Per què demà no penso fer vaga

Sé que és impopular dir-ho (i fer-ho), sobretot quan els corrents ideològics i moltes persones que jo respecto opinen que s'ha de fer vaga.
Però no ho acabo de veure clar i no faig les coses si no n'estic convençuda.
1) Perquè no entenc que la dreta no hagi protestat gaire per la reforma laboral. Deu ser que també la farien ells i que ara els socialistes els fan la feina bruta que, si mai arriben a manar els altres, sempre serà "culpa dels d'abans". Alguns diran que per això mateix s'ha de fer vaga, perquè la reforma laboral és de la dreta. Sí, però aquests la faran pitjor. I no m'agrada fer-los el joc. No m'agrada veure com juguen com gats a l'aguait, esperant que puguin caçar la presa, que som nosaltres.
2) Perquè estic convençuda que cal allargar l'etapa laboral, o no hi haurà ningú que pagui ni les nostres pensions ni encara menys les dels nostres fills. És suïcida defensar a curt termini una etapa laboral més curta si un cop jubilats allò que rebem no serveix per pagar més que pa i aigua, justet, i a sota d'un pont.
3) Perquè sóc funcionària i no vaig fer vaga al mes de juny. No tinc cap risc de quedar-me a l'atur, a l'inrevés que bona part de la població, a més, em jubilo als setanta anys i em paga el diner públic que ara s'ha d'estalviar. En el meu cas, em sembla una irresponsabilitat no treballar (sense que això sigui cap crítica de cap col·lega).
4) Perquè no m'agrada la política que han fet els socialistes, però m'agrada molt menys la que ha fet i farà el Partit Popular o tots els qui els donen suport. En aquests moments finals de la legislatura, hom té la sensació que s'intenta erosionar tant com es pugui els socialistes en el govern, i això només vol dir que es beneficia l'oposició. No amb el meu suport. Estem molt malament, estarem molt pitjor.
5) Perquè la dreta, espanyola i catalana, promet abaixar els impostos si guanya. Això és el regal enverinat i irresponsable: si volem mantenir unes prestacions públiques a l'abast de tothom, de qualitat (educació, sanitat, pensions, ajudes a la dependència, a les famílies, etc.) només es pot fer amb l'aportació dels ciutadans. Abaixar impostos per una banda vol dir abaixar prestacions d'una manera més dissimulada.
6) Perquè els qui no han protestat quan sí que hi havia possibilitats de canviar coses ara em diuen que haig de protestar jo. És massa tard.
7) Perquè, en resum, no vull fer el joc a la dreta.

Això no vol dir que no tingui raons per protestar. Aquí en van unes quantes:
1) No n'hi ha prou amb retallades de sou públic o de pensions. Una bona, excel·lent manera de resoldre el dèficit públic és lluitar decididament contra el frau fiscal. No és apujar només un punt els impostos de les rendes altes (que ja era hora), sinó combatre el frau, l'evasió de capitals, l'evasió d'impostos, les "comptabilitats creatives" i els mil i un recursos dels rics i dels bancs per no pagar. Amb això n'hi hauria prou.
2) Tots hem de posar-hi el coll a l'hora de treballar i de fer sacrificis, però mai a costa dels drets de les persones. La contractació no pot ser precària i no es poden donar condicions de quasi esclavatge o de xantatge manifest en el món laboral, ni tampoc han de ressuscitar discursos racistes o xenòfobs.
3) La crisi no pot comportar pèrdua de prestacions públiques elementals com l'educació i la sanitat per a tota la població, inclosa la immigrant.
4) Els sindicats que ara s'aixequen en armes dialèctiques podrien tenir el mateix discurs bel·ligerant per defensar la qualitat autèntica de les prestacions, com l'ensenyament universitari, per exemple, i de les persones que el protagonitzen, encara que no siguin enllaços sindicals.
5) No vull que la crisi sigui una excusa perquè partits, sindicats i bancs facin malament la seva feina. Hi ha crisi econòmica, no té per què haver-hi crisi de cervells ni d'idees polítiques ni de sentit de responsabilitat.

Feminisme i universitat

La ministra per a la igualtat diu que el feminisme hauria de ser una assignatura obligatòria a les universitats. Després ho ha matisat. I se l'ha carregada. Una mica sorprenent sí que ho és, la proposta, i no tant pel contingut sinó per plantejar, des d’un ministeri, quelcom que afecta els plans d’estudis de les universitats que, recordem-ho, un dia es va dir que tenien autonomia.

Però no hi ha dret que se’n faci riota, de la proposta. Més enllà de l’encert de les afirmacions públiques (que un ministre hauria de saber fer amb una mica més de tacte), s’ha posat en relleu l'hiatus profund entre la universitat i els valors que una societat democràtica ha de transmetre, i també la falta de tradició universitària a l’hora de qüestionar la generació i transmissió del coneixement.

Perquè, en una universitat que fos autènticament centre de saber i de crítica del saber, les preguntes sobre el paper de la dona en la societat, la relació entre masclisme i poder, el qüestionament del propi saber des de plantejaments d’igualtat de gènere, etc., haurien d’haver sorgit no per la moda actual del políticament correcte, de la igualtat o del feminisme, sinó per la consciència mateixa del que vol dir ciència i coneixement. I no ho han fet. Moltes universitats tenen un pla d’igualtat, institucional, que, com tants plans, és un paper. Paper per indicar que s’han fet uns deures, i que queda aparcat entre els papers universitaris, tots igualment inútils. D’altres tenen instituts o centres de recerca d’estudis sobre la dona. De tant en tant, algun congrés. I cadascú a casa seva.

Però les cèlebres reformes de Bolonya, tan criticades, plantejaven la necessitat d’establir “competències transversals” entre els ensenyaments, concretes i avaluables. En la majoria dels casos, s’han quedat també en papers molt ben redactats per a aconseguir una avaluació favorable dels organismes competents, i després, res. En un pla d’estudis, l’apartat de competències no se’l mira ningú, hi és perquè és obligat que hi sigui, però a la pràctica, un altre paper mullat.

En canvi, les preguntes sobre el paper de la dona en la història i sobretot en la societat actual haurien de ser competència transversal de tots els ensenyaments en totes les universitats. Això és el que potser volia dir la ministra, poc versada en llenguatges bolonyesos. Però competència transversal de debò, és a dir, que hom es pregunti, en economia, en història, en química, en biologia, com afecta aquella recerca que es fa i aquell coneixement que es transmet, com afecta la meitat de la humanitat. La meitat femenina i, per tant, l’altra meitat, en conseqüència.

I això no solament per al feminisme, també per a les estructures econòmiques que beneficien els països rics en detriment dels pobres, per al comerç just (o injust, més aviat), per al medi ambient, etc.

En definitiva, la gran competència transversal de tots els ensenyaments és l’ètica per un món més just. En la qual tots els universitaris i els ministres segur que hi estan d’acord: el problema és que també és paper mullat.

Sòcrates i Bolonya

L’arribada a la Universitat de les generacions d’estudiants provinents dels nous sistemes educatius posa en relleu mancances d’aprenentatge molt greus. S’ha acusat els processos d’adequació a l’espai europeu (Bolonya) de canvi educatiu que provocarà la baixada de nivell. No. La baixada de nivell educatiu l’hem patida a secundària i batxillerat, i la universitat, amb el prestigi prou malmès, ha d’enfrontar-se ara a estudiants que no saben res i que, sobretot, no consideren que hagin de saber.

Ensenyar conceptes no és l’important. Això ho diuen els pedagogs i hi ha un moment en què fins i tot podem arribar a creure’ns-ho. L’important és ensenyar mètodes d’aprendre. O competències, en llenguatge bolonyès. I algunes assignatures donen competències en precisió lingüística, comprensió lògica, raonament, capacitat de relació, agilitat mental. Per exemple, les matemàtiques. O el grec. O d’altres.

Però quan un estudiant de primer de carrera no pot arribar distingir entre una primera persona i una tercera, un temps verbal o un altre, una flexió nominal o una altra, malgrat que s’hagi explicat i repetit a classe, falla la competència més bàsica, la de comprendre una explicació elemental. I si a més arriba sense vocabulari mínimament culte, sense gairebé lèxic que sobrepassi els deures estrictes que ha hagut de fer a secundària, i en fa bandera, de no saber-ho, perquè hi ha paraules que no té per què saber (sic), aleshores falla alguna cosa més que una competència. Falla el mateix concepte del coneixement. Si una estudiant de lletres no té per què saber què signifiquen les paraules antropofàgia i ontologia, per exemple, i n’ha d’estar orgullosa, del seu desconeixement, no cal patir pel nivell universitari.

El gran avenç de Sòcrates, prototipus de saviesa, era reconèixer que no sabia res, davant tots aquells que es pensaven saber alguna cosa. La consciència de la manca de coneixement és el primer pas imprescindible per conèixer, allò que ha mogut la ciència. En canvi, ens arriben estudiants orgullosos de no saber. Han conquistat el món amb les bones notes que han tret, per docents desesperats, en un sistema que no obliga a pensar. I no reconeixen llacunes de coneixement ni, encara menys, se n’avergonyeixen. Exigeixen ser aprovats pel fet d’haver lliurat, escolarment, papers plens de faltes. Han fet els deures, el professor està obligat a fer el seu, que és posar-los bona nota. Saber, no, saber és una altra cosa.

No acusem el procés de Bolonya d’abaixar un nivell que aquest país no ha sabut exigir abans. Fem una reverència als estudiants que arriben a la Universitat i aprovem-los pel sol fet de matricular-se. Ja ni tan sols es pot dir allò d’algun catedràtic d’abans de la guerra: ja els suspendrà la vida. No. La vida probablement els donarà algun càrrec polític des d’on fer plans d’educació.

Excuses de mal pagador

Al final, la culpa de tota la crisi la tindrà el català. De tot. Perquè els problemes econòmics del cinema, de la manca de públic, de l’evolució de la tecnologia digital, de tot el sector, resulta que els causa el fet que les pel·lícules estiguin doblades a la llengua pròpia del país, un país que mai no s’ha queixat que el prenguin per tan inculte que li han de doblar les pel·lícules.

I si les Universitats a Catalunya no tenen prou demanda, és per culpa del català, perquè ves qui vindrà a estudiar aquí llicenciatures que es donen parcialment (molt parcialment) en català, podent-ho fer en països on s’estudia en alemany o italià. I si no estan prou amunt en els rànquings internacionals, és per culpa del català, perquè a Catalunya volen demanar que el professorat entengui el català, cosa que només deuen saber fer els mediocres. Perquè el professorat mediocre que hi ha ho és en castellà o anglès, i així la mediocritat no es nota tant, deu ser perquè n’hi ha més.

Estic esperant que la crisi de llocs de treball també sigui culpa del català. O la pluja. O la nevada. Perquè ja començo a ensumar-me que els incendis també són culpa del català i els residus nuclears, també.

A algú se li acudirà que un país té dret a la seva llengua pròpia i que la cultura, l’administració i la justícia facin servir normalment aquesta llengua? I que això no és excusa per als problemes i defectes de tots els sistemes?

Català i ciència

Avui al diari Expansión hi ha un article sobre "La ciencia no entiende el español". Altres diaris es fan ressò del mateix. Es queixen que el castellà serveix molt per a la cultura i poc per a la ciència, que tot es publica en anglès. I l'article acaba parlant del perill que el castellà és converteixi en una "lengua de andar por casa".

O sigui que s'esquincen les vestidures perquè no hi ha prou ciència i recerca escrites en castellà? Per què s'estranyen, doncs, que els catalans reclamem més ciència, recerca i producció universitària escrita en català? És evident que la comunicació mundial desafia la qüestió de les llengües i que no és fàcil la comunicació ràpida en l'àmbit científic internacional, però si parlem --com parlen ells-- de l'explicació científica en l'àmbit més proper, per què no podem fer servir la nostra llengua (la nostra!) i en canvi sí que hem de donar per sobreentès que el castellà serveix per a comunicar la ciència? el català sí que ha de ser una llengua d'anar per casa?

Volem ciència i recerca en català! a més d'anglès, alemany, francès, italià i totes les llengües que calgui segons cada àmbit científic. No és excloent comunicar en llengües comprensibles en altres àmbits i ser fidels a la societat que tenim més a prop. Però les mesures han de ser les mateixes per a tots.

O sigui que ciència en català, també a totes les agències avaluadores de la qualitat universitària del país (començant per la catalana, és clar).