dilluns, 30 de maig de 2011

Càmeres i mossos d'esquadra?

Es veu que avui el Conseller d'Interior ha dit que convindrà enregistrar les accions dels Mossos d'Esquadra en circumstàncies com les del passat divendres a la Plaça de Catalunya, contra l'acampada dels indignats. La raó: poder testimoniar els fets i defensar els Mossos de les acusacions injustes que se'ls pugui fer.
Em sembla molt bé. És una bona idea. Les càmeres poden demostrar, en bona part (no sempre del tot, però en bona part) el que realment passa. Aquesta és la gran revolució, la dels mitjans de comunicació i la tecnologia. Per tant, sabrem si les càrregues dels Mossos van ser desproporcionades o no, si els qui es queixen són els de sempre, si hi ha acusacions sense fonament o excés de violència o les dues coses.
El problema és que això és exactament el que va fer el Conseller d'Interior del govern anterior, que pertanyia a un partit diametralment oposat al que mana actualment. Ho va fer no a les places públiques, on molta gent veu el que passa i hi ha televisions i fotògrafs, sinó que ho va fer a l'interior de les comissaries, en les sales d'interrogatori, on és molt més fàcil que un detingut acusi falsament un policia d'haver-lo maltractat.
En canvi, les càmares de vídeo a les comissaries van semblar obra del dimoni, en temps de campanya electoral. El primer que es va dir que es faria és treure-les. Ara resulta que sí que són útils, a les places públiques? En què quedem? Una altra marxa enrere d'aquest Govern que ha de reconèixer, implícitament i amb fets, que no queda més remei que fer el que havien fet els d'abans?
Les càmeres de vídeo a les comissaries protegeixen els detinguts dels possibles abusos policials, que no s'ha de dir que existeixin, però que podrien existir. Tothom té els mateixos drets. Però també protegeixen els policies de les calúmnies, les difamacions i les acusacions en fals, que fan molt de mal, perquè generalitzen la desconfiança i el recel i per tant abonen la impunitat dels que volen i poden fer qualsevol cosa. Les càmeres de vídeo són transparència i garantia, per a tothom. No era cap error.
Com no ho eren moltes altres coses que s'han llançat a la brossa. Però potser el que volia el govern actual no era canviar les coses, era només manar.

dilluns, 23 de maig de 2011

No tan indignats

L'endemà de les eleccions municipals, la meva perplexitat augmenta. La gran acampada a la plaça de Catalunya, a la plaça del Sol de Madrid i a d'altres localitats catalanes i espanyoles feien pensar que potser sí que es movia alguna cosa. Em sento plenament identificada amb els acampats, entre els quals he vist molts coneguts i amics meus. Si les meves circumstàncies privades fossin una mica diferents, jo també hi seria. Hi he anat a estones. Gent gran, gent jove, que diuen --que diem--prou al sistema que ens ha dut fins a una situació en què els rics poden ser-ho cada vegada amb més impunitat i la gran majoria de la gent cada cop és més pobra. Prou a rescatar els bancs perquè continuïn tenint beneficis privats a còpia de diners públics. Prou a l'atur, a les condicions laborals a qualsevol preu, a les retallades socials. Prou al desprestigi de la sanitat i de l'educació en benefici d'interessos privats. Prou a un sistema que a còpia de dir-se democràtic i de dir que la democràcia és el menys dolent dels sistemes, acaba girant l'esquena a la veu majoritària del poble, que és la millor democràcia de totes.
`
I vet aquí que les eleccions donen una victòria contundent a partits de dretes, alguns dels quals no han tingut vergonya a proclamar la seva reticència davant els nouvinguts, i la diferència de classes i grups socials. Partits que tradicionalment han donat més suport a la iniciativa privada i el benefici que se'n deriva que no pas al repartiment de la riquesa i dels drets entre tota la població. Partits plens de persones que fan costat als bancs privats o que hi pertanyen, plens d'empresaris que rendibilitzen l'empresa per damunt dels drets dels treballadors.

No ho acabo d'entendre. És veritat que l'esquerra ha fallat estrepitosament aquests darrers anys. És veritat que hi ha hagut corrupció i sobretot ruqueria, molta ruqueria. És veritat que també hi ha hagut inexperiència, tant en la política com en la corrupció. És veritat que els partits d'esquerres ens han decebut profundament, a Espanya i a Catalunya. Per això mateix podem estar indignats, perquè quan ens pensàvem que hi eren "els nostres" resulta que en comptes de "nostres" eren sobretot "seus", és a dir, dels qui manaven.

Però estic perplexa perquè tan indignats no ho devem estar, si tornem a posar els qui tenen més experiència de corrupció i més idees manifestes en contra del benestar col·lectiu. Llevat que practiquem aquell principi de la medicina homeopàtica, similia similibus curantur, guarir amb un remei semblant als mals. Perquè llavors sí, llavors els qui ens poden treure de la crisi són els qui l'han creada primer de tot. Guarir el virus amb un altre virus semblant.

De totes maneres, tampoc no m'ho crec gaire. Continuo tan perplexa com indignada.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Retallades, programes televisius i apatia col·lectiva

L’exdona d’un torero, que acostuma a sortir a Tele5, cobrarà uns presumptes 100.000 euros al mes per continuar sortint en aquests programes durant els propers anys, tal com he llegit avui al diari. Es veu que abans havia anunciat que potser ho deixava, cosa que va provocar una caiguda a Borsa de l’esmentada cadena televisiva.

Aquesta senyora és tan respectable com qualsevol altra. Ha trobat una manera de viure i de treure partit de les seves capacitats, siguin les que siguin. No hi ha res de reprovable, es guanya la vida i si pot fer que li paguin més, no té perquè conformar-se amb menys.

Ara bé, si se li paga aquest sou per xerrar per la televisió, deu ser perquè la cadena hi guanya molt més. Tenint en compte que no és una cadena pública, deu guanyar pels ingressos de patrocinadors, que es compten en funció del públic que mira el programa. Això vol dir que el mira molta, molta gent.

Sense cap dubte, la mateixa gent (és a dir, tothom) que resulta afectada per les retallades pressupostàries en matèria de sanitat, educació i cultura. Però diners, n’hi ha, perquè si no n’hi hagués, no es podria pagar a aquesta senyora el sou que se li pagarà. D’alguna banda deuen sortir aquests diners i, pel que sembla, encara que no els pagui directament el públic, surten en funció d’aquest públic. Si al públic que mira el programa se li demanés un euro per persona per pagar el sou d’aquesta senyora, probablement tothom s’hi negaria i es muntarien protestes socials, manifestacions i titulars als diaris.

Però pel que sembla ningú no reclama que els diners que mouen aquests programes siguin per a fomentar la cultura o l’educació. Deu ser, doncs, perquè a ningú no li interessa la cultura ni l’educació.

Què passaria si el públic que mira els programes d’aquesta senyora i d’altres de similars deixés de mirar-los i exigís a la cadena i als patrocinadors que els diners que mouen anessin a parar a indústries culturals, escoles públiques, centres socials, llars d’avis i hospitals? Què passaria si hi hagués un dia sol de boicot a les cadenes televisives que presenten aquest tipus de programes? Això seria una autèntica revolució pacífica, però es veu que no deu importar gaire a ningú.

Qui paga mana. Això es pot aplicar als impostos i a la responsabilitat dels polítics de donar comptes a la població, però es pot aplicar sobretot a l’empresa privada i al consum de masses. Si tothom volgués es podrien capgirar, seriosament, les prioritats del país. Ara per ara, sembla que, per moltes queixes que hi hagi sobre les retallades, el que interessa de debò al país són aquests programes, oi? Perquè, si no, no s'entén.





divendres, 21 de gener de 2011

Eines virtuals i aprenentatge

Dos escenaris possibles en una classe universitària:

1) Fer preguntes, qüestionaris, exercicis, proves, en una plataforma virtual del tipus Moodle. Per a cada pregunta, es necessita passar una pantalla, omplir unes caselles, desar, tornar a una pantalla, omplir unes caselles, desar, tornar a una pantalla...Per als exercicis, fer-los en un word, afegir una tasca, pujar-los a la plataforma, canviar de pantalla, desar, tornar a canviar de pantalla, despenjar-ho tot i tornar-ho a fer tot però en pdf si el document té caràcters en alfabet no llatí... L'estudiant ha d'obrir l'ordinador, connectar-se, entrar al campus (més pantalles), obrir la tasca, fer-la en un ordinador que tingui configurats alfabets diferents si és el cas, desar-la i enviar-la, repetir-la si ha fallat, si és un document, assegurar-se de tenir la mateixa versió del programa que s'ha fet servir en crear-lo o una de compatible, convertir-lo, pujar-lo al campus, més pantalles... Un munt d'hores entre el disseny del qüestionari i l'aprenentatge que fa l'estudiant.

Per a tot això es necessita un ordinador amb programes i prestacions suficients, una font d'energia per alimentar l'ordinador, un subministrador d'internet, permisos per accedir a l'entorn virtual, codis...

2) Fer preguntes, qüestionaris, exercicis, proves, en un full de paper. En el millor dels casos, escrit amb ordinador, però pot ser a mà, sobretot si hi ha alfabets no llatins. Només cal el cervell i les mans del professor, un suport senzill i una tècnica sofisticada (l'escriptura) però que fa quatre mil anys que existeix. I l'estudiant necessita el seu cervell, un suport senzill i una font d'energia natural, com és la claror del sol. En qualsevol lloc i en qualsevol circumstància. Sense intermediaris tecnològics entre els seus coneixements i el professor que el guia. Barat, ràpid i eficaç.

Cada vegada m'augmenta més la perplexitat sobre la tecnologia aplicada a l'ensenyament del que sigui...

dimecres, 5 de gener de 2011

Quan els Reis porten cultura

Avui arriben els Reis d’Orient. D’un orient màgic i somniador, no de l’orient real ple de conflictes. Amb el pretext d’una festa per a infants, o d’una festa de consum, tots guardem un instant de màgia somiadora, per una nit. Demà, si hem estat bons, trobarem alguna cosa a la sabata que hem posat al balcó. Potser carbó, també, tot i que les provisions aquest any deuen ser escasses, perquè se n’ha de repartir molt. Fins i tot és possible que hàgim donat una empenteta als Reis per ajudar-los a trobar i repartir regals.

Però a més de regals comprats en botigues i parades, per què no demanem als Reis que portin cultura, i també els donem una empenteta?

Acabem de rebre la notícia d’un nou Conseller de cultura amb experiència i amb criteri, i una sèrie d’entitats culturals i de personatges catalans han fet peticions per a la política cultural catalana. Molt bé. Però si la cultura no interessa o no és una prioritat, no serveix de res un Conseller, per bo que sigui. Això també passa en altres àmbits, ara bé, tots anem al metge per necessitat, no per ganes, tots portem els fills a l’escola perquè ho creiem necessari i obligatori, tots anem a comprar menjar per necessitat, tots demanem protecció civil que esperem no necessitar, tots agafem el cotxe per gust i pocs per necessitat...és difícil prescindir de les altres conselleries. Però de la cultura? No hi ha res de més prescindible.

Proposo ajudar els Reis que portin cultura. Ajudar-los vol dir substituir la cultura de la subvenció per la cultura del consum. Oi que no demanem que ens paguin els viatges turístics ni el sofà ni el bufet del menjador? Per què hem de suposar que el tresor públic ha de subvencionar el teatre o l’art o la dansa o la música? Per què no li donem la importància d’un cotxe, d’un moble, d’un sofà, d’una estada a la platja?

Aquest 2011 ens hauríem de proposar consumir més cultura. Això vol dir:

1) anar al teatre, a obres que ens agraden i a obres que no sabem què són i que podem descobrir, o criticar, si així ens sembla, donar valor a la feina en viu dels actors, respectar (no apreciar o aplaudir per força, respectar) els autors i autores actuals.

2) anar al cinema i buscar els cinemes en català, encara que siguin més lluny o menys avinents, però serà un acte conscient i compromès, més compromès que fer manifestacions.

3) comprar una obra d’art original d’un pintor o pintora que s’hi vulgui guanyar la vida i que podria ser un dels nostres fills. No cal que sigui de galeria de renom ni esperar que sigui un Van Gogh o que es revaloritzi un dia per treure’ns de pobres: la pintura i l’escultura són béns de consum que ens donen plaer, que decoren les nostres sales d’estar i dormitoris igual com aquell gerro horrorós de l’última excursió d’avis. Trobem normal pagar dos mil euros per un sofà i no trobem normal pagar-ne cinquanta, cent o cinc-cents per un dibuix, un gravat o un quadre?

4) anar a concerts, a espectacles musicals, a dansa contemporània, consumir música. Vivim envoltats de soroll i no eduquem el sentit musical, tant és que sigui en un estil com en un altre. Hi ha preus raonables, espectacles assequibles, però no hem de demanar que la feina difícil d’uns professionals valgui menys que una aspiradora o un electrodomèstic qualsevol.
Demano que els Reis portin cultura, però no béns de consum, sinó cultura personal i individual per fer-se responsable de la cultura del país. Un país no és culte per la quantitat de subvencions que dóna als artistes morts de gana, un país és culte per l’educació dels ciutadans, la capacitat d’exigència i la capacitat de consum i de defensa dels béns culturals que aquests tenen.

No demanem polítiques culturals ni subvencions si no som capaços de valorar i defensar la cultura que fabriquen els nostres conciutadans i conciutadanes.

dissabte, 1 de gener de 2011

Últims propòsits de Cap d'Any, ara culturals

Seguint la llista de propòsits realitzables, aquí en van uns quants de culturals. En realitat, un sol propòsit: fer una cosa diferent del que fem sempre.

1) Llegir un llibre, almenys, si no en llegim cap mai. O bé llegir un llibre de poesia, si sempre llegim prosa, o llegir una novel·la si no ho fem gaire sovint, o llegir un assaig, si ens agrada més la ficció.

2) Anar al teatre si ens agrada més el cinema, o anar al cinema si ens agrada més el teatre o a una cosa o altra si no ens agrada res. Anar a veure l'obra o la pel·lícula d'un estil o director diferent dels que ens agraden. Un musical per als amants del teatre clàssic, una pel·lícula de consum per als amants del cinema de culte, una pel·lícula d'autor per als amants de grans produccions de masses, una tragèdia grega per als amants del teatre de varietats.

3) Anar al circ si no hi hem anat mai, als grans circs d'acròbates com el Cirque du Soleil o al circ artesanal i acurat com el Circ Cric o el Circ Raluy.

4) Buscar tres carrers de Barcelona (o de la ciutat de cadascú) per on no hàgim passat mai i obligar-nos a passejar-hi un diumenge d'hivern al matí, quan fa sol.

5) Buscar un indret de Catalunya, mar o muntanya, on no hàgim estat mai i anar-hi ben acompanyats un cap de setmana.

6) Escoltar un estil musical que mai no hàgim escoltat, entrar a l'Auditori o al Palau de la Música si mai no hi hem anat, escoltar música de cambra o lieder, o bé escoltar jazz, blues, rock, si no són el nostre estil.

7) Tastar algun ingredient que mai no hàgim tastat, ja siguin carxofes o sushi.

8) Trucar als cosins, a la tieta o als coneguts que fa deu anys que no veiem i parlar-hi una estona. Almenys a un i almenys una vegada.

9) Comprar en una botiga del barri on no hàgim entrat mai, tafanejar, preguntar preus, parlar amb els venedors.

10) Entrar en un museu, visitar una exposició, conèixer un estil de pintura, d'escultura, de fotografia diferents.

11) Interessar-se per un culte religiós o per una experiència espiritual.
12) Pujar una nit al terrat de casa a mirar la lluna plena.

La majoria d'aquests propòsits no costen diners. Són propòsits de canvi, d'obertura d'horitzons i de noves experiències. El resultat us sorprendrà.

Bon Any! a partir de demà, parlem del que ens portaran els Reis.

Més propòsits (realitzables) per a l'any 2011

1) Invertir una quantitat en microcrèdits. La crisi continua donant beneficis als bancs, però els bancs han trobat l’excusa perfecta per no concedir crèdits a ningú, sobretot als que més necessiten una empenta per tirar endavant. Hi ha organitzacions especialitzades en petits crèdits a persones excloses del sistema bancari, persones que gràcies a dos mil o cinc mil euros tiren endavant un projecte i després retornen fidelment els diners. Aquestes organitzacions (Oikokredit n’és una) donen un màxim d’un dos per cent d’interès i tenen totes les garanties. Els diners que hi invertim són nostres i no els perdem ni regalem, i els podem recuperar igual com en un banc convencional, però serveixen perquè d’altres persones surtin de la pobresa i de l’exclusió social. No cal que hi invertim grans quantitats, poden ser uns estalvis de guardiola domèstica o una part de paga extra.

2) Fer algun donatiu a alguna organització en favor del desenvolupament, de solvència contrastada. Millor si el donatiu és regular i periòdic, però el propòsit ha de ser de fer-ne un com a mínim, ni que sigui una sola vegada. És important assegurar-se de la transparència dels objectius i procediments de l’ONG triada, a casa nostra, Intermon-Oxfam està exclosa de tota sospita, però també n’hi ha d’altres. Són també interessants els projectes que ajuden a la formació universitària de persones de països en vies de desenvolupament, perquè és la manera de donar la canya de pescar en comptes de regalar peixos.

3) Fer algun donatiu a organitzacions que treballen per a les persones en situació de pobresa a la nostra pròpia ciutat, Càritas per exemple. La crisi ha exagerat les necessitats també en el món desenvolupat. Fer algun donatiu al Banc dels Aliments, en diners o en espècie. Això ens porta al propòsit número 4.

4) Recuperar les velles màximes i normes sobre estalvi i malbaratament. Ara que està tan de moda la “cuina de l’àvia” com a sinònim de croquetes ben fetes i estofats amb gust, perquè no es recupera l’”esperit de l’àvia”? No malbaratar aliments, no comprar-ne més del compte i que es facin malbé, reciclar les sobres amb imaginació (la cuina de l’àvia és un munt de receptes de reciclat avant la lettre, des de les sopes i croquetes fins als cèlebres canalons), no deixar res al plat i sobretot no llançar el menjar.

5) D’acord amb aquest mateix esperit del tot s'aprofita, no malbaratar la roba, aprofitar-la i, sobretot, procurar que entri en un circuit d’aprofitament. Les botigues de segona mà són simpàtiques per adquirir-hi algunes peces (si són de segona mà són barates, si són vintage són caríssimes, les antiguitats són el reciclatge dels rics) i al nostre torn podem donar roba no per vendre sinó per aprofitar en parròquies, centres cívics, Càritas, etc. Roba en bon estat i neta, amb respecte. El mateix amb joguines, objectes electrònics, llibres, etc.