Bisbes i teologia

Es veu que el bisbe de St. Sebastián rectifica. Quan ha dit que hi ha mals majors que el terratrèmol d’Haití, i que són les nostres mancances espirituals, es veu que ha fet una resposta teològica, diu ara. Diu que volia dir que el pecat és més greu. I es veu que responia a la gran pregunta: per què Déu permet aquestes catàstrofes?

De la pregunta potser ens n’ocuparem un altre dia en aquest blog. Però la resposta no és teològica, per molt que ho vulgui el bisbe. No ha entrat a matar en els temes espinosos de la tradició teològica: el mal i el lliure albir. I, en darrer terme, l’existènci mateixa de Déu i la seva omnipotència.

El bisbe, en rectificar, ha ficat més la pota. Ha confós pecat i mal. I implícitament està dient, sense reconèixer-ho, però en el seu rerefons intel·lectual, que aquestes catàstrofes són conseqüència del pecat, del mal que en la tradició cristiana s’identifica amb el pecat original. Malament.

No. No hi ha mals més grans que el que ha passat a Haití. Que la mort de milers de persones que ja estaven immerses en la pobresa (perquè si no ho haguessin estat, si fossin d’un país altament desenvolupat, tindrien més protecció contra terratrèmols i catàstrofes) i la desgràcia dels supervivents.

Si el bisbe, de debò, volia fer una resposta teològica, havia de contestar amb un humil “no ho sé” (si és que humilitat i mitra no són contradictoris). I a continuació dir que hi ha una cosa que dóna esperança, davant de les catàstrofes i del mal, i és la capacitat de reacció i de solidaritat de l’ésser humà, la capacitat d’estimar. I que encara que no poguem entendre per què existeix el mal, sí que sabem que el podem vèncer –o compensar—a còpia de bé.

Aquesta sí que és una resposta teològica, i també de llarga tradició en el cristianisme.