Feminisme i universitat

La ministra per a la igualtat diu que el feminisme hauria de ser una assignatura obligatòria a les universitats. Després ho ha matisat. I se l'ha carregada. Una mica sorprenent sí que ho és, la proposta, i no tant pel contingut sinó per plantejar, des d’un ministeri, quelcom que afecta els plans d’estudis de les universitats que, recordem-ho, un dia es va dir que tenien autonomia.

Però no hi ha dret que se’n faci riota, de la proposta. Més enllà de l’encert de les afirmacions públiques (que un ministre hauria de saber fer amb una mica més de tacte), s’ha posat en relleu l'hiatus profund entre la universitat i els valors que una societat democràtica ha de transmetre, i també la falta de tradició universitària a l’hora de qüestionar la generació i transmissió del coneixement.

Perquè, en una universitat que fos autènticament centre de saber i de crítica del saber, les preguntes sobre el paper de la dona en la societat, la relació entre masclisme i poder, el qüestionament del propi saber des de plantejaments d’igualtat de gènere, etc., haurien d’haver sorgit no per la moda actual del políticament correcte, de la igualtat o del feminisme, sinó per la consciència mateixa del que vol dir ciència i coneixement. I no ho han fet. Moltes universitats tenen un pla d’igualtat, institucional, que, com tants plans, és un paper. Paper per indicar que s’han fet uns deures, i que queda aparcat entre els papers universitaris, tots igualment inútils. D’altres tenen instituts o centres de recerca d’estudis sobre la dona. De tant en tant, algun congrés. I cadascú a casa seva.

Però les cèlebres reformes de Bolonya, tan criticades, plantejaven la necessitat d’establir “competències transversals” entre els ensenyaments, concretes i avaluables. En la majoria dels casos, s’han quedat també en papers molt ben redactats per a aconseguir una avaluació favorable dels organismes competents, i després, res. En un pla d’estudis, l’apartat de competències no se’l mira ningú, hi és perquè és obligat que hi sigui, però a la pràctica, un altre paper mullat.

En canvi, les preguntes sobre el paper de la dona en la història i sobretot en la societat actual haurien de ser competència transversal de tots els ensenyaments en totes les universitats. Això és el que potser volia dir la ministra, poc versada en llenguatges bolonyesos. Però competència transversal de debò, és a dir, que hom es pregunti, en economia, en història, en química, en biologia, com afecta aquella recerca que es fa i aquell coneixement que es transmet, com afecta la meitat de la humanitat. La meitat femenina i, per tant, l’altra meitat, en conseqüència.

I això no solament per al feminisme, també per a les estructures econòmiques que beneficien els països rics en detriment dels pobres, per al comerç just (o injust, més aviat), per al medi ambient, etc.

En definitiva, la gran competència transversal de tots els ensenyaments és l’ètica per un món més just. En la qual tots els universitaris i els ministres segur que hi estan d’acord: el problema és que també és paper mullat.