L'orgue del Palau

Jo també vaig contribuir a restaurar l'orgue del Palau, comprant-ne dos tubs. Aquesta mena de subscripcions populars són enginyoses, s'han fet en altres llocs del món, jo mateixa he participat en la restauració de dos orgues més, un a Anglaterra, un altre a Catalunya. Així, tots tenim una sensació de pertinença, de col·laboració en l'instrument col·lectiu. L'orgue és nostre, és de tots.
Una senyora deia per la televisió que se sentia traïda i estafada després del que s'ha revelat aquests dies sobre els comptes del Palau de la Música. Ella també havia contribuït a la restauració de l'orgue, i ara li dol.

No. No ens han traït. Simplement ens han robat i, com en tots els robatoris, s'haurà de restituir el que s'ha pres. Però l'orgue s'havia de restaurar i hi havíem de participar tots. Ningú no ens pot treure la il·lusió d'haver-ho fet. Aquells tubs són nostres i el nostre nom té dret a figurar, dignament i orgullosament, en la columna del Palau. Si algú es va quedar els diners, que els torni. Però no vaig donar diners perquè anessin a la butxaca d'un espavilat, els vaig donar per restaurar l'orgue.

Que la justícia faci el que hagi de fer. Tot el que s'ha robat, desviat o estafat s'ha de tornar, restituir o pagar. Però que ningú no pensi que ens han pres el Palau, l'orgue, els cors i tot el que significava. Separem els culpables de l'estafa de la institució mateixa i del que significa. Ens poden robar diners, però no ens poden robar la il·lusió de les nostres empreses col·lectives.

Podem continuar sentint-nos orgullosos de l'orgue del Palau.