Català i ciència

Avui al diari Expansión hi ha un article sobre "La ciencia no entiende el español". Altres diaris es fan ressò del mateix. Es queixen que el castellà serveix molt per a la cultura i poc per a la ciència, que tot es publica en anglès. I l'article acaba parlant del perill que el castellà és converteixi en una "lengua de andar por casa".

O sigui que s'esquincen les vestidures perquè no hi ha prou ciència i recerca escrites en castellà? Per què s'estranyen, doncs, que els catalans reclamem més ciència, recerca i producció universitària escrita en català? És evident que la comunicació mundial desafia la qüestió de les llengües i que no és fàcil la comunicació ràpida en l'àmbit científic internacional, però si parlem --com parlen ells-- de l'explicació científica en l'àmbit més proper, per què no podem fer servir la nostra llengua (la nostra!) i en canvi sí que hem de donar per sobreentès que el castellà serveix per a comunicar la ciència? el català sí que ha de ser una llengua d'anar per casa?

Volem ciència i recerca en català! a més d'anglès, alemany, francès, italià i totes les llengües que calgui segons cada àmbit científic. No és excloent comunicar en llengües comprensibles en altres àmbits i ser fidels a la societat que tenim més a prop. Però les mesures han de ser les mateixes per a tots.

O sigui que ciència en català, també a totes les agències avaluadores de la qualitat universitària del país (començant per la catalana, és clar).

Amb iva o sense?

Començo a estar tipa d’aquesta pregunta com a exemple de corrupció personal. Surt sempre que es parla dels polítics corruptes o dels grans fraus. Resulta que tots som igual de corruptes, si no paguem l'iva al llauner.

Com ho farem? aquesta és la pregunta que fan ara els operaris després de la feina de desembussar una canonada. Molt bé. És un frau, d’acord. Els impostos serveixen per pagar els serveis públics de què gaudim tots, tots en som igualment receptors i hem de ser corresponsables, però...

Però se m’ha acudit que en un món de desconfiança, de burocràcia, d’administració i d’ordinadors, aquesta pràctica fraudulenta ha recuperat, espontàniament, el valor de la paraula i la confiança entre parts. Sense iva, si la reparació està mal feta, no pots reclamar res, no pots denunciar res. Per tant, no fer factura implica una confiança cega en el valor professional de l’altre i sobretot en la seva capacitat de resoldre un problema si se’n produeix cap després. La factura se substitueix per una encaixada de mans. Val la paraula i cap paper. Igual com fa més de cent anys. Es genera una complicitat confiada entre dues persones normals, que es coneixen prou per fer-ho, no prou per ser íntims. Quantes agències de recursos humans no munten (cobrant) estranys jocs de rol per aconseguir això mateix?

No defenso el pagament sense factura. Però em pregunto: les companyies telefòniques, d’internet, d’electricitat, d’energies variades, de mòbils, que fan factures (amb iva) per lectures no comprovades i sovint equivocades, que facturen (amb iva) un servei d’internet contractat que no donen de debò, que continuen cobrant després de donar-se de baixa l’usuari, que amaguen els canals de reclamació o no els atenen i que es constitueixen en gegants impunes davant múltiples denúncies, generen aquesta confiança en les persones normals?

Més que perplexitat, és una paradoxa.

Consultes i enquestes

Em truquen a qualsevol hora del migdia, al vespre, al matí. A casa, en la meva intimitat privada. Em destorben, em fan aixecar, em fan contestar, són números que no puc saber, encara que pagui el que la Telefònica em diu que haig de pagar per saber qui em truca. Em pregunten coses que no m'interessen, són companyies i empreses que no conec o que si conec no vull conèixer. Telèfons, internet, consum, enquestes de costums, propaganda vària, calefaccions, gas, electricitat. Em pregunten dades, referències, opinions. I no em puc queixar. Em puc negar a contestar, però m'han obligat a agafar el telèfon, sóc a casa meva i no sé qui truca. Encara que pengi, ja m'han destorbat, he deixat el que feia, el sopar, la nena, la migdiada, la feina que m'he emportat a casa, la meva sèrie televisiva preferida... Sóc a casa meva i me l'han envaïda, sense preguntar-me si ho permetia o no.

En canvi, no puc, no em deixen, decidir si vaig lliurement, sense que ningú m'atabali, a contestar una pregunta que també em fan lliurement, en un altre espai que no és casa meva, sobre la independència del meu país, pregunta que no tinc cap obligació de contestar ni de saber tan sols que existeix. La contesto si vull i no em destorba gens que ho preguntin.

No ho acabo d'entendre.

L'impost de successions i la gent normal

Paguem impostos dels diners que cobrem cada mes pel nostre treball. Amb aquests diners, comprem un pis (modest, normalet, de vegades, una residència secundària, diuen) que ens han venut amb un crèdit de trenta anys. Dues terceres parts de la quota mensual d’aquest crèdit són interessos que cobra el banc. Per obrir el crèdit, per registrar el pis, s’han hagut de pagar comissions i impostos. Cada any es paga un impost municipal sobre aquell pis. I quan ens morim, els fills paguen un altre impost sobre el pis comprat amb diners rendiment del nostre treball que ja han pagat impostos..., per a pagar el qual necessiten gastar els diners del seu rendiment de treball que ja ha pagat impostos o bé vendre’s el pis per pagar l’impost del pis pagat amb diners que han pagat impostos....

I els interessos que hem pagat al banc (amb dues terceres parts dels diners del nostre rendiment de treball que ja han pagat impostos...)?
Em faig un cert embolic.

La nostra ètica depèn del públic?

Vostè robaria si tingués l’absoluta seguretat que ningú no ho sabria?
Van fer aquesta pregunta en un programa de televisió a què em van convidar. L’enquesta va donar un 87% de respostes negatives. El mal d’aquestes preguntes és que ja se sap quina és la resposta bona, i la resposta autèntica, la de la realitat si es donés la condició, no la pot saber ningú, en primer lloc, perquè una cosa és la teoria de la pregunta i l’altra la realitat i els seus condicionants i, en segon lloc, perquè, pel mateix fet de fer la pregunta, ja hi ha dues persones que ho saben, el que ho pregunta i el que respon.

L’ètica de les nostres actuacions depèn del públic?

A mi se m’acut una altra pregunta.

Vostè faria un favor a algú, encara que li costés un esforç, si tingués l’absoluta seguretat que mai ningú no ho sabria, tampoc l’interessat?
segurament la resposta també seria afirmativa, amb els mateixos condicionants que en el cas anterior. I segurament seria igualment discutible.

SMS i pèrdua de temps

La política general del país deu ser molt complicada si convé distreure l’atenció de la ciutadania amb els sms de dos diputats al Parlament. Els periodistes saben jugar bé amb la frivolitat del públic. Si es parla de política de debò, de crisi, d’impostos, d’educació, de feina a fer d’aquella que no agrada a ningú, no se’n farà cas. Si s’excita la morbositat i la frivolitat amb una anècdota sense importància, se’n fa un escàndol nacional. Jutjaran el conseller per aquest sms i no per les decisions valentes, per bé que discutides algunes, que ha pres durant el seu mandat. Ni tan sols se’l jutjarà pels seus errors polítics, que també en fa, com tots els polítics. El que compta és un moment d’avorriment en una sessió de la qual devia conèixer tots els detalls per endavant (i si no els coneixia, malament, perquè és membre del govern!). No compten les hores de feina prèvies, les discussions, el consens, les propostes, (per cert, hi ha cap discurs, de cap president, conseller, diputat o secretari de partit, que no sigui avorrit, per molt contingut que tingui?, i no és pas una falta de respecte dir-ho).
I el mateix va per l’altre diputat, que no compta amb les meves simpaties. Si està o no ressentit amb el seu partit, no importa a ningú. El que importa és el que fa el seu partit i ell mateix per al bé públic.

Si aquests sms haguessin estat proves d’una incitació al delicte, a un assassinat, per exemple, seria comprensible, fins i tot exigible, que es fessin públics i que aixequessin un escàndol. Però comentaris subjectius? De persones que dediquen tot el seu temps (de manera diferent i amb resultats diferents, que no em mereixen els dos la mateixa simpatia!) a la res publica? Que enviïn els sms que vulguin, a mi m’importa el contigut del debat de política general.

Del qual, gràcies a aquests missatges, al carrer se n’ha parlat ben poc.

Google i Educació Primària

La meva filla de deu anys ha vingut a casa més d’un cop dient-me que ha de buscar informació sobre això o allò a google. Sense més ni més. Mai no li han dit de fullejar una enciclopèdia, ni de buscar en una biblioteca. Li han dit que ho busqui a google.

Diuen que cal introduir-se en les noves tecnologies (que ja no són tan noves, vist el temps que fa que van pel món) des de molt aviat i prometen ordinadors a les escoles i als nens de primària. No està malament. Però amb els ordinadors ja n’hi ha prou? O també cal ensenyar de quina informació ens podem fiar i de quina no?

No em refereixo als problemes de pederàstia de la xarxa o als continguts eufemísticament designats com d’adults. Això es pot filtrar amb un bon antivirus amb control patern, a més d'educar els fills. Em refereixo a la falta de rigor científic. A google hi és tot, la veritat i la mentida, el comprovat científicament i l’invent de la xarlataneria més recargolada. Quina capacitat té un nen o una nena de deu anys de discernir entre una cosa i l’altra quan busca dades sobre un riu, un ocell o la reproducció de les balenes? O sobre la població de Lituània, per exemple? O sobre la llengua dels valencians?

Allò que s’ensenya a l’escola té pretensió de veritat, d’autoritat. Si es fa bé, l’escola ha d’inspirar confiança i demanem als nens que hi confiïn. Per tant, si la mestra diu a nens de nou i deu anys que ho busquin a google, sense més ni més, vol dir que google és bo. Que el que s’hi trobarà (la primera entrada, sense anar més lluny), és la veritat.

Hi ha un acudit d’un pagès que es mirava passar embadalit els avions i, brandant el cap amb escepticisme, deia: “és impossible que això ho hagin inventat els homes; segur que ho han trobat als llibres”. Això és el que passa amb google: té un estatut sobrehumà. Però és un text. Tan hipertext com es vulgui, però un text fabricat per persones, que s’ha de saber llegir.

Potser abans d’enviar els nens a google convindria fer-los passar per una bona enciclopèdia, ensenyar-los a manejar àgilment l’ordenació alfabètica i a resumir el que una colla d’especialistes han redactat abans. Això, per internet o en paper, que no passa res si es té una enciclopèdia a casa, no mossega.
O bé ensenyar a retriar google, quines webs són fiables i quines no tant, donar-los recursos. En definitiva, fomentar l’esperit científic. No tot és vàlid. Els llibres de text estan adaptats, en la seva redacció, les lectures són aptes per a la seva edat, per discutible que sigui aquesta frase, i se’ls envia a google indiscriminadament a buscar el que sigui? Per molt que els pares hagin de ser al seu costat (i penso que cal ser-hi, quan fan els deures), els pares no poden, no han d’assumir, la responsabilitat del criteri científic, acadèmic, rigorós. Google és útil, però primer s’ha d’haver configurat –educat-- l’esperit que analitza i destria el gra de la palla.

No vaig gaire al metge, però si hi vaig, espero que hagi estudiat amb professors, llibres, experiments i documents científics, digitals o no, i que no vagi directament a buscar els meus símptomes a google...