Crisi i democràcia

M’ha fet molta impressió l’article del Dr. J. Tugores a la tribuna de La Vanguardia, ahir dia 7 d’abril. Diu, en un resum ràpid, que la democràcia corre perill en les noves economies emergents, i que economia pròspera, beneficis socials i govern democràtic potser ja no van de costat. Val la pena llegir l’article sencer, perquè és preocupant i sobretot lúcid, molt lúcid.
Això m’ha portat a fer unes reflexions que ja fa temps que rumio.

Hem santificat el capitalisme, de bracet amb els governs democràtics occidentals, i hem engegat a passeig l’esperit crític. Ens ho empassem tot, i amb la crisi encara més. Amb la caiguda del bloc de l’est, ja no hi ha un altre model, per bé i per mal, s’han acabat les fronteres (les de debò) a Europa. Amb l’aigua del bany comunista s’ha llençat la criatura de la crítica contra el capitalisme. Quan es va commemorar la caiguda del mur de Berlín, tothom va mirar el present capitalista d’Alemanya i el que s’havia aconseguit, més que no pas el que representava la RDA amb les llums i ombres d’un sistema corrupte, però on es generava també, a la contra, un moviment de llibertat i d’idees socials que es va veure trepitjat pel capitalisme invasiu posterior. D’això ningú no en va voler parlar. Un amic meu alemany, promotor de les Bürgerbewegungen, em deia “nosaltres no estem en contra del socialisme, estem en contra de la corrupció del socialisme”. El capitalisme s’ha quedat sense qüestionants, no perquè els països del bloc comunista fossin models d’estat democràtic, que no ho eren, sinó perquè la seva existència obligava a plantejar-se moltes coses d’ordre social que ara simplement s’ignoren.

I l’altre gran focus d’esperit crític que ha estat el cristianisme, amb tota la seva col·laboració amb el poder, però també amb la capacitat de generar un discurs social i marginal interessant, sembla que ara està massa interessat a defensar i conservar prebendes que a plantejar preguntes crítiques. L’església mai no ha fet gaire cas de la democràcia, internament no la practica i ara es veu que també li fa força nosa la dels governs, sobretot quan no són de la seva corda, però almenys tenia –o tenien alguns grups força rellevants, i fins i tot una part de la jerarquia-- un discurs social important i fins i tot intel·lectualment crític, sobretot mentre hi havia països comunistes. Ara el discurs social s’ha esmorteït, l’intel·lectual està mig desaparegut i tot ha quedat substituït per un discurs sexual, clerical i tradicionalista que cada vegada allunya més els qui hi trobaven arguments a favor del desenvolupament de la persona. I encara que hom pugui dir que la societat occidental és cada cop més laïcitzada, i probablement més plural, això no vol dir que sigui més democràtica ni més igualitàriament plural. Els vells principis de la revolució francesa sembla que també s’han escolat pel forat de l’aigüera, amb l’excusa de la crisi. Als Estats Units ja no hi van arribar gaire.

No anem bé. Quin valor donem a la democràcia? a la igualtat d’oportunitats, al benestar social? quin concepte d’ésser humà hi ha darrera l’individualisme galopant?
Avui tinc molta, molta perplexitat.