Focs, incendis i polítics

Que ara es digui oficialment que les causes del foc de l’Horta de St. Joan són unes altres i s’hagi detingut els presumptes culpables i que ho digui la mateixa institució que va donar una altra versió fa sis mesos hauria ser motiu de tranquil·litat democràtica i no pas d’irritació. Deu ser difícil saber per què s’origina un foc d’aquella magnitud. Els informes poden estar ben fets o mal fets, és possible que hi hagi responsabilitat per aquest cantó, i precipitació dels polítics de torn. No sé ben bé de qui és la iniciativa de continuar la investigació, potser de la justícia, em diuen, però s’ha continuat i s’ha arribat a una conclusió diferent, que s’ha fet pública. La investigació s’ha fet a Catalunya amb les forces d’ordre públic catalanes.

Ens imaginem que fos a l’inrevés? que s’hagués tancat la investigació trobant unes persones suposadament culpables i ara s’hagués demostrat que fos un llamp? el ridícul hauria estat fenomenal i les responsabilitats que s’haurien demanat ara serien monumentals. I en canvi hom té més tendència a la conspiració que a acceptar imprevistos.

Hauria calgut una mica més de prudència i menys quota de pantalla dels polítics. Hauria calgut una mica més d’investigació callada. Però la societat permet una investigació serena sobre alguna cosa? o demana proclamacions públiques dels polítics i condemna abans que hi hagi judici? n’hem vist molts altres casos. El secret de sumari, imprescindible per fer-ho bé, no l’accepta ningú: es vol declaracions, cares de polítics, culpables immediats, ni que siguin causes naturals. I si no es fa, l’oposició critica de tebior o de passivitat. Si es fa precipitadament, les equivocacions també es paguen, ni que siguin rectificades després.

No siguem hipòcrites. Els polítics han de ser més prudents, buscar menys quota electoral i més eficàcia de feina i no tancar tan de pressa qüestions conflictives. Però la societat també ha de demanar menys carnassa i acceptar que el rigor i la prudència demanen una tranquil·litat que no es permet.

Ara bé, si al capdavall—i al capdavall són sis mesos, no quaranta anys, com a la dictadura—es descobreix la veritat autèntica i s’actua en conseqüència, tenim, comptat i debatut, un sistema públic no tan dolent com alguns voldrien.