Els millors

Ara ha començat la cursa de les eleccions d’enguany. O sigui que tots els polítics aprofiten cinc segons escassos de televisió per dir-hi alguna cosa que els pugui situar bé amb algun altre partit, de cara a futures aliances, i amb algun sector de l’electorat, per esgarrapar vots.

I se’ls ha acudit a uns dir que si guanyen posaran en els llocs de govern persones que serveixin per a aquella feina, encara que no siguin del partit. Santa innocència! o sigui que reconeixen que fins ara els que seien a les poltrones són inútils amb carnet? ho pensàvem (i ho dèiem) molts, però que implícitament ho diguin els polítics, vol dir que van desesperats.

Sempre he cregut que qui s’ha d’ocupar de les coses és aquell que les coneix una mica. I que qui ocupa un càrrec ho ha de fer pensant sobretot en el bé de la institució que governa, del seu públic, del projecte que pot fer avançar, i no en el seu projecte personal per avançar ell (o ella). I això està per damunt de partits i d’egoismes, col·lectius o privats. Però siguem sincers: persones disposades a deixar-se la tranquil·litat a canvi d’un nul profit personal, n’hi ha poques.

I si n’hi ha (que n’hi ha), difícilment les detectaran i les voldran els partits. Perquè el qui es dedica al bé públic de debò i posa el seu coneixement i experiència al servei d’un projecte que vagi més enllà de les parets de casa seva, acostuma a dir les coses tal com les veu, no es casa amb ningú i posa el bé comú al davant del prestigi i el clientelisme dels qui manen més que ell. O sigui, que té els dies comptats.

Podríem somiar un país en què qui s’ocupa d’una cosa sigui de debò apte per a la feina que fa i no cobri només per dur una etiqueta política. Però no ens enganyem: això no s’ho creu ningú. Posar persones competents vol dir també obrir el camí a la crítica interna, i si això ja no s’ha permès fins ara, en què no s’ha acceptat discrepància ni entre aquells que eren dels nostres o érem dels seus, hi posaran de debò persones prou independents i que no hi tinguin prebendes a guanyar?

Desencant? no. Realisme. El prestigi de la política té molt de camí a recuperar. En parlarem un altre dia.