Acreditacions per a ser Sant

Ja seria hora que el catolicisme es plantegés algunes qüestions de la seva pròpia coherència intel·lectual. No parlo de la social, o política, o de la seva posició de privilegi a Occident, sinó de la lògica interna del discurs. Fer sants (o beats, que són el primer graó de l'escalafó celestial) és una mena de condecoració espiritual en una societat que diu que mira sobretot per la transcendència, però des de dintre d'aquesta societat, en un exercici de bona fe, hom pot plantejar molt bé l'existència d'aquests sants, o beats, a partir de la coherència personal de la seva vida i de l'exercici d'una funció modèlica per a la resta. O dit d'una altra manera, igual com els professors són (o haurien de ser) els qui més en saben, els sants són, o haurien de ser, uns models de vida cristiana a imitar, amb totes les llums i ombres de qualsevol vida.

De fet, aquest és el plantejament dels primers cristians quan aclamaven com a sants (el procediment als primers segles era molt menys burocràtic i molt més popular) aquells que veien com a referents clars del cristianisme. I encara avui dia, el sentiment del poble (sempre vist des d'una perspectiva cristiana) reconeix el caràcter exemplar de la vida de Teresa de Calcuta, per exemple, o de Vicent Ferrer, o d'alguns bisbes sudamericans, per la seva voluntat de construcció d'un món millor real en circumstàncies adverses. Res a dir. Hom pot negar la primera, això és, el caràcter transcendent de la religió, la validesa del cristianisme o la pervivència de l'ésser humà, però que una societat reconegui com a models de vida unes persones és comprensible i justificable.

Ara bé, el procediment per a reconèixer tals models no és tan comprensible, al segle XXI. Fa uns tres-cents anys, potser sí. Però que avui dia l'església exigeixi, per a proclamar un sant (o beat) l'existència d'un miracle, és incoherent amb el discurs que va iniciar a partir dels anys seixanta, o sigui, amb el Concili Vaticà II. El miracle com a transformació o modificació de les regles de la natura és de difícil--per no dir impossible--acceptació també per part de creients, als anys 2000. El catolicisme hauria de revisar a fons el seu llenguatge simbòlic. Parlar de guaricions miraculoses avui dia és un doble contrasentit: d'una banda, qüestiona tots els avenços científics dels dos darrers segles, contra els quals el cristianisme no sempre ha tingut una posició enfrontada; d'altra banda, és un menyspreu dels mèrits intrínsecs i reals, terrenals, d'aquella persona que hom vol tenir per model.

No sé si Gaudí ha de ser sant o no. O beat. A mi m'és ben igual. Potser convindria mirar-s'hi una mica abans de declarar la seva vida com a modèlica. Aquest és el problema: com més properes en el temps són les persones, més dades tenim per conèixer-les i per tant menys admirables ens resulten. Potser convindria preguntar a les persones que l'han conegut o als seus descendents. Potser convindria revisar la seva relació amb les dones, amb els veïns i coneguts, amb la família. Però m'és igual.

Ara bé, no m'és tan igual que proclamin que com que ha fet, se suposa, un miracle, és sant. Si ho és, a dintre del cristianisme és clar, és per altres raons. Per a alguns, sempre serà un arquitecte il·luminat. Per a d'altres, no. Per a alguns, potser un sant. Molt bé. Però un miracle? Cal, avui dia, un miracle, per als creients?

Com en moltes ocasions, el poble té un sentit de justícia més definit que les jerarquies. Teresa de Calcuta era santa als ulls de tothom per la seva vida, per bé que va haver d'acreditar un miracle per ser-ho oficialment. Vicent Ferrer, que jo sàpiga, encara no ha entrat en la cursa de les acreditacions celestials. Però a l'Índia, i arreu on es coneix la seva feina, ningú no dubta que la seva vida és modèlica, exemplar, dels autèntics valors que proclama un cristianisme no contaminat per jerarquies ni poder. I com aquests, molts altres, que potser mai no entraran en l'oficina de les acreditacions per a pujar l'escalafó celestial.

La crisi del catolicisme té raons molt fonamentades per existir. Continuarem un altre dia.