Reflexions després del 10 de juliol

La sentència del TC contra l'Estatut de Catalunya i la manifestació del dissabte 10 de juliol no evidencien només una realitat recurrent, el fet que a Espanya no ens poden veure. El contenciós entre una Catalunya més o menys lliure i una Espanya conquistadora ve dels Reis Catòlics, si no abans. No ens poden veure i és visceral. I això, mal que ens pesi, ha estat també el revulsiu que ens ha fet recordar la nostra identitat cada cop que érem a punt d'oblidar-la.
El preocupant de la situació que ha portat a la manifestació del 10 de juliol no és només la visceral incomprensió que Espanya té per Catalunya. El preocupant és el desconcert en què es troba la democràcia parlamentària arran d'aquesta situació.
En dret, gairebé tot és interpretació, i en política tot és pacte. Hi ha jerarquies de lleis i jerarquies de pactes. I el conjunt forma un equilibri relativament pacífic que conjuga el bé comú i el descontentament d'alguns que sempre voldrien una altra cosa, de vegades en benefici propi, de vegades només per enveja d'altri.
On són els pactes que aquest país va fer fa trenta anys? On és l'equilibri? Tenim una monarquia instaurada per un dictador que va arribar al poder per la guerra. L'hem acceptada. Primer pacte. Hem acceptat la monarquia, perquè val més acceptar una transició dubtosa que porti a la pau i al diàleg parlamentari que no ps el purisme legalista que porti al trencament civil. L'equilibri en aquell moment ens va fer acceptar una Constitució que vam votar tots, a favor, en contra, en blanc, però que vam votar perquè volíem anar endavant i no enrere. No era la millor del món, però la vam votar. I alguns que no hi estaven d'acord, van assaltar les Corts de Madrid a punta de pistola. Descontents.
Durant trenta anys, els parlaments han legislat, aprovat, parlat, que això és el que vol dir Parlament. A través d'uns polítics elegits (i blasmats) per la ciutadania, amb pactes, retrocessos, discrepàncies, s'ha construït un país basat en la difícil democràcia parlamentària, que no satisfà a tothom. Ens hem empassat moltes coses per respecte, o acceptació, envers els partits de dretes que també representen una part del poble.
I fa quatre anys, en virtut d'aquests pactes, Catalunya decideix un nou Estatut, que es debat, consensua, retalla, torna a retallar i aprova al Parlament. Després, i contra les promeses d'un cap de govern espanyol que prometia "aprovar-ho tal com diguessin els catalans", va a parar al Parlament d'Espanya i torna a ser debatut i retallat. No tan consensuat. Retallat. Després, les desferres d'aquell nou Estatut retornen al poble que l'ha d'aplicar perquè digui si el vol o no el vol. I el poble, en exercici de la mateixa potestat que va aprovar la Constitució i que ha elegit els polítics, decideix que sí que el vol.
Llavors, els descontents reclamen que uns vigilants d'aquella Constitució que va ser fruit d'un pacte fa trenta anys revisin l'Estatut. Per damunt de parlaments, congressos i referèndums. I aquests vigilants, que no obeeixen ni el seu propi reglament, decideixen que el que ha decidit el poble no és vàlid.
El preocupant no és la situació de Catalunya. El preocupant és la situació parlamentària. Hom té la sensació, com molts cops durant aquests trenta anys, que a Espanya sempre manen i manaran els mateixos. Que ens han deixat jugar a ser demòcrates, a tenir parlaments i partits com qui juga a cuinetes. Que ens han tingut entretinguts perquè no féssim nosa, perquè no ens ocupéssim de les coses importants de debò, com on van a parar els diners, per exemple. Hi hagi qui hi hagi al govern, sempre manen els mateixos.
Una manifestació convocada pel President de la Generalitat no és cap ximpleria. Si aquest President, a més, va néixer fora de Catalunya i va arribar aquí d'adolescent, encara ho és menys. Les seves paraules, en castellà davant dels espanyols, són profètiques. Al tiempo. Sí. Temps al temps, perquè el que s'ha foradat no és la sensibilitat catalana, que fa segles que pateix ensulsiades. És una altra cosa més greu. Són els pactes i l'equilibri de fa trenta anys. Alguns catalans estan massa preocupats per ridiculitzar els qui tenen una mica més de perspectiva que ells com per adonar-se'n. Però el que es defensa no és només el dret de Catalunya. Es defensa, ara, la democràcia parlamentària. Allò mateix que va crear la Constitució i que fa possible que el país funcioni en pau.
Quin paper ha de fer el Parlament a partir d'ara, si el desautoritzen? Com pot ser legítima la veu del poble que l'elegeix? Com es pot convèncer del valor de l'estat de dret aquells que no volen saber res de la política, si ens acaben de dir que tenim uns polítics de fireta? Els d'aquí i els de Madrid, no ho oblidem, perquè, mal que ens pesi, l'Estatut fou aprovat a Madrid.
Els qui han decidit que l'Estatut no és vàlid en la seva totalitat són uns irresponsables. Han trencat l'equilibri fràgil dels pactes de fa trenta anys. O una cosa pitjor: han vingut a dir que parlaments, congressos, partits, eleccions i referèndums no van de debò. Que només són una diversió, una manera de passar el temps. Jugueu, nens, a cuinetes, però amb les coses de menjar de debò, no s'hi juga.
No defensem només el dret a decidir de Catalunya. Defensem el valor intrínsec de la democràcia parlamentària, perquè les alternatives segur que són pitjors.