divendres, 2 d’octubre del 2009

Comentaris a una candidatura olímpica

Avui es decideix la candidatura dels Jocs Olímpics del 2016. Aquest matí, per la televisió, es preguntava als catalans si creien que guanyarà Madrid o no. El que hom cregui o deixi de creure poc pot influir en les votacions. Però –en aquella confusió de llenguatge tan usual avui dia—creure (suposar) que passarà una cosa es confon amb desitjar que passi. Algú deia que no volia que passés, perquè ho pagarem els catalans, també. És veritat. Tal com està la distribució de pressupostos, tot ho paguem els catalans, més del que rebem.

Però em sap greu no viure en un país prou normal com perquè ens poguem alegrar del triomf o de les expectatives d’una ciutat veïna. Madrid, com totes les ciutats del món, té coses bones i dolentes, barris antics, barris depauperats i, com a capital, grans inversions que li han rentat la cara. Té persones i ciutadans que s’il·lusionen legítimament amb un projecte col·lectiu, com ho van fer els ciutadans de Barcelona fa vint anys.

No sé si els Jocs Olímpics són un projecte col·lectiu per al qual valgui la pena il·lusionar-se. No sé si és bo desitjar tenir-los en aquests moments de crisi. El pressupost és fabulós i la situació econòmica de l’estat espanyol, penosa. No sé si generaran més llocs de treball, més ocupació i més ingressos pel consum del que es generarien invertint aquest pressupost en altres coses. No sé si seria bo invertir els diners a combatre la pobresa de la ciutat (de totes les ciutats), les mancances educatives, la sanitat. Els economistes segur que han fet comptes sobre això. No sé si els Jocs Olímpics de Barcelona van ser bons o no. Per a la façana de la ciutat, per a la publicitat i per al renom, potser sí. Per a les persones, totes les persones, m’ensumo que potser no, però no ho sé. Els economistes hi deuen poder dir més coses.

Els qui desitgen que guanyi aquests Jocs una ciutat o una altra no ho desitgen per raons econòmiques o per crítica al sistema. Si el nom de Madrid no estigués en joc, poc se’n parlaria, aquí. I això no m’agrada.

M’agradaria una Catalunya independent, que pogués recaptar els seus impostos i decidir lliurement els seus diners on van. Que pogués decidir la seva política d’ocupació, d’immigració, d’educació, d’universitat, de turisme, de projecció exterior, sense haver d’estar en un continu estira i arronsa amb els polítics espanyols. Però no m’agrada que la rebequeria per no tenir això passi per desitjar a uns altres ciutadans la pèrdua de les seves il·lusions. Hi veig mesquinesa de societat malalta.

No ens enganyem, però: un cert discurs de la candidatura de Madrid és el de l’espanyolisme i el centralisme patri. La capitalitat per damunt de tot. El sentiment d’identitat que comporta aquesta candidatura per a la resta d’Espanya segur que no es va viure amb la candidatura de Barcelona 92.

M’agradaria una Catalunya que pogués decidir, lliurement, si els seus diners van a parar a Madrid o no. I aleshores, tenir l’ocasió d’alegrar-nos –aquells que considerin que organitzar uns Jocs Olímpics és motiu d’alegria—si guanyen els veïns.