L’arribada a la Universitat de les generacions d’estudiants provinents dels nous sistemes educatius posa en relleu mancances d’aprenentatge molt greus. S’ha acusat els processos d’adequació a l’espai europeu (Bolonya) de canvi educatiu que provocarà la baixada de nivell. No. La baixada de nivell educatiu l’hem patida a secundària i batxillerat, i la universitat, amb el prestigi prou malmès, ha d’enfrontar-se ara a estudiants que no saben res i que, sobretot, no consideren que hagin de saber.
Ensenyar conceptes no és l’important. Això ho diuen els pedagogs i hi ha un moment en què fins i tot podem arribar a creure’ns-ho. L’important és ensenyar mètodes d’aprendre. O competències, en llenguatge bolonyès. I algunes assignatures donen competències en precisió lingüística, comprensió lògica, raonament, capacitat de relació, agilitat mental. Per exemple, les matemàtiques. O el grec. O d’altres.
Però quan un estudiant de primer de carrera no pot arribar distingir entre una primera persona i una tercera, un temps verbal o un altre, una flexió nominal o una altra, malgrat que s’hagi explicat i repetit a classe, falla la competència més bàsica, la de comprendre una explicació elemental. I si a més arriba sense vocabulari mínimament culte, sense gairebé lèxic que sobrepassi els deures estrictes que ha hagut de fer a secundària, i en fa bandera, de no saber-ho, perquè hi ha paraules que no té per què saber (sic), aleshores falla alguna cosa més que una competència. Falla el mateix concepte del coneixement. Si una estudiant de lletres no té per què saber què signifiquen les paraules antropofàgia i ontologia, per exemple, i n’ha d’estar orgullosa, del seu desconeixement, no cal patir pel nivell universitari.
El gran avenç de Sòcrates, prototipus de saviesa, era reconèixer que no sabia res, davant tots aquells que es pensaven saber alguna cosa. La consciència de la manca de coneixement és el primer pas imprescindible per conèixer, allò que ha mogut la ciència. En canvi, ens arriben estudiants orgullosos de no saber. Han conquistat el món amb les bones notes que han tret, per docents desesperats, en un sistema que no obliga a pensar. I no reconeixen llacunes de coneixement ni, encara menys, se n’avergonyeixen. Exigeixen ser aprovats pel fet d’haver lliurat, escolarment, papers plens de faltes. Han fet els deures, el professor està obligat a fer el seu, que és posar-los bona nota. Saber, no, saber és una altra cosa.
No acusem el procés de Bolonya d’abaixar un nivell que aquest país no ha sabut exigir abans. Fem una reverència als estudiants que arriben a la Universitat i aprovem-los pel sol fet de matricular-se. Ja ni tan sols es pot dir allò d’algun catedràtic d’abans de la guerra: ja els suspendrà la vida. No. La vida probablement els donarà algun càrrec polític des d’on fer plans d’educació.
Ensenyar conceptes no és l’important. Això ho diuen els pedagogs i hi ha un moment en què fins i tot podem arribar a creure’ns-ho. L’important és ensenyar mètodes d’aprendre. O competències, en llenguatge bolonyès. I algunes assignatures donen competències en precisió lingüística, comprensió lògica, raonament, capacitat de relació, agilitat mental. Per exemple, les matemàtiques. O el grec. O d’altres.
Però quan un estudiant de primer de carrera no pot arribar distingir entre una primera persona i una tercera, un temps verbal o un altre, una flexió nominal o una altra, malgrat que s’hagi explicat i repetit a classe, falla la competència més bàsica, la de comprendre una explicació elemental. I si a més arriba sense vocabulari mínimament culte, sense gairebé lèxic que sobrepassi els deures estrictes que ha hagut de fer a secundària, i en fa bandera, de no saber-ho, perquè hi ha paraules que no té per què saber (sic), aleshores falla alguna cosa més que una competència. Falla el mateix concepte del coneixement. Si una estudiant de lletres no té per què saber què signifiquen les paraules antropofàgia i ontologia, per exemple, i n’ha d’estar orgullosa, del seu desconeixement, no cal patir pel nivell universitari.
El gran avenç de Sòcrates, prototipus de saviesa, era reconèixer que no sabia res, davant tots aquells que es pensaven saber alguna cosa. La consciència de la manca de coneixement és el primer pas imprescindible per conèixer, allò que ha mogut la ciència. En canvi, ens arriben estudiants orgullosos de no saber. Han conquistat el món amb les bones notes que han tret, per docents desesperats, en un sistema que no obliga a pensar. I no reconeixen llacunes de coneixement ni, encara menys, se n’avergonyeixen. Exigeixen ser aprovats pel fet d’haver lliurat, escolarment, papers plens de faltes. Han fet els deures, el professor està obligat a fer el seu, que és posar-los bona nota. Saber, no, saber és una altra cosa.
No acusem el procés de Bolonya d’abaixar un nivell que aquest país no ha sabut exigir abans. Fem una reverència als estudiants que arriben a la Universitat i aprovem-los pel sol fet de matricular-se. Ja ni tan sols es pot dir allò d’algun catedràtic d’abans de la guerra: ja els suspendrà la vida. No. La vida probablement els donarà algun càrrec polític des d’on fer plans d’educació.
Entrades
1 comentari:
si l'ensenyament esta una mica xungo
Publica un comentari a l'entrada