Diner públic, negoci privat

Es retalla el sou dels funcionaris, cosa que afecta mestres i professors de l'ensenyament públic. El professorat d'escola concertada, com que cobra íntegrament el seu sou dels fons públics, també ha vist retallat el seu sou. És coherent. Tots els qui cobren diners públics cobraran menys. Una altra cosa és que sigui just, perquè el professorat d'escola concertada no té les mateixes condicions que els funcionaris d'ensenyament. Però aquest tema, un altre dia.
Ara bé, el professorat cobrarà menys, però els pares pagaran menys? o pagaran el mateix en concepte de quota voluntària a fundacions privades destinades a pagar, diuen, lloguer i manteniments d'edificis?
L'escola concertada és una solució a la manca de recursos públics. Si no hi hagués escoles concertades, la societat tindria un bon problema. L'ensenyament obligatori i gratuït per a tothom no es podria dur a terme. Probablement, la política d'escoles concertades no s'ha fet de la millor manera possible. Ve de lluny, i no és, com alguns es pensen, un tema religiós. És, com tantes altres coses, un tema de polítics que s'han quedat a mig camí d'allò que deien que volien fer.
Però avui la situació provocada per la crisi és excepcional. I per tant, cal mirar-s'ho excepcionalment.
Una escola concertada de l'Eixample cobra 215 euros mensuals d'aportació a la fundació, (sisena hora a part extraescolars a part, dinars a part, materials a part). En teoria, l'aportació a la fundació és voluntària, però els pares signen un document en què manifesten estar d'acord amb l'ideari del centre i la necessitat d'aportar aquests diners.
La quota s'ha arribat a duplicar durant aquests darrers cinc anys. La raó: la pujada del lloguer de l'edifici, un xamfrà de l'Eixample. S'informa als pares que el lloguer és de 24.000 euros mensuals, a sufragar a partir de les aportacions voluntàries que paga tothom. Si hi ha subvenció pública, no hi poden haver beneficis, diu la llei. Però sí que es pot pagar un lloguer. El lloguer no és un benefici, potser? El manteniment, el material: tot això, s'entén que ho ha de pagar algú. Fins aquí d'acord. Els pares. D'acord. És invertir en l'educació dels fills. Però un lloguer és invertir en educació? o és assegurar el benefici d'algunes persones privades?
Hi ha unes disposicions legals que marquen uns màxims, una legislació, uns controls. Res del que diem no deu ser il·legal. Però la pregunta és: en la situació actual, és ètic?

Es retallaran els sous del professorat d'aquesta escola (o de tantes altres), es retallarà el sou d'alguns dels pares (funcionaris) que hi porten els fills, d'altres pares, no funcionaris, es quedaran a l'atur, però el lloguer de l'edifici no es retallarà? O no s'augmentarà la tributació d'aquest lloguer al tresor públic?

Dit d'una altra manera: els pares estalviarem i ens passarem del que calgui perquè l'educació és el més important. L'educació que aquest país garanteix que és gratuïta (i ho pot ser gràcies als concerts, també és veritat, però aquests concerts no afavoreixen la igualtat d'oportunitats, això també és veritat). Els pares estalviarem per donar educació als fills? no. Per donar diners a algunes persones privades que fan el seu negoci gràcies als diners públics que reben per pagar l'ensenyament gratuït.
Els diners donats a aquestes fundacions desgraven impostos. Però jo no vull desgravar impostos. No vull pagar menys a l'Estat que està en dèficit (i que em proporciona recursos d'ensenyament, de sanitat, de pensions, d'ajuts socials) i pagar igual a uns propietaris privats. No vull que els diners que dono per llogar un edifici de titularitat privada encara serveixin per ingressar menys diners dels fons deficitaris que em garanteixen l'educació. En la situació excepcional de crisi, això em sembla un contrasentit pervers.
Totes, absolutament totes les entitats que reben un mínim de finançament públic haurien de revisar les quotes que cobren i quines despeses es paguen amb aquestes quotes. Ho hauria de revisar l'Administració. Que són legals? molt bé. Però ara no es tracta de legalitat, sinó de política de reduccions. De sortir de la crisi. Reduir el dèficit no és solament deixar de pagar sous públics, sinó assegurar-se que ningú no treu benefici d'aquest diner públic, ni que sigui legalment. O almenys, fer que els negocis privats que reben diners públics contribueixin també a reduir el dèficit. És a dir, tornar a la idea de gravar amb més impostos els ingressos més alts, i no precisament els de rendes de treball, sinó els de propietats i inversions.
O juguem tots, o estripem les cartes.

I sí, és part d'un problema més ampli. Però dels altres negocis en parlarem un altre dia.