No tan indignats

L'endemà de les eleccions municipals, la meva perplexitat augmenta. La gran acampada a la plaça de Catalunya, a la plaça del Sol de Madrid i a d'altres localitats catalanes i espanyoles feien pensar que potser sí que es movia alguna cosa. Em sento plenament identificada amb els acampats, entre els quals he vist molts coneguts i amics meus. Si les meves circumstàncies privades fossin una mica diferents, jo també hi seria. Hi he anat a estones. Gent gran, gent jove, que diuen --que diem--prou al sistema que ens ha dut fins a una situació en què els rics poden ser-ho cada vegada amb més impunitat i la gran majoria de la gent cada cop és més pobra. Prou a rescatar els bancs perquè continuïn tenint beneficis privats a còpia de diners públics. Prou a l'atur, a les condicions laborals a qualsevol preu, a les retallades socials. Prou al desprestigi de la sanitat i de l'educació en benefici d'interessos privats. Prou a un sistema que a còpia de dir-se democràtic i de dir que la democràcia és el menys dolent dels sistemes, acaba girant l'esquena a la veu majoritària del poble, que és la millor democràcia de totes.
`
I vet aquí que les eleccions donen una victòria contundent a partits de dretes, alguns dels quals no han tingut vergonya a proclamar la seva reticència davant els nouvinguts, i la diferència de classes i grups socials. Partits que tradicionalment han donat més suport a la iniciativa privada i el benefici que se'n deriva que no pas al repartiment de la riquesa i dels drets entre tota la població. Partits plens de persones que fan costat als bancs privats o que hi pertanyen, plens d'empresaris que rendibilitzen l'empresa per damunt dels drets dels treballadors.

No ho acabo d'entendre. És veritat que l'esquerra ha fallat estrepitosament aquests darrers anys. És veritat que hi ha hagut corrupció i sobretot ruqueria, molta ruqueria. És veritat que també hi ha hagut inexperiència, tant en la política com en la corrupció. És veritat que els partits d'esquerres ens han decebut profundament, a Espanya i a Catalunya. Per això mateix podem estar indignats, perquè quan ens pensàvem que hi eren "els nostres" resulta que en comptes de "nostres" eren sobretot "seus", és a dir, dels qui manaven.

Però estic perplexa perquè tan indignats no ho devem estar, si tornem a posar els qui tenen més experiència de corrupció i més idees manifestes en contra del benestar col·lectiu. Llevat que practiquem aquell principi de la medicina homeopàtica, similia similibus curantur, guarir amb un remei semblant als mals. Perquè llavors sí, llavors els qui ens poden treure de la crisi són els qui l'han creada primer de tot. Guarir el virus amb un altre virus semblant.

De totes maneres, tampoc no m'ho crec gaire. Continuo tan perplexa com indignada.

Retallades, programes televisius i apatia col·lectiva

L’exdona d’un torero, que acostuma a sortir a Tele5, cobrarà uns presumptes 100.000 euros al mes per continuar sortint en aquests programes durant els propers anys, tal com he llegit avui al diari. Es veu que abans havia anunciat que potser ho deixava, cosa que va provocar una caiguda a Borsa de l’esmentada cadena televisiva.

Aquesta senyora és tan respectable com qualsevol altra. Ha trobat una manera de viure i de treure partit de les seves capacitats, siguin les que siguin. No hi ha res de reprovable, es guanya la vida i si pot fer que li paguin més, no té perquè conformar-se amb menys.

Ara bé, si se li paga aquest sou per xerrar per la televisió, deu ser perquè la cadena hi guanya molt més. Tenint en compte que no és una cadena pública, deu guanyar pels ingressos de patrocinadors, que es compten en funció del públic que mira el programa. Això vol dir que el mira molta, molta gent.

Sense cap dubte, la mateixa gent (és a dir, tothom) que resulta afectada per les retallades pressupostàries en matèria de sanitat, educació i cultura. Però diners, n’hi ha, perquè si no n’hi hagués, no es podria pagar a aquesta senyora el sou que se li pagarà. D’alguna banda deuen sortir aquests diners i, pel que sembla, encara que no els pagui directament el públic, surten en funció d’aquest públic. Si al públic que mira el programa se li demanés un euro per persona per pagar el sou d’aquesta senyora, probablement tothom s’hi negaria i es muntarien protestes socials, manifestacions i titulars als diaris.

Però pel que sembla ningú no reclama que els diners que mouen aquests programes siguin per a fomentar la cultura o l’educació. Deu ser, doncs, perquè a ningú no li interessa la cultura ni l’educació.

Què passaria si el públic que mira els programes d’aquesta senyora i d’altres de similars deixés de mirar-los i exigís a la cadena i als patrocinadors que els diners que mouen anessin a parar a indústries culturals, escoles públiques, centres socials, llars d’avis i hospitals? Què passaria si hi hagués un dia sol de boicot a les cadenes televisives que presenten aquest tipus de programes? Això seria una autèntica revolució pacífica, però es veu que no deu importar gaire a ningú.

Qui paga mana. Això es pot aplicar als impostos i a la responsabilitat dels polítics de donar comptes a la població, però es pot aplicar sobretot a l’empresa privada i al consum de masses. Si tothom volgués es podrien capgirar, seriosament, les prioritats del país. Ara per ara, sembla que, per moltes queixes que hi hagi sobre les retallades, el que interessa de debò al país són aquests programes, oi? Perquè, si no, no s'entén.

Últims propòsits de Cap d'Any, ara culturals

Seguint la llista de propòsits realitzables, aquí en van uns quants de culturals. En realitat, un sol propòsit: fer una cosa diferent del que fem sempre.

1) Llegir un llibre, almenys, si no en llegim cap mai. O bé llegir un llibre de poesia, si sempre llegim prosa, o llegir una novel·la si no ho fem gaire sovint, o llegir un assaig, si ens agrada més la ficció.

2) Anar al teatre si ens agrada més el cinema, o anar al cinema si ens agrada més el teatre o a una cosa o altra si no ens agrada res. Anar a veure l'obra o la pel·lícula d'un estil o director diferent dels que ens agraden. Un musical per als amants del teatre clàssic, una pel·lícula de consum per als amants del cinema de culte, una pel·lícula d'autor per als amants de grans produccions de masses, una tragèdia grega per als amants del teatre de varietats.

3) Anar al circ si no hi hem anat mai, als grans circs d'acròbates com el Cirque du Soleil o al circ artesanal i acurat com el Circ Cric o el Circ Raluy.

4) Buscar tres carrers de Barcelona (o de la ciutat de cadascú) per on no hàgim passat mai i obligar-nos a passejar-hi un diumenge d'hivern al matí, quan fa sol.

5) Buscar un indret de Catalunya, mar o muntanya, on no hàgim estat mai i anar-hi ben acompanyats un cap de setmana.

6) Escoltar un estil musical que mai no hàgim escoltat, entrar a l'Auditori o al Palau de la Música si mai no hi hem anat, escoltar música de cambra o lieder, o bé escoltar jazz, blues, rock, si no són el nostre estil.

7) Tastar algun ingredient que mai no hàgim tastat, ja siguin carxofes o sushi.

8) Trucar als cosins, a la tieta o als coneguts que fa deu anys que no veiem i parlar-hi una estona. Almenys a un i almenys una vegada.

9) Comprar en una botiga del barri on no hàgim entrat mai, tafanejar, preguntar preus, parlar amb els venedors.

10) Entrar en un museu, visitar una exposició, conèixer un estil de pintura, d'escultura, de fotografia diferents.

11) Interessar-se per un culte religiós o per una experiència espiritual.

12) Pujar una nit al terrat de casa a mirar la lluna plena.

La majoria d'aquests propòsits no costen diners. Són propòsits de canvi, d'obertura d'horitzons i de noves experiències. El resultat us sorprendrà.

Bon Any! a partir de demà, parlem del que ens portaran els Reis.

Més propòsits (realitzables) per a l'any 2011

1) Invertir una quantitat en microcrèdits. La crisi continua donant beneficis als bancs, però els bancs han trobat l’excusa perfecta per no concedir crèdits a ningú, sobretot als que més necessiten una empenta per tirar endavant. Hi ha organitzacions especialitzades en petits crèdits a persones excloses del sistema bancari, persones que gràcies a dos mil o cinc mil euros tiren endavant un projecte i després retornen fidelment els diners. Aquestes organitzacions (Oikokredit n’és una) donen un màxim d’un dos per cent d’interès i tenen totes les garanties. Els diners que hi invertim són nostres i no els perdem ni regalem, i els podem recuperar igual com en un banc convencional, però serveixen perquè d’altres persones surtin de la pobresa i de l’exclusió social. No cal que hi invertim grans quantitats, poden ser uns estalvis de guardiola domèstica o una part de paga extra.

2) Fer algun donatiu a alguna organització en favor del desenvolupament, de solvència contrastada. Millor si el donatiu és regular i periòdic, però el propòsit ha de ser de fer-ne un com a mínim, ni que sigui una sola vegada. És important assegurar-se de la transparència dels objectius i procediments de l’ONG triada, a casa nostra, Intermon-Oxfam està exclosa de tota sospita, però també n’hi ha d’altres. Són també interessants els projectes que ajuden a la formació universitària de persones de països en vies de desenvolupament, perquè és la manera de donar la canya de pescar en comptes de regalar peixos.

3) Fer algun donatiu a organitzacions que treballen per a les persones en situació de pobresa a la nostra pròpia ciutat, Càritas per exemple. La crisi ha exagerat les necessitats també en el món desenvolupat. Fer algun donatiu al Banc dels Aliments, en diners o en espècie. Això ens porta al propòsit número 4.

4) Recuperar les velles màximes i normes sobre estalvi i malbaratament. Ara que està tan de moda la “cuina de l’àvia” com a sinònim de croquetes ben fetes i estofats amb gust, perquè no es recupera l’”esperit de l’àvia”? No malbaratar aliments, no comprar-ne més del compte i que es facin malbé, reciclar les sobres amb imaginació (la cuina de l’àvia és un munt de receptes de reciclat avant la lettre, des de les sopes i croquetes fins als cèlebres canalons), no deixar res al plat i sobretot no llançar el menjar.

5) D’acord amb aquest mateix esperit del tot s'aprofita, no malbaratar la roba, aprofitar-la i, sobretot, procurar que entri en un circuit d’aprofitament. Les botigues de segona mà són simpàtiques per adquirir-hi algunes peces (si són de segona mà són barates, si són vintage són caríssimes, les antiguitats són el reciclatge dels rics) i al nostre torn podem donar roba no per vendre sinó per aprofitar en parròquies, centres cívics, Càritas, etc. Roba en bon estat i neta, amb respecte. El mateix amb joguines, objectes electrònics, llibres, etc.

Propòsits de consum per al Cap d'Any

Tothom fa propòsits per Cap d'Any, que no es compleixen gairebé mai: deixar de fumar, aprimar-se, aprendre idiomes...Enceto aquí un llistat de possibles propòsits que sí que es poden complir, si es vol, i els primers són relacionats amb el consum quotidià.

Hem pensat en el nostre poder com a consumidors? alguna vegada, quan una empresa ha fet algun gest marcadament hostil a la ciutadania, el boicot general l’ha fet rectificar, com va passar amb una coneguda marca de llet fa uns anys. Si exercim amb responsabilitat el nostre poder com a consumidors, podríem canviar moltes coses. Uns quants exemples, com a propòsit de Cap d’Any.

1) Comprar productes de comerç just més sovint, per exemple, cafè. Ara n’hi ha a molts supermercats, a mercats populars, a botigues de comerç responsable, i fins i tot hi ha alguna empresa catalana que en comercialitza de molta qualitat. No podem canviar tot el món, però podem canviar la vida de moltes persones amb un hàbit quotidià.

2) Separar els residus cada dia i trobar fórmules imaginatives per no generar-ne més: comprar garrafes i omplir ampolles, no comprar productes envasats en safates de plàstic ni deixar que ens ho envasin a la peixateria, reutilitzar el paper de diari com a protecció a l’hora de fregar, com es feia abans, o per als residus de les mascotes domèstiques...

3) Evitar que ens posin bosses de plàstic en qualsevol botiga: anar a comprar amb carro o cabàs, portar sempre una bossa plegable a sobre i demanar que ens donin el producte sense bossa. Aquest costum és habitual en els grans magatzems alemanys des de fa molts anys, aquí es fa en alguns supermercats, però encara no ho fomenten els grans magatzems espanyols per excel•lència.

4) Vigilar què comprem i on, reclamar els nostres drets, però també els processos de fabricació i la procedència. Rebutjar qualsevol producte en què sospitem que es vulnerin els drets humans.

5) Comprar productes locals i afavorir el comerç de proximitat i les botigues amb bon tracte entre persones i clients. Potser no serà el més barat del mercat, però uns pocs cèntims de diferència poden canviar moltes coses del nostre voltant.

Plàstic i presa de pèl

Molta comèdia amb el medi ambient i molt gastar plàstic a tort i a dret. Una de les bones iniciatives del tripartit, tan malmès ara, va ser intentar controlar l’ús de bosses de plàstic als comerços. I com que era una bona iniciativa, no va tirar endavant. Es veu que allò que fomenta el comerç en aquest país és que et “regalin” una bossa de plàstic quan vas a comprar en un súper de preus inflats (perquè pagar-la, la pagues). A Alemanya fa molt de temps que és normal donar el producte amb el tiquet de compra i el client s’ho arregla per endur-se’l. Si demana una bossa, l’hi donen, però és l’excepció. Ja no parlem de les safates de material blanc o blau difícilment reciclable, de l’envasat de productes naturals, etc. A desdir. Es veu que portar una carmanyola de casa perquè t’hi posin el pernil acabat de tallar deu ser prehistòric. O aquelles boniques oueres amb ansa, que ara han passat a les botigues vintage (i valen un ronyó). Valdria la pena una iniciativa seriosa per estalviar plàstic. Perquè les bosses, les paguem, no ens hem d’enganyar.
Però tot s'aprofita, i alguns supermercats s’han apuntat a la moda del medi ambient i diuen que descompten un cèntim per cada cinc euros, si et portes el cabàs de casa i estalvies el plàstic. Després, a la caixa, a l’hora de cobrar, no es recorden de descomptar-te els cèntims. A partir dels 5 euros, és clar, la primera bossa de plàstic la pagues, te l’enduguis o no. I les altres també, perquè has de reclamar cada vegada a la caixera, et diu que t’ho donarà un altre dia (i no t’ho dóna) o et fas mirar malament per tothom perquè reclames tres o quatre cèntims. Cada dia.
I ara resulta que, per apuntar-se a l'altra moda, la de la crisi, una coneguda caixa catalana envia vals de compra als seus clients, perquè obtinguin descomptes. El que passa és que el pobre client ha de triar si vol aprofitar el val de la caixa o tenir cura del medi ambient. Perquè el cèlebre supermercat que fa bandera del compromís amb el medi regalant un cèntim al comprador per cada bossa estalviada (és a dir, cada cinc euros descomptant els cinc primers) diu (o diu la caixera de torn) que no pot acumular descomptes en un mateix tiquet i que si portes un val regalat per la caixa en qüestió (per un producte qualsevol d’una marca qualsevol i que no té cap més promoció) no et descomptaran les bosses de plàstic (que és una promoció pròpia de la cadena del súper). Els vals de compra, els supermercats els recuperen, no ho oblidem.
Jo diria que això no lliga. Que no es poden barrejar pomes amb espardenyes. Però si reclames, és per quatre o cinc cèntims. Si ho fas, et miren molt malament. I qui ho farà, per quatre o cinc cèntims. És igual que passi cada dia (i sumi, al cap del temps). És igual que els bancs no acceptin tancar el balanç diari amb un sol cèntim de diferència. Els comptes dels clients del súper sí que poden tancar amb cèntims a la contra.
Ja ho sabem, que el comerç consisteix a treure’ns tant de suc (=diners) com es pugui. Cadascú estafa allà on pot. Però que no ho facin utilitzant el medi ambient o la crisi. Que ho facin a cara descoberta.
Perquè no sé si el medi ambient preocupa o no, però a mi sí que em preocupa que em prenguin el pèl.

Ajuda a Haití

Per què hem de donar diners? Per què no els regalen el menjar, i l’aigua, i les medicines?
Això és el que em preguntava la meva filla d’onze anys quan li vaig dir que convenia donar diners per a ajudar les víctimes del terratrèmol d’Haití i que hi col·laborés d’alguna manera. El meu intent d’educar la seva solidaritat, d’altra banda prou desenvolupada, va topar amb la seva ingenuïtat d’un pragmatisme desarmant, com és molt sovint la ingenuïtat.

Això, per què no és de franc, el menjar, les medicines, el transport d’ajuda humanitària, d’unitats de rescat, d’unitats mèdiques? El material per a les tasques de desenrunament, de reconstrucció?
Sabem que la realitat no és tan senzilla, que els experts (metges, bombers, psicòlegs, tècnics) que ajuden han de viure i cobren un sou, que el voluntariat té els límits de la necessitat quotidiana, que darrere la producció d'aliments i material hi ha uns processos que donen feina a moltes famílies, que les relacions socials i econòmiques són complexes i que sense diners no es poden fer gaires coses. Sabem que calen diners. Donem-ne!
Però el pragmatisme de la meva filla posa altres preguntes sobre la taula:

per què hom té la impressió que l’ajuda individual i particular és sempre més forta i més intensa que el compromís polític i institucional?

hi ha un control efectiu del destí donat a les aportacions individuals?

sense necessitat de corrupció ni que ningú es fiqui els diners a la butxaca, hi ha un control del que cobren les companyies aèries (i del que aporten voluntàriament), les indústries alimentàries, la indústria farmacèutica? en algun lloc es deu comprar la llet i les medicines, oi? comprar? per què?

aquestes indústries, hi guanyen, com hi guanyarien en qualsevol altra transacció econòmica?

els intermediaris de tot aquest procés, els bancs, per exemple, i altres institucions, quina implicació hi tenen? quin tracte donen a aquestes transaccions? el de qualsevol altre client ?

Ha sorgit una iniciativa, a França, per demanar que es perdoni el deute extern del país. Tindrà el mateix ressò que la iniciativa popular que recull diners per a una ajuda immediata i puntual? Tindrà èxit?

Em sembla que la pregunta de la meva filla té difícil resposta.

Publicitat inoportuna

A les deu de la nit, no. I a cap hora. Però a les deu de la nit, no, si us plau. Ja he esmentat en aquest blog les trucades inoportunes publicitàries, no demanades ni benvingudes. En particular, les de les companyies telefòniques, més agressives, però també companyies d'energia i d'altres. És habitual que truquin a dos quarts de nou del vespre, quan s'està fent el sopar. Són igual d'inoportunes. Però avui han trucat a les deu. Concretament, Jazztel, que està trucant molt en els darrers mesos. No he tingut mai res (ni tindré mai res) amb aquesta companyia, ni telèfon, ni internet, ni línia. No en vull saber res. I no vull que cap veu amb accent pronunciadament estranger i en mal castellà m'intenti vendre res a cap hora del dia a casa meva, ni a ple dia ni a les deu de la nit.

És la intimitat de la meva llar i de la meva vida privada. Hi tinc dret. Tenim dret a no rebre trucades inoportunes en el nostre telèfon particular.

O sigui: ni un cèntim per a les empreses que envaeixin la nostra privacitat.