El (des)prestigi de la justícia

Vivim en un estat de dret, un estat democràtic. El sistema judicial ha de garantir aquest estat de dret i aquesta democràcia. I en canvi, en els darrers temps, en la justícia hi ha moltes coses que causen mala impressió, que semblen que no serveixen per defensar la democràcia.
Resulta que una llei votada pel Parlament català, retocada i votada pel Parlament espanyol, i finalment votada pel poble que l’ha de patir i aplicar –que no és això, la democràcia, votar quina llei volem?—ha de ser controlada per uns altres jutges que diran si és constitucional o no, és a dir, si correspon a l’estat democràtic (l’estat que ha aprovat, amb el seu vot, aquesta llei). L’Estatut de Catalunya, votat pels ciutadans, pot anar contra la Constitució d’un país que ha reconegut el dret dels ciutadans a decidir les seves pròpies lleis? És una contradictio in terminis, com deien els antics.

Però aquests jutges que decideixen aquesta contradicció sense considerar-la tal, han estat designats per partits polítics, segons la ideologia de cadascú. Que no hi havia separació de poders? La justícia pot tenir color polític? Què vol dir un jutge conservador o un jutge progressista? Que no és la mateixa llei per tothom, que no han de defensar tots els jutges el mateix estat de dret on vigeixen les mateixes lleis? O potser la llei, l’Estat de dret, la Constitució, depenen de la ideologia política d’un jutge? Que no estaven, forçosament, per damunt del poder legislatiu i executiu, o almenys, al marge?

I en canvi, ni tan sols es compleixen les pròpies normatives que té el Tribunal Constitucional per a constituir-se a si mateix. Jutges que han sobrepassat, mesos, anys el seu mandat (hi ha cap altre lloc a la funció pública on això pugui passar sense que passi res?), renovacions que no es compleixen, dependència dels partits polítics per renovar-se....

I no hi ha només això. Ja ve de lluny.
Fa uns mesos, va causar mala impressió social que el principal inculpat en el desviament de fons del Palau de la Música no entrés a la presó, preventivament. Es va acusar el jutge de ser lent i es va argumentar que hi havia forats legals que permetien, amb un bon advocat (que vol dir un advocat molt car) eludir la presó. Això és molt possiblement cert. El jutge no té per què haver actuat malament, fins ara. Probablement hi ha prou forats legals i argúcies per afavorir un advocat hàbil. Però la impressió que la societat n’ha tret és que amb diners els acusats no van a la presó, sense diners, sí. Que la justícia fa diferència entre pobres i rics, a la pràctica.
I poc temps després, uns prohoms de la política catalana sí que entraven preventivament a la presó, per ordres d’un altre jutge, castellà, que investigava corrupció. Probablement també hi havia raons, i la corrupció no es justifica, vingui del partit que vingui. Però hom té la sospita—la societat va tenir la impressió—que si no haguessin estat prohoms catalans no haurien entrat a la presó o no s’hauria fet amb el desplegament de mitjans informatius que es va fer.
Perquè quan la corrupció ataca un partit tradicionalment espanyol i tradicionalment espanyolista, i no un partit d’esquerres o un partit catalanista, resulta que és molt més difícil ficar-los a la presó, preventivament o no. I que s’anul·len proves amb argúcies legals, i que després de grans escàndols, ningú n’ha sortit realment malparat. Com a València, per exemple. O d’altres.
I aleshores, un jutge que no ha tingut cap inconvenient a empresonar catalans o a retirar-los de la circulació, sempre preventivament, com va passar amb els independentistes catalans en temps dels Jocs Olímpics, es dedica amb el mateix zel a investigar situacions que vénen de finals de la guerra espanyola, i llavors es converteix de jutge en acusat i tornen a sortir les argúcies legals per desacreditar-lo i inhabilitar-lo, i sembla que un altre jutge ha alliçonat la part acusadora sobre la manera de presentar l’acusació. Jutges i parts.
Potser tot això és ajustat a dret. Potser tot això és correcte, des dels papers i els diaris oficials. Potser els jutges ho fan bé. No hi entenc. No ho sé.

Però per a la societat, per a les persones que formen el poble que ha votat les lleis i que confia en la democràcia, el prestigi dels jutges i del sistema judicial és molt minso. La justícia ha de ser imparcialitat i ara sembla que és arbitrarietat. No es pot erosionar la confiança en la justícia, perquè llavors cau l’Estat de dret i la democràcia.
Cosa que potser sí que és el que volen alguns.