, no fer factura implica una confiança cega en el valor professional de l’altre i sobretot en la seva capacitat de resoldre un problema si se’n produeix cap després. La factura se substitueix per una encaixada de mans. Val la paraula i cap paper. Igual com fa més de cent anys. Es genera una complicitat confiada entre dues persones normals, que es coneixen prou per fer-ho, no prou per ser íntims. Quantes agències de recursos humans no munten (cobrant) estranys jocs de rol per aconseguir això mateix?

No defenso el pagament sense factura. Però em pregunto: les companyies telefòniques, d’internet, d’electricitat, d’energies variades, de mòbils, que fan factures (amb iva) per lectures no comprovades i sovint equivocades, que facturen (amb iva) un servei d’internet contractat que no donen de debò, que continuen cobrant després de donar-se de baixa l’usuari, que amaguen els canals de reclamació o no els atenen i que es constitueixen en gegants impunes davant múltiples denúncies, generen aquesta confiança en les persones normals?

Més que perplexitat, és una paradoxa.