Reflexions després del 10 de juliol

La sentència del TC contra l'Estatut de Catalunya i la manifestació del dissabte 10 de juliol no evidencien només una realitat recurrent, el fet que a Espanya no ens poden veure. El contenciós entre una Catalunya més o menys lliure i una Espanya conquistadora ve dels Reis Catòlics, si no abans. No ens poden veure i és visceral. I això, mal que ens pesi, ha estat també el revulsiu que ens ha fet recordar la nostra identitat cada cop que érem a punt d'oblidar-la.
El preocupant de la situació que ha portat a la manifestació del 10 de juliol no és només la visceral incomprensió que Espanya té per Catalunya. El preocupant és el desconcert en què es troba la democràcia parlamentària arran d'aquesta situació.
En dret, gairebé tot és interpretació, i en política tot és pacte. Hi ha jerarquies de lleis i jerarquies de pactes. I el conjunt forma un equilibri relativament pacífic que conjuga el bé comú i el descontentament d'alguns que sempre voldrien una altra cosa, de vegades en benefici propi, de vegades només per enveja d'altri.
On són els pactes que aquest país va fer fa trenta anys? On és l'equilibri? Tenim una monarquia instaurada per un dictador que va arribar al poder per la guerra. L'hem acceptada. Primer pacte. Hem acceptat la monarquia, perquè val més acceptar una transició dubtosa que porti a la pau i al diàleg parlamentari que no ps el purisme legalista que porti al trencament civil. L'equilibri en aquell moment ens va fer acceptar una Constitució que vam votar tots, a favor, en contra, en blanc, però que vam votar perquè volíem anar endavant i no enrere. No era la millor del món, però la vam votar. I alguns que no hi estaven d'acord, van assaltar les Corts de Madrid a punta de pistola. Descontents.
Durant trenta anys, els parlaments han legislat, aprovat, parlat, que això és el que vol dir Parlament. A través d'uns polítics elegits (i blasmats) per la ciutadania, amb pactes, retrocessos, discrepàncies, s'ha construït un país basat en la difícil democràcia parlamentària, que no satisfà a tothom. Ens hem empassat moltes coses per respecte, o acceptació, envers els partits de dretes que també representen una part del poble.
I fa quatre anys, en virtut d'aquests pactes, Catalunya decideix un nou Estatut, que es debat, consensua, retalla, torna a retallar i aprova al Parlament. Després, i contra les promeses d'un cap de govern espanyol que prometia "aprovar-ho tal com diguessin els catalans", va a parar al Parlament d'Espanya i torna a ser debatut i retallat. No tan consensuat. Retallat. Després, les desferres d'aquell nou Estatut retornen al poble que l'ha d'aplicar perquè digui si el vol o no el vol. I el poble, en exercici de la mateixa potestat que va aprovar la Constitució i que ha elegit els polítics, decideix que sí que el vol.
Llavors, els descontents reclamen que uns vigilants d'aquella Constitució que va ser fruit d'un pacte fa trenta anys revisin l'Estatut. Per damunt de parlaments, congressos i referèndums. I aquests vigilants, que no obeeixen ni el seu propi reglament, decideixen que el que ha decidit el poble no és vàlid.
El preocupant no és la situació de Catalunya. El preocupant és la situació parlamentària. Hom té la sensació, com molts cops durant aquests trenta anys, que a Espanya sempre manen i manaran els mateixos. Que ens han deixat jugar a ser demòcrates, a tenir parlaments i partits com qui juga a cuinetes. Que ens han tingut entretinguts perquè no féssim nosa, perquè no ens ocupéssim de les coses importants de debò, com on van a parar els diners, per exemple. Hi hagi qui hi hagi al govern, sempre manen els mateixos.
Una manifestació convocada pel President de la Generalitat no és cap ximpleria. Si aquest President, a més, va néixer fora de Catalunya i va arribar aquí d'adolescent, encara ho és menys. Les seves paraules, en castellà davant dels espanyols, són profètiques. Al tiempo. Sí. Temps al temps, perquè el que s'ha foradat no és la sensibilitat catalana, que fa segles que pateix ensulsiades. És una altra cosa més greu. Són els pactes i l'equilibri de fa trenta anys. Alguns catalans estan massa preocupats per ridiculitzar els qui tenen una mica més de perspectiva que ells com per adonar-se'n. Però el que es defensa no és només el dret de Catalunya. Es defensa, ara, la democràcia parlamentària. Allò mateix que va crear la Constitució i que fa possible que el país funcioni en pau.
Quin paper ha de fer el Parlament a partir d'ara, si el desautoritzen? Com pot ser legítima la veu del poble que l'elegeix? Com es pot convèncer del valor de l'estat de dret aquells que no volen saber res de la política, si ens acaben de dir que tenim uns polítics de fireta? Els d'aquí i els de Madrid, no ho oblidem, perquè, mal que ens pesi, l'Estatut fou aprovat a Madrid.
Els qui han decidit que l'Estatut no és vàlid en la seva totalitat són uns irresponsables. Han trencat l'equilibri fràgil dels pactes de fa trenta anys. O una cosa pitjor: han vingut a dir que parlaments, congressos, partits, eleccions i referèndums no van de debò. Que només són una diversió, una manera de passar el temps. Jugueu, nens, a cuinetes, però amb les coses de menjar de debò, no s'hi juga.
No defensem només el dret a decidir de Catalunya. Defensem el valor intrínsec de la democràcia parlamentària, perquè les alternatives segur que són pitjors.

Excuses de mal pagador

Al final, la culpa de tota la crisi la tindrà el català. De tot. Perquè els problemes econòmics del cinema, de la manca de públic, de l’evolució de la tecnologia digital, de tot el sector, resulta que els causa el fet que les pel·lícules estiguin doblades a la llengua pròpia del país, un país que mai no s’ha queixat que el prenguin per tan inculte que li han de doblar les pel·lícules.

I si les Universitats a Catalunya no tenen prou demanda, és per culpa del català, perquè ves qui vindrà a estudiar aquí llicenciatures que es donen parcialment (molt parcialment) en català, podent-ho fer en països on s’estudia en alemany o italià. I si no estan prou amunt en els rànquings internacionals, és per culpa del català, perquè a Catalunya volen demanar que el professorat entengui el català, cosa que només deuen saber fer els mediocres. Perquè el professorat mediocre que hi ha ho és en castellà o anglès, i així la mediocritat no es nota tant, deu ser perquè n’hi ha més.

Estic esperant que la crisi de llocs de treball també sigui culpa del català. O la pluja. O la nevada. Perquè ja començo a ensumar-me que els incendis també són culpa del català i els residus nuclears, també.

A algú se li acudirà que un país té dret a la seva llengua pròpia i que la cultura, l’administració i la justícia facin servir normalment aquesta llengua? I que això no és excusa per als problemes i defectes de tots els sistemes?

Llei de Cinema

Ara les distribuïdores s'esquincen les vestidures perquè hi ha un projecte de llei que pretén que la meitat de les pel·lícules s'exhibeixin a Catalunya en català. La meitat, no totes. I a Catalunya, no a Alaska (ni a Madrid). I es vaticina la pèrdua de llocs de treball, i dos partits polítics (els de sempre) ja han preparat un munt de recursos.
Que potser això impedirà que qui ho vulgui veure en castellà ho vegi?
Que potser obligarà els qui volen veure cinema en castellà que vagin a l'altra punta de Barcelona, en un o dos (només) cinemes introbables i mal comunicats, com passa ara amb les pel·lícules en català?
Més cinema en català i més hi aniré jo i hi portaré la meva filla. I més cinema sense doblar a cap llengua, i més cultes que serem tots, com en països europeus que per manca de pressupost o per política no han doblat res gairebé mai (Grècia, per exemple).
Perquè tothom està d'acord que s'ha de millorar el coneixement de llengües estrangeres. Anglès a l'escola, assignatures en anglès, màsters en anglès...anglès a la sopa. Molt bé.
Què passaria si es fes una llei que obligués a exhibir la meitat de les pel·lícules en versió original? No hi hauria esgarips? els cinemes no tindrien por de perdre públic i en conseqüència llocs de treball? O, en nom de l'omnipotent anglès, tothom hi faria reverència?
Una mesura d'impuls al cinema en versió original seria molt beneficiosa per a la cultura de la societat. Però aquí ja no s'hi fica ningú.
En canvi, contra la normalitat d'una llengua a la seva terra, s'hi fica tothom.
Voleu conservar (i augmentar) llocs de treball? molt senzill. Proposo una acció pacífica: no aneu a veure pel·lícules doblades al castellà.
Aneu a veure totes les pel·lícules doblades al català, porteu-hi amics, familiars i veïns i si cal veieu dues vegades la pel·lícula.
Si el mercat mana, el mercat som nosaltres, pensem-ho.

Català i ciència

Avui al diari Expansión hi ha un article sobre "La ciencia no entiende el español". Altres diaris es fan ressò del mateix. Es queixen que el castellà serveix molt per a la cultura i poc per a la ciència, que tot es publica en anglès. I l'article acaba parlant del perill que el castellà és converteixi en una "lengua de andar por casa".

O sigui que s'esquincen les vestidures perquè no hi ha prou ciència i recerca escrites en castellà? Per què s'estranyen, doncs, que els catalans reclamem més ciència, recerca i producció universitària escrita en català? És evident que la comunicació mundial desafia la qüestió de les llengües i que no és fàcil la comunicació ràpida en l'àmbit científic internacional, però si parlem --com parlen ells-- de l'explicació científica en l'àmbit més proper, per què no podem fer servir la nostra llengua (la nostra!) i en canvi sí que hem de donar per sobreentès que el castellà serveix per a comunicar la ciència? el català sí que ha de ser una llengua d'anar per casa?

Volem ciència i recerca en català! a més d'anglès, alemany, francès, italià i totes les llengües que calgui segons cada àmbit científic. No és excloent comunicar en llengües comprensibles en altres àmbits i ser fidels a la societat que tenim més a prop. Però les mesures han de ser les mateixes per a tots.

O sigui que ciència en català, també a totes les agències avaluadores de la qualitat universitària del país (començant per la catalana, és clar).

Consultes i enquestes

Em truquen a qualsevol hora del migdia, al vespre, al matí. A casa, en la meva intimitat privada. Em destorben, em fan aixecar, em fan contestar, són números que no puc saber, encara que pagui el que la Telefònica em diu que haig de pagar per saber qui em truca. Em pregunten coses que no m'interessen, són companyies i empreses que no conec o que si conec no vull conèixer. Telèfons, internet, consum, enquestes de costums, propaganda vària, calefaccions, gas, electricitat. Em pregunten dades, referències, opinions. I no em puc queixar. Em puc negar a contestar, però m'han obligat a agafar el telèfon, sóc a casa meva i no sé qui truca. Encara que pengi, ja m'han destorbat, he deixat el que feia, el sopar, la nena, la migdiada, la feina que m'he emportat a casa, la meva sèrie televisiva preferida... Sóc a casa meva i me l'han envaïda, sense preguntar-me si ho permetia o no.

En canvi, no puc, no em deixen, decidir si vaig lliurement, sense que ningú m'atabali, a contestar una pregunta que també em fan lliurement, en un altre espai que no és casa meva, sobre la independència del meu país, pregunta que no tinc cap obligació de contestar ni de saber tan sols que existeix. La contesto si vull i no em destorba gens que ho preguntin.

No ho acabo d'entendre.

Comentaris a una candidatura olímpica

Avui es decideix la candidatura dels Jocs Olímpics del 2016. Aquest matí, per la televisió, es preguntava als catalans si creien que guanyarà Madrid o no. El que hom cregui o deixi de creure poc pot influir en les votacions. Però –en aquella confusió de llenguatge tan usual avui dia—creure (suposar) que passarà una cosa es confon amb desitjar que passi. Algú deia que no volia que passés, perquè ho pagarem els catalans, també. És veritat. Tal com està la distribució de pressupostos, tot ho paguem els catalans, més del que rebem.

Però em sap greu no viure en un país prou normal com perquè ens poguem alegrar del triomf o de les expectatives d’una ciutat veïna. Madrid, com totes les ciutats del món, té coses bones i dolentes, barris antics, barris depauperats i, com a capital, grans inversions que li han rentat la cara. Té persones i ciutadans que s’il·lusionen legítimament amb un projecte col·lectiu, com ho van fer els ciutadans de Barcelona fa vint anys.

No sé si els Jocs Olímpics són un projecte col·lectiu per al qual valgui la pena il·lusionar-se. No sé si és bo desitjar tenir-los en aquests moments de crisi. El pressupost és fabulós i la situació econòmica de l’estat espanyol, penosa. No sé si generaran més llocs de treball, més ocupació i més ingressos pel consum del que es generarien invertint aquest pressupost en altres coses. No sé si seria bo invertir els diners a combatre la pobresa de la ciutat (de totes les ciutats), les mancances educatives, la sanitat. Els economistes segur que han fet comptes sobre això. No sé si els Jocs Olímpics de Barcelona van ser bons o no. Per a la façana de la ciutat, per a la publicitat i per al renom, potser sí. Per a les persones, totes les persones, m’ensumo que potser no, però no ho sé. Els economistes hi deuen poder dir més coses.

Els qui desitgen que guanyi aquests Jocs una ciutat o una altra no ho desitgen per raons econòmiques o per crítica al sistema. Si el nom de Madrid no estigués en joc, poc se’n parlaria, aquí. I això no m’agrada.

M’agradaria una Catalunya independent, que pogués recaptar els seus impostos i decidir lliurement els seus diners on van. Que pogués decidir la seva política d’ocupació, d’immigració, d’educació, d’universitat, de turisme, de projecció exterior, sense haver d’estar en un continu estira i arronsa amb els polítics espanyols. Però no m’agrada que la rebequeria per no tenir això passi per desitjar a uns altres ciutadans la pèrdua de les seves il·lusions. Hi veig mesquinesa de societat malalta.

No ens enganyem, però: un cert discurs de la candidatura de Madrid és el de l’espanyolisme i el centralisme patri. La capitalitat per damunt de tot. El sentiment d’identitat que comporta aquesta candidatura per a la resta d’Espanya segur que no es va viure amb la candidatura de Barcelona 92.

M’agradaria una Catalunya que pogués decidir, lliurement, si els seus diners van a parar a Madrid o no. I aleshores, tenir l’ocasió d’alegrar-nos –aquells que considerin que organitzar uns Jocs Olímpics és motiu d’alegria—si guanyen els veïns.