dimecres, 5 de gener del 2011

Quan els Reis porten cultura

Avui arriben els Reis d’Orient. D’un orient màgic i somniador, no de l’orient real ple de conflictes. Amb el pretext d’una festa per a infants, o d’una festa de consum, tots guardem un instant de màgia somiadora, per una nit. Demà, si hem estat bons, trobarem alguna cosa a la sabata que hem posat al balcó. Potser carbó, també, tot i que les provisions aquest any deuen ser escasses, perquè se n’ha de repartir molt. Fins i tot és possible que hàgim donat una empenteta als Reis per ajudar-los a trobar i repartir regals.

Però a més de regals comprats en botigues i parades, per què no demanem als Reis que portin cultura, i també els donem una empenteta?

Acabem de rebre la notícia d’un nou Conseller de cultura amb experiència i amb criteri, i una sèrie d’entitats culturals i de personatges catalans han fet peticions per a la política cultural catalana. Molt bé. Però si la cultura no interessa o no és una prioritat, no serveix de res un Conseller, per bo que sigui. Això també passa en altres àmbits, ara bé, tots anem al metge per necessitat, no per ganes, tots portem els fills a l’escola perquè ho creiem necessari i obligatori, tots anem a comprar menjar per necessitat, tots demanem protecció civil que esperem no necessitar, tots agafem el cotxe per gust i pocs per necessitat...és difícil prescindir de les altres conselleries. Però de la cultura? No hi ha res de més prescindible.

Proposo ajudar els Reis que portin cultura. Ajudar-los vol dir substituir la cultura de la subvenció per la cultura del consum. Oi que no demanem que ens paguin els viatges turístics ni el sofà ni el bufet del menjador? Per què hem de suposar que el tresor públic ha de subvencionar el teatre o l’art o la dansa o la música? Per què no li donem la importància d’un cotxe, d’un moble, d’un sofà, d’una estada a la platja?

Aquest 2011 ens hauríem de proposar consumir més cultura. Això vol dir:

1) anar al teatre, a obres que ens agraden i a obres que no sabem què són i que podem descobrir, o criticar, si així ens sembla, donar valor a la feina en viu dels actors, respectar (no apreciar o aplaudir per força, respectar) els autors i autores actuals.

2) anar al cinema i buscar els cinemes en català, encara que siguin més lluny o menys avinents, però serà un acte conscient i compromès, més compromès que fer manifestacions.

3) comprar una obra d’art original d’un pintor o pintora que s’hi vulgui guanyar la vida i que podria ser un dels nostres fills. No cal que sigui de galeria de renom ni esperar que sigui un Van Gogh o que es revaloritzi un dia per treure’ns de pobres: la pintura i l’escultura són béns de consum que ens donen plaer, que decoren les nostres sales d’estar i dormitoris igual com aquell gerro horrorós de l’última excursió d’avis. Trobem normal pagar dos mil euros per un sofà i no trobem normal pagar-ne cinquanta, cent o cinc-cents per un dibuix, un gravat o un quadre?

4) anar a concerts, a espectacles musicals, a dansa contemporània, consumir música. Vivim envoltats de soroll i no eduquem el sentit musical, tant és que sigui en un estil com en un altre. Hi ha preus raonables, espectacles assequibles, però no hem de demanar que la feina difícil d’uns professionals valgui menys que una aspiradora o un electrodomèstic qualsevol.
Demano que els Reis portin cultura, però no béns de consum, sinó cultura personal i individual per fer-se responsable de la cultura del país. Un país no és culte per la quantitat de subvencions que dóna als artistes morts de gana, un país és culte per l’educació dels ciutadans, la capacitat d’exigència i la capacitat de consum i de defensa dels béns culturals que aquests tenen.

No demanem polítiques culturals ni subvencions si no som capaços de valorar i defensar la cultura que fabriquen els nostres conciutadans i conciutadanes.