Ara resulta que la solució de la pederàstia és deixar casar els capellans?

L’església catòlica ha de revisar la qüestió del celibat sacerdotal, i això és tan evident que els arguments són aclaparadors. En realitat, el que ha de revisar és la relació amb la sexualitat i el cos humà, una cosa que prové dels primers segles del cristianisme i del dualisme entre ànima i cos heretat d’unes determinades filosofies. El cristianisme va perdre llavors (i parlo del segle III) una fantàstica oportunitat per superar vells conflictes filosòfics i antropològics. Però això aquí no toca, és d’allò que se’n diu (?) recerca universitària. M’ho conec una mica.

El que ara em pregunto és: per què arran de les notícies sobre pederàstia, es demana pertot arreu que s’aboleixi el celibat? que potser som les dones la solució de la perversió masculina? ja hi som un altre cop, som un remei per a la concupiscència? jo no vull com a company de vida un presumpte o potencial pederasta! Tenir conflictes amb el celibat sacerdotal vol dir tenir relacions amb dones, tenir una amant, fins i tot fills no reconeguts (i aquest és un altre problema), però no vol dir que l’abstinència sexual forçosa porti a excitar-se amb criatures. Em sembla que no va d’això.

No entenc de psiquiatria, però em sembla que això és un problema de personalitat, de maduresa sexual i afectiva, d’autoestima, de moltes coses. Qui s’excita amb criatures no sempre ho fa amb dones, o sovint té problemes seriosos amb dones o amb segons quines dones, precisament per raons d’autoestima i d’acceptació de l’altre. En tot cas, és un problema de tot allò que les dones no hem de resoldre. Ara ens tocarà carregar-nos el mort dels immadurs, dels impotents, dels pervertits i dels psicòpates?

El problema és més complex, té a veure, penso, amb la consciència generalitzada de culpa i pecat que proclama l’Església, més àvida de subjectar consciències que de celebrar la vida, té a veure amb el menyspreu del cos, amb la demonització de la dimensió sexual i afectiva de l’individu, i amb les posicions de poder (ni que sigui poder mesquí, miserable) que actuen com a suplència de la satisfacció afectiva.

El cristianisme, i l’església catòlica en particular, tenen moltes assignatures pendents, al s. XXI. De totes maneres, no sembla que tingui gaires ganes de revisar-les. Ni falta els fa. En comptes del que es pensen molts, la societat és conservadora i immobilista. Malgrat tots els escàndols mediàtics, com que de seguida l’atenció es desviarà a una altra banda, amb el mateix fervor, no passarà res. Mai no passa res.

Però que no ens encolomin els pederastes a les dones. Que ens deixin en pau, que ja ens toca patir prou com per haver de resoldre els problemes dels altres.

Feminisme i universitat

La ministra per a la igualtat diu que el feminisme hauria de ser una assignatura obligatòria a les universitats. Després ho ha matisat. I se l'ha carregada. Una mica sorprenent sí que ho és, la proposta, i no tant pel contingut sinó per plantejar, des d’un ministeri, quelcom que afecta els plans d’estudis de les universitats que, recordem-ho, un dia es va dir que tenien autonomia.

Però no hi ha dret que se’n faci riota, de la proposta. Més enllà de l’encert de les afirmacions públiques (que un ministre hauria de saber fer amb una mica més de tacte), s’ha posat en relleu l'hiatus profund entre la universitat i els valors que una societat democràtica ha de transmetre, i també la falta de tradició universitària a l’hora de qüestionar la generació i transmissió del coneixement.

Perquè, en una universitat que fos autènticament centre de saber i de crítica del saber, les preguntes sobre el paper de la dona en la societat, la relació entre masclisme i poder, el qüestionament del propi saber des de plantejaments d’igualtat de gènere, etc., haurien d’haver sorgit no per la moda actual del políticament correcte, de la igualtat o del feminisme, sinó per la consciència mateixa del que vol dir ciència i coneixement. I no ho han fet. Moltes universitats tenen un pla d’igualtat, institucional, que, com tants plans, és un paper. Paper per indicar que s’han fet uns deures, i que queda aparcat entre els papers universitaris, tots igualment inútils. D’altres tenen instituts o centres de recerca d’estudis sobre la dona. De tant en tant, algun congrés. I cadascú a casa seva.

Però les cèlebres reformes de Bolonya, tan criticades, plantejaven la necessitat d’establir “competències transversals” entre els ensenyaments, concretes i avaluables. En la majoria dels casos, s’han quedat també en papers molt ben redactats per a aconseguir una avaluació favorable dels organismes competents, i després, res. En un pla d’estudis, l’apartat de competències no se’l mira ningú, hi és perquè és obligat que hi sigui, però a la pràctica, un altre paper mullat.

En canvi, les preguntes sobre el paper de la dona en la història i sobretot en la societat actual haurien de ser competència transversal de tots els ensenyaments en totes les universitats. Això és el que potser volia dir la ministra, poc versada en llenguatges bolonyesos. Però competència transversal de debò, és a dir, que hom es pregunti, en economia, en història, en química, en biologia, com afecta aquella recerca que es fa i aquell coneixement que es transmet, com afecta la meitat de la humanitat. La meitat femenina i, per tant, l’altra meitat, en conseqüència.

I això no solament per al feminisme, també per a les estructures econòmiques que beneficien els països rics en detriment dels pobres, per al comerç just (o injust, més aviat), per al medi ambient, etc.

En definitiva, la gran competència transversal de tots els ensenyaments és l’ètica per un món més just. En la qual tots els universitaris i els ministres segur que hi estan d’acord: el problema és que també és paper mullat.