SMS i pèrdua de temps

La política general del país deu ser molt complicada si convé distreure l’atenció de la ciutadania amb els sms de dos diputats al Parlament. Els periodistes saben jugar bé amb la frivolitat del públic. Si es parla de política de debò, de crisi, d’impostos, d’educació, de feina a fer d’aquella que no agrada a ningú, no se’n farà cas. Si s’excita la morbositat i la frivolitat amb una anècdota sense importància, se’n fa un escàndol nacional. Jutjaran el conseller per aquest sms i no per les decisions valentes, per bé que discutides algunes, que ha pres durant el seu mandat. Ni tan sols se’l jutjarà pels seus errors polítics, que també en fa, com tots els polítics. El que compta és un moment d’avorriment en una sessió de la qual devia conèixer tots els detalls per endavant (i si no els coneixia, malament, perquè és membre del govern!). No compten les hores de feina prèvies, les discussions, el consens, les propostes, (per cert, hi ha cap discurs, de cap president, conseller, diputat o secretari de partit, que no sigui avorrit, per molt contingut que tingui?, i no és pas una falta de respecte dir-ho).
I el mateix va per l’altre diputat, que no compta amb les meves simpaties. Si està o no ressentit amb el seu partit, no importa a ningú. El que importa és el que fa el seu partit i ell mateix per al bé públic.

Si aquests sms haguessin estat proves d’una incitació al delicte, a un assassinat, per exemple, seria comprensible, fins i tot exigible, que es fessin públics i que aixequessin un escàndol. Però comentaris subjectius? De persones que dediquen tot el seu temps (de manera diferent i amb resultats diferents, que no em mereixen els dos la mateixa simpatia!) a la res publica? Que enviïn els sms que vulguin, a mi m’importa el contigut del debat de política general.

Del qual, gràcies a aquests missatges, al carrer se n’ha parlat ben poc.