Ara resulta que la solució de la pederàstia és deixar casar els capellans?

L’església catòlica ha de revisar la qüestió del celibat sacerdotal, i això és tan evident que els arguments són aclaparadors. En realitat, el que ha de revisar és la relació amb la sexualitat i el cos humà, una cosa que prové dels primers segles del cristianisme i del dualisme entre ànima i cos heretat d’unes determinades filosofies. El cristianisme va perdre llavors (i parlo del segle III) una fantàstica oportunitat per superar vells conflictes filosòfics i antropològics. Però això aquí no toca, és d’allò que se’n diu (?) recerca universitària. M’ho conec una mica.

El que ara em pregunto és: per què arran de les notícies sobre pederàstia, es demana pertot arreu que s’aboleixi el celibat? que potser som les dones la solució de la perversió masculina? ja hi som un altre cop, som un remei per a la concupiscència? jo no vull com a company de vida un presumpte o potencial pederasta! Tenir conflictes amb el celibat sacerdotal vol dir tenir relacions amb dones, tenir una amant, fins i tot fills no reconeguts (i aquest és un altre problema), però no vol dir que l’abstinència sexual forçosa porti a excitar-se amb criatures. Em sembla que no va d’això.

No entenc de psiquiatria, però em sembla que això és un problema de personalitat, de maduresa sexual i afectiva, d’autoestima, de moltes coses. Qui s’excita amb criatures no sempre ho fa amb dones, o sovint té problemes seriosos amb dones o amb segons quines dones, precisament per raons d’autoestima i d’acceptació de l’altre. En tot cas, és un problema de tot allò que les dones no hem de resoldre. Ara ens tocarà carregar-nos el mort dels immadurs, dels impotents, dels pervertits i dels psicòpates?

El problema és més complex, té a veure, penso, amb la consciència generalitzada de culpa i pecat que proclama l’Església, més àvida de subjectar consciències que de celebrar la vida, té a veure amb el menyspreu del cos, amb la demonització de la dimensió sexual i afectiva de l’individu, i amb les posicions de poder (ni que sigui poder mesquí, miserable) que actuen com a suplència de la satisfacció afectiva.

El cristianisme, i l’església catòlica en particular, tenen moltes assignatures pendents, al s. XXI. De totes maneres, no sembla que tingui gaires ganes de revisar-les. Ni falta els fa. En comptes del que es pensen molts, la societat és conservadora i immobilista. Malgrat tots els escàndols mediàtics, com que de seguida l’atenció es desviarà a una altra banda, amb el mateix fervor, no passarà res. Mai no passa res.

Però que no ens encolomin els pederastes a les dones. Que ens deixin en pau, que ja ens toca patir prou com per haver de resoldre els problemes dels altres.