No tan indignats

L'endemà de les eleccions municipals, la meva perplexitat augmenta. La gran acampada a la plaça de Catalunya, a la plaça del Sol de Madrid i a d'altres localitats catalanes i espanyoles feien pensar que potser sí que es movia alguna cosa. Em sento plenament identificada amb els acampats, entre els quals he vist molts coneguts i amics meus. Si les meves circumstàncies privades fossin una mica diferents, jo també hi seria. Hi he anat a estones. Gent gran, gent jove, que diuen --que diem--prou al sistema que ens ha dut fins a una situació en què els rics poden ser-ho cada vegada amb més impunitat i la gran majoria de la gent cada cop és més pobra. Prou a rescatar els bancs perquè continuïn tenint beneficis privats a còpia de diners públics. Prou a l'atur, a les condicions laborals a qualsevol preu, a les retallades socials. Prou al desprestigi de la sanitat i de l'educació en benefici d'interessos privats. Prou a un sistema que a còpia de dir-se democràtic i de dir que la democràcia és el menys dolent dels sistemes, acaba girant l'esquena a la veu majoritària del poble, que és la millor democràcia de totes.
`
I vet aquí que les eleccions donen una victòria contundent a partits de dretes, alguns dels quals no han tingut vergonya a proclamar la seva reticència davant els nouvinguts, i la diferència de classes i grups socials. Partits que tradicionalment han donat més suport a la iniciativa privada i el benefici que se'n deriva que no pas al repartiment de la riquesa i dels drets entre tota la població. Partits plens de persones que fan costat als bancs privats o que hi pertanyen, plens d'empresaris que rendibilitzen l'empresa per damunt dels drets dels treballadors.

No ho acabo d'entendre. És veritat que l'esquerra ha fallat estrepitosament aquests darrers anys. És veritat que hi ha hagut corrupció i sobretot ruqueria, molta ruqueria. És veritat que també hi ha hagut inexperiència, tant en la política com en la corrupció. És veritat que els partits d'esquerres ens han decebut profundament, a Espanya i a Catalunya. Per això mateix podem estar indignats, perquè quan ens pensàvem que hi eren "els nostres" resulta que en comptes de "nostres" eren sobretot "seus", és a dir, dels qui manaven.

Però estic perplexa perquè tan indignats no ho devem estar, si tornem a posar els qui tenen més experiència de corrupció i més idees manifestes en contra del benestar col·lectiu. Llevat que practiquem aquell principi de la medicina homeopàtica, similia similibus curantur, guarir amb un remei semblant als mals. Perquè llavors sí, llavors els qui ens poden treure de la crisi són els qui l'han creada primer de tot. Guarir el virus amb un altre virus semblant.

De totes maneres, tampoc no m'ho crec gaire. Continuo tan perplexa com indignada.