Eines virtuals i aprenentatge

Dos escenaris possibles en una classe universitària:

1) Fer preguntes, qüestionaris, exercicis, proves, en una plataforma virtual del tipus Moodle. Per a cada pregunta, es necessita passar una pantalla, omplir unes caselles, desar, tornar a una pantalla, omplir unes caselles, desar, tornar a una pantalla...Per als exercicis, fer-los en un word, afegir una tasca, pujar-los a la plataforma, canviar de pantalla, desar, tornar a canviar de pantalla, despenjar-ho tot i tornar-ho a fer tot però en pdf si el document té caràcters en alfabet no llatí... L'estudiant ha d'obrir l'ordinador, connectar-se, entrar al campus (més pantalles), obrir la tasca, fer-la en un ordinador que tingui configurats alfabets diferents si és el cas, desar-la i enviar-la, repetir-la si ha fallat, si és un document, assegurar-se de tenir la mateixa versió del programa que s'ha fet servir en crear-lo o una de compatible, convertir-lo, pujar-lo al campus, més pantalles... Un munt d'hores entre el disseny del qüestionari i l'aprenentatge que fa l'estudiant.

Per a tot això es necessita un ordinador amb programes i prestacions suficients, una font d'energia per alimentar l'ordinador, un subministrador d'internet, permisos per accedir a l'entorn virtual, codis...

2) Fer preguntes, qüestionaris, exercicis, proves, en un full de paper. En el millor dels casos, escrit amb ordinador, però pot ser a mà, sobretot si hi ha alfabets no llatins. Només cal el cervell i les mans del professor, un suport senzill i una tècnica sofisticada (l'escriptura) però que fa quatre mil anys que existeix. I l'estudiant necessita el seu cervell, un suport senzill i una font d'energia natural, com és la claror del sol. En qualsevol lloc i en qualsevol circumstància. Sense intermediaris tecnològics entre els seus coneixements i el professor que el guia. Barat, ràpid i eficaç.

Cada vegada m'augmenta més la perplexitat sobre la tecnologia aplicada a l'ensenyament del que sigui...